Fa uns dies vam presentar un informe sobre l’adoctrinament en els llibres de text d’història de l’ESO a Catalunya. En ells apareixen repetida i erròniament conceptes i termes que van ser creats durant la segona meitat del segle XIX amb la finalitat de divulgar un relat històric mitològic que justifiqués l’existència d’una nació catalana.
Entre aquests termes inventats i falsejats el més recurrent és el de Corona catalanoaragonesa, encunyat l’any 1872 per Antonio de Bofarull en el títol d’una de les seves obres, “La Confederació Catalanoaragonesa”. El terme Corona d’Aragó no satisfeia els deliris nacionalistes, ja que suposava reconèixer la preeminència del rei i del regne d’Aragó sobre els altres territoris, inclosa Catalunya, que no tenia títol de regne. Per tant, per solucionar la realitat que incomoda, el millor és inventar-se una nova com el títol de “comte-reis” per als reis d’Aragó, com apareix també en la mateixa l’obra. Aquesta falsa denominació servia per igualar el títol de rei d’Aragó al de comte de Barcelona i així amagar la dependència del territori català a la figura del rei d’Aragó.
Aquesta equiparació ja de per si mateix és un greu error, ja que per jerarquia el títol regi sempre està per sobre de qualsevol un altre, i més encara del d’un comte. Posteriorment, i perquè no hi hagués cap dubte de la condició política de Catalunya, la millor solució passava per inventar-se la figura del rei i substituir el títol de comte pel de rei. Per aquesta raó naixien els reis de Catalunya-Aragó com a única solució per esborrar definitivament els llaços de dependència del territori català a la potestat del rei d’Aragó, el titular del regne. I el rei d’Aragó començava a simultaniejar les dues corones, encara que, damunt, atorgant certa superioritat al fals títol de rei de Catalunya en anteposar-se sempre al veritable títol: el d’Aragó.
Aquests invents vuitcentistes segueixen vigents en els nostres dies, així que si analitzem molts llibres de text catalans, veurem com tots els reis d’Aragó són també reis de Catalunya; millor encara, primer són reis de l’inexistent regne de Catalunya i després d’Aragó. Així tenim a Jaume II de Catalunya-Aragó o Joan II de Catalunya-Aragó, reis de Catalunya-Aragó, per posar algun exemple. Les noves generacions ja no estudien al rei emperador, Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya, ara ha passat a ser Carles I de Catalunya-Aragó.
Aquesta ignorància nacionalista podria guarir-se llegint a les aules a Ramon Muntaner (1265-1336), en que la seva crònica avisa que “aquest llibre fa honor de Deú i de l’alt casal d’Aragó”, perquè aquesta era part de la seva intenció, enaltir al rei d’Aragó, com el seu senyor i representant del casal aragonès que abastava tots els regnes i territoris que d’ell depenien, entre els quals es trobava el comtat de Barcelona.
En passar les pàgines veiem que el rei sempre és nomenat com rei d’Aragó, sense més títols, i que els cavallers, tant aragonesos com a catalans, lluitaven al crit de: Aragó, Aragó!, perquè estaven al servei del monarca aragonès. Mentre, a Catalunya el rei es coronava amb els títols propis: comte de Barcelona i senyor de tota Catalunya. El relat de Muntaner reflecteix fidelment la concepció social de la seva època en la qual el màxim senyor, en aquestes relacions vassallàtiques medievals, era el rei d’Aragó i a ell havien de retre-li homenatge.
Aquestes línies són un petit exemple de l’adoctrinament de la història a Catalunya. Els llibres de text i les aules van ser segrestades pel nacionalisme fa ja moltes dècades, a pesar que alguns pretenguin mostrar sorpresa davant aquestes denúncies. No solament els nacionalistes tenen la seva culpa, els diferents Governs amb la seva inacció o el no voler veure són còmplices i en part responsables que l’adoctrinament campi a plaer per l’educació catalana. Necessitem que tot canviï i esperem que sigui ràpid.
Vera-Cruz Miranda
Doctora en Història
