Introducció
Que existeixen unes paraules presumptament escrites per Karl Marx pel que fa al Carlisme és un fet conegut i constatat per tots. Que alguns han abusat d’elles, també. En quina justa mesura Marx va parlar sobre el Carlisme i perquè ho va fer. A aquestes preguntes donarem contestació en aquest article, igual que esbrinarem si realment Marx va escriure el que se li atribueix.
L’origen del coneixement de les paraules de Marx l’hi devem a Jesús Evaristo Casariego que l’11 de maig de 1961, al diari ABC, va publicar un article titulat: “Don Carlos Marx i la història d’Espanya i Hispanoamericana”. El mateix autor, sota el pseudònim de Sagitarius, va publicar un nou article en la revesteixi Tradició amb el títol: El Carlisme segons Carlos Marx¹. La seva transcripció és la que a continuació detallem:
El carlisme no és un pur moviment dinàstic i regressiu, com es van obstinar a dir i mentir els ben pagats historiadors liberals.
(1) Tradición. Revista Política Mensual. Literatura, Historia y Arte. Número 19. Mayo-Junio 1961. Pág. 36.
És un moviment lliure i popular en defensa de tradicions molt més liberals i regionalistes que l’absorbent liberalisme oficial, plagiat per papanates que copiaven a la revolució francesa. Els carlistes defensaven les millors tradicions jurídiques espanyoles, les dels furs i les [cartes](2) legítimes que van calcigar l’absolutisme monàrquic i l’absolutisme centralista de l’Estat liberal. Representaven la pàtria gran com sumeixi de les pàtries locals, amb les seves peculiaritats i tradicions pròpies.
No existeix cap país a Europa, que no compti amb restes d’antigues poblacions i formes populars que han estat atropellades per l’esdevenir de la història. Aquests sectors són els que representen la contrarrevolución enfront de la revolució que imposen les minories propietàries del poder.
A França hi van anar els bretones i a Espanya d’una manera molt més voluminosa i nacional, els defensors de Don Carlos.
El tradicionalisme carlista tenia unes bases autènticament populars i nacionals de camperols, petits gentilhomes i clergat, mentre que el liberalisme estava encarnat en el militarisme, el capitalisme (les noves classes de comerciants i agiotistes), l’aristocràcia latifundista i els intel·lectuals secularitzats, que en la majoria dels casos, passaven amb cap francès o traduïen -embullant- d’Alemanya.
No hem pogut comprovar la veracitat i exactitud d’aquesta traducció. No obstant això l’article de Sagitarius continua amb aquestes paraules: Carlos Marx en la “Nova Gaseta Renana” de 1849 i en el “New York DailyTribune” de 1854. Vegeu l’article en “ABC” amb la signatura de J. I. Casariego sota el títol de “Don Carlos Marx i la Història d’Espanya i Hispanoamèrica”.
(2) Jaime del Burg s’adona de l’error d’impremta i canvia cartes per cartes. Cap de les dues té sentit. Ha de llegir-se corts legítimes i no cartes o cartes legítimes.
Brindem la lliçó als sequaços del santó socialista, a pesar que dubtem que l’aprenguin donat el tancat del seu mollera. El mateix hem de dir de certs historiadors que malgrat dir-se espanyols i considerar-se ultramoderns continuen fent història amb la còpia carrinclona de “els historiadors liberals ben pagats” la falsedat dels quals va proclamar Carlos Marx fa més d’un segle.
O d’alguns intel·lectuals que segueixen pensant amb “cap francès” o antiespanyol, que és el mateix que anticarlista.
Fins aquí l’article publicat a Tradició per l’eminent periodista escriptor i historiador carlista Jesús Evaristo Casariego Fernández. Jaime del Burg es va fer ressò de l’article de Casariego i va transcriure una part(3).
Interpretacions posteriors
Les paraules de Karl Marx van ser reutilitzades per la camarilla de Carlos Hugo de Borbó-Parma. Hem escollit a dos membres d’aquesta camarilla: María Teresa de Borbó-Parma i Josep Carles Clemente.
María Teresa de Borbó-Parma en La clarificació ideològica del Partit Carlista escriu: Carlos Marx, en 1849, deia del Carlisme en el seu llibre La Revolució Espanyola, traduït per Andrés Nin(4). I a continuació transcriu el que hem inclòs en la introducció. No obstant això, en lectura dels dos textos trobem subtils diferències. El paràgraf plagiat per papanates, és modificat per plagiat de papanates. El paràgraf les dels furs i les cartes legítimes que van calcigar l’absolutisme monàrquic i l’absolutisme centralista de l’Estat liberal, és modificat per les dels Furs i les Corts legítimes que van ser calcigades per l’absolutisme monàrquic i l’absolutisme centralista de l’Estat liberal. Com podem veure, corregeix l’error comès per Casariego en ABC i Tradició. El paràgraf “Aquests sectors són els que representen la contrarrevolución enfront de la revolució que imposen les minories propietàries del poder”, no apareix a la transcripció i, en el seu lloc afegeix (…). Finalment, el paràgraf l’aristocràcia latifundista i els intel·lectuals secularitzats, que en la majoria dels casos, passaven amb cap francès o traduïen -embullant- d’Alemanya, és modificat per l’aristocràcia latifundista i els interessos secularitzats, que en la majoria dels casos pensaven amb cap francès o traduïen, embullant, d’Alemanya(5).
(3) BURGO, Jaime del: Bibliografia del segle XIX. Guerres Carlistes. Lluites Polítiques. Segona edició. Pamplona, 1978. Pàg. 633.
(4) MARX, Kart: La Revolució Espanyola. Traduït per Andrés Nin. Editorial Iberoamericana de Publicacions. (Madrid, 1929).
(5) BORBÓ-PARMA, María Teresa: La clarificació ideològica del Partit Carlista. Editorial EASA. (Madrid, 1979). Págs. 37-38.
Josep Carles Clement en Els orígens del Carlisme, capítol 2, subtitula una de les seves seccions: Una opinió de Karl Marx sobre el Carlisme. Abans de transcriure el fragment escriu: Apuntada la posició popular, vista la voluntat de vocació “socialista”, dibuixat l’horitzó revolucionari del Partit Carlista especialment als moments actuals, és significatiu i d’una perspectiva molt més seriosa i profunda recórrer, per exemple, a testimoniatges llunyans en què la polèmica entre carlisme i liberalisme era més viva i més dura. Tenim més d’un d’aquests testimoniatges del passat segle. I anem a escollir el d’un estranger insigne per molts títols. Concretament el de Marx(6). Com en el cas anterior, la cita de Nin és la mateixa encara que en la bibliografia introdueix una variant. Aquesta variant la tindrem en compte en parlar de les paraules de Karl Marx. Com en el cas anterior, la transcripció és idèntica, amb les mateixes modificacions i al·lusions. No ens ha d’estranyar doncs, tots dos llibres van ser publicats el mateix any. Amb posterioritat -seguint la seva tònica- Clement va refondre i va repetir el mateix paràgraf en successius llibres(7).
Una última cita, que gens té a veure amb la camarilla, és l’oferta per Josep Pla que, en Notes del capvesprol, inclou un breu escrit titulat: Sobre Kart Marx i el tradicionalisme carlí. Existeix alguna petita variació pel que fa als anteriors exemples però, en general, és la mateixa versió que la de Maria Teresa de Borbó-Parma i Josep Carles Clemente. Pla no afirma haver llegit la traducció d’Andrés Nin, sinó que copia el publicat en la premsa barcelonina. A la ressenya afegeix el següent comentari: Aquest text de Marx és exacte. Farà rodar el cap a molta gent, però és exactíssim. Marx s’ha de llegir, siguin quins siguin els prejudicis personals i inevitables que hom tingui. De vegades ho encerta com cap observador del seu temps. El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula, perquè no m’han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou. Llaura, aquest país tan petit i tan pobra posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d’aquests últimsdecennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d’Espanya, produïts per mentalitats francesos, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizàbal, Salamanca i tants i tants més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït els arrels d’una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols –que, per altra part, no ho eren– han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per què? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Llaura, en tot cas, la situació és aquesta. Després d’aquesta ruptura, els dificultats d’aquesta península han estat immenses, vull dir en l’espai que vivim. Els dificultats són permanents i arribin en als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d’una vegada de jugar amb les paraules. Molta gent que és diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història.Tot aquest llarg període s’hauria d’estudiar tan a fons com calgués, i amb un esperit desproveït d’hipocresia. Lector infatigable dels cuses del segle passat i dels immediatament anteriors,em penso que no s’ha fet. Seriosa molt important, decisiu, de fer-ho.
Sobre la ressenya de Karl Marx
Segons Casariego la cita de Kart Marx va ser publicada al 1849 a Neue Rheinische Zeitung (Nova Gaseta Renana) i al 1854 a New York Daily Tribune. La Nova Gaseta Renana va ser fundada per Karl Marx i Friedrich Engels en Colònia. Va aparèixer l’1 de juny de 1848 i va deixar de publicar-se el 19 de maig de 1849. A part de Marx i Engels van participar en l’empresa editorial: Heinrich Burgers, ErnstDronke, Georg Weerth, Ferdinand Wolf i Wilhelm Wolf. El nombre total d’articles publicats per Marx i Engels és de 449. La col·laboració de Marx i Engels a New York DailyTribune es va estendre del 21 d’agost de 1852 al 15 de febrer de 1861. En total van publicar 456 articles. Una vegada coneixem el nombre d’articles publicats se’ns ocorren diverses preguntes.
Parlen d’Espanya en aquests articles?
En la Nova Gaseta Renana ni Marx ni Engels parlen sobre el Carlisme o, en defecte d’això, sobre Espanya. El tema central dels seus comentaris és la revolució que sofria Europa, també coneguda com a Revolució de 1848. En el període que comprèn els anys 1848 a 1849 van esclatar diverses revolucions a Europa. Es van aixecar en armes: Milà, Nàpols, Venècia, Roma, Berlín, Viena, Praga, Budapest i França. A Itàlia va donar començament a la primera guerra de la independència; i a França es va establir la II República després del període marcat per un carismàtic personatge anomenat Napoleó Bonaparte.
Recordem que Espanya no va estar immersa en aquesta revolució, però sí en una guerra civil. El període que comprèn els anys 1846 a 1849 es va desenvolupar la segona guerra carlista o guerra dels Matiners. Karl Marx no es va interessar per aquest alçament militar ni per Espanya i, per tant, sembla lògic que en la Nova Gaseta Renana no aparegui cap referència sobre Espanya o sobre el Carlisme.
No succeeix el mateix amb el New York Daily Tribune. Marx va començar a estudiar castellà al 1852 i, és a partir d’aquest moment quan es va interessar no només per Espanya sinó per la seva massa social. Fruit d’aquest interès són els següents articles apareguts al diari novaiorquès: The Details of the Insurrection atMadrid – The Austro- Prussian Summons – Thenew Austrian Lloen – Wallachia, 21 de juliol de 1954; Excitement in Italy – The Events in Spain – The Position of the German States – BritishMagistrates, 28 de juliol de 1854; The SpanishRevolution – Greece and Turkey, 4 d’agost de 1854; Espartero, 19 d’agost de 1854; Evacuation of the Danubian Principalities – TheEvents in Spain – A New Danish Constitution – The Chartists, 21 d’agost de 1854; Evacuationof Moldàvia and Wallachia – Poland – Demandsof the Spanish People, 25 d’agost de 1854; TheEastern Question – The Revolution in Spain – The Madrid Press, 1 de setembre de 1854; Revolution in Spain – Bomarsund, 4 de setembre de 1854; Revolutionary Spain; 9 de setembre de 1854; The Reaction in Spain, 16 de setembre de 1854; The Rumours aboutMazzini’s Arrest – The Austrian CompulsoryLloen – Spain – The Situation in Wallachia, 30 de setembre de 1854; The Actions of the AlliedFleet – The Situation in the DanubianPrincipalities – Spain – British Foreign Trade, 2 d’octubre de 1854; Revolution in Spain, 8 d’agost de 1855; Revolution in Spain, 18 d’agost de 1855. Així doncs, tenint en compte l’elevat nombre d’articles publicats per Marx sobre Espanya, no ens serà difícil localitzar el fragment que Jesús Evaristo Casariego li va atribuir en l’article publicat en ABC i Tradició. No obstant això, abans de passar al fragment, continuem amb les preguntes.
Quins articles va traduir Andrés Nin?
Al llibre anteriorment esmentat d’Andrés Nin, aquest va traduir només 9 articles sota el títol de la Revolució Espanyola. Els articles traduïts van ser: Examen de la història revolucionària d’Espanya abans del dinovè segle; Expulsió del Bonaparte i restauració de la corona espanyola; Les dissensions entre les juntes provincials; El consell real (Consell veritable) i la inquisició (Sant Ofici); Guerra de Guerrilles; Corts extraordinàries adopta la constitució Jacobina; La decepció de les masses; La revolució de 1820; La tempesta que s’acosta.
De què tracten aquests articles?
Karl Marx, en la col·lecció d’articles traduïts per Nin, va observar tots els símptomes del moviment revolucionari europeu i es va centrar en els esdeveniments succeïts a Espanya l’estiu de 1854. Recapitulem. El 7 de juliol de 1854 es va proclamar el manifest de Manzanares, el qual va donar pas al Bienni Progressista encapçalat per Espartero i O’Donnell. L’origen de la proclamació va ser el cop d’estat protagonitzat per Leopoldo O’Donnell, a Vicálvaro, el 28 de juny de 1854. Aquest cop d’estat, que va acabar amb el Bienni Progressista, és conegut com Vicalvarada.
Als articles publicats a New York Daily Tribune, Marx va realitzar un estudi detallat dels esdeveniments revolucionaris esdevinguts a Espanya des de la primera meitat del segle XIX. Amb això va pretendre conèixer millor el caràcter i les característiques específiques de la nova revolució espanyola. Així, els seus estudis es van centrar en les revolucions de 1808-1814, 1820-1823, i 1834-1843. Marx va arribar a la conclusió que la lluita revolucionària a Espanya podria proporcionar un estímul per al desenvolupament del moviment revolucionari en altres països europeus. Tinguem en compte, com anteriorment hem dit, que la revolució de 1848 havia fracassat. Marx va veure a Espanya la possibilitat d’una nova revolució global europea. Dels nou articles escrits sobre la revolució espanyola, el New York Daily Tribune només va publicar els sis primers, els restants van ser publicats, amb posterioritat, en monografies dedicades al pensament de Marx sobre la revolució a Espanya.
Va repetir el títol d’algun article?
Segons Casariego Marx va publicar el fragment que centra la recerca d’aquest article al 1849 i, amb posterioritat, al 1854. Tenint en compte això, i acarant els articles publicats en ambdues publicacions, seria molt fàcil comprovar aquesta repetició. Doncs bé, com ja hem dit, a la Nova Revista Renana no s’esmenta ni a Espanya ni al Carlisme. Tampoc existeix correlació entre els uns i els altres. Per tant, el fragment no es va publicar al 1849 i, posteriorment, en 1854. Per tant, Marx no ho va repetir a l’edició anglesa.
On apareix aquest fragment?
Seria lògic pensar que, en els nou articles apareguts i centrats en la revolució espanyola de 1854, Marx inclogués aquest fragment. És el més assenyat. Amb la qual cosa la relliscada de Casariego seria de publicació i d’any. Una relliscada important però, no insalvable. Doncs bé, en cap d’aquests nou articles apareix el fragment ressenyat al principi d’aquest article. Llavors, qui va escriure aquest fragment?
Era lògic pensar que ho va escriure Marx. Encara que, després de l’error de la data, es posava posar en dubte la veracitat de l’article signat per Casariego a Tradició. En comentar la ressenya inclosa per Clement al seu llibre hem dit que introdueix una variant pel que fa a la ressenya de María Teresa de Borbó-Parma. La variant estreba en que Clement inclou els noms de Karl Marx i Friedrich Engels. Això ens porta a fer-nos la següent pregunta: i sí Marx mai va escriure aquestes paraules? va poder ser un error de Casariego i va vincular les paraules de Engels atribuint-les-hi a Marx?
És una hipòtesi que no podíem descartar. Per la qual cosa s’han acarat tots els articles de Marx i Engels publicats a la Nova Gaseta Renana amb el fragment inclòs en l’article aparegut en la revesteixi Tradició. El resultat ha estat positiu. Efectivament el text existeix. Millor dit, part del text va ser publicat. El 13 de gener de 1849 es va inserir un article titulat The Magyar Struggle (La lluita magiar o hongaresa) que, a la versió alemanya es va titular Dermagyarische kampf. A l’annex hem inclòs la versió completa de l’article. Aquí només inserirem el fragment que ens interessa. La versió en anglès del mateix diu així: There is no country in Europe which does not have in somecorner or other one or several ruinedfragments of peoples, the remnant of a formerpopulation that was suppressed and held inbondage by the nation which later became themain vehicle of historical development. Theserelics of a nation mercilessly trampled underfoot in the course of history, as Hegel says, these residual fragments of peoples alwaysbecome fanatical standard-*bearers ofcounter-*revolution and remain sota until theircompleti extirpation or loss of their nationalcharacter, just as their whole existence ingeneral is itself a protest against a greathistorical revolution.
Such, in Scotland, llauri the Gaels, thesupporters of the Stuarts from 1640 to 1745.
Such, in France, llauri the Bretons, thesupporters of the Bourbons from 1792 to1800.
Such, in Spain, llauri the Basques, thesupporters of Don Carlos.
La seva traducció al castellà és: No hi ha país a Europa que no posseeixi en algun racó o un o diversos fragments ruïnosos, residus d’una anterior població que és suprimida i esclavitzada per la nació que més endavant es converteix en el primer vehicle del seu desenvolupament històric. Aquestes restes d’una nació implacablement calcigats per la marxa de la història, com diu Hegel, aquests fragments residuals dels pobles sempre es converteixen en portaestendarts fanàtics de la contrarrevolución i romanen així fins a la seva completa exterminació o pèrdua del seu caràcter nacional, al mateix temps que la seva total existència en general és en si mateix una protesta contra una gran revolució històrica.
Així, a Escòcia, amb els gaèlics, suport dels Estuardo des de 1640 a 1745.
Així, a França, amb els bretones, suport dels Borbó des de 1792 a 1800.
Així, a Espanya, amb els bascos, suport de Don Carlos.
Si acarem la versió original amb la inclosa en la revesteixi Tradició comprovem que està mal traduïda i que, d’altra banda, s’afegeixen fragments inexistents. Però això no és tot. Aquest fragment no va ser escrit per Karl Marx sinó per Friedrich Engels, el 8 de gener de 1849. A part d’aquesta al·lusió a Espanya i a Don Carlos, l’article no torna a fer cap referència a Espanya i menys al Carlisme.
Conclusions
Després d’haver localitzat el fragment original d’Engels, arribem a les següents conclusions.
1. No dubtem que Jesús Evaristo Casariego llegís aquest fragment. Ara bé, al moment d’escriure els dos articles citats, tergiversa les paraules. Millor dit, fa una versió particular del llegit. Així doncs, no pot assegurar, com fa, Marx dixit sinó Casariego dixit. Amb la qual cosa, les paraules publicades són una interpretació d’un autor després d’haver llegit l’article al que ens hem referit.
2. Casariego omet l’origen de la informació i no només això, ens fa creure que aquestes paraules les va escriure Karl Marx. Si el primer és poc perdonable, més imperdonable és el segon, doncs no va ser Marx sinó Engels el que va opinar sobre el Carlisme. I és més, Engels fa una interpretació del Carlisme basant-se en el suport que els bascos li van donar a Don Carlos i no com a moviment dinàstic. L’opinió d’Engels esta basada en el foralisme i no en una interpretació del Carlisme com a dret legítim del poble espanyol cap al seu veritable rei. El que succeeix és que Casariego va reinterpretar aquestes paraules, transformant-les en una suposada interpretació de Marx del que ha significat el Carlisme a Espanya. Suposada interpretació que, com hem vist, poc té a veure amb la realitat.
3. Per què se suprimeix bascos i s’amplia als defensors de Don Carlos? Dins del context és millor suprimir bascos per un fet molt simple. El text d’Engels no parla específicament del Carlisme, sinó d’uns defensors bascos de Don Carlos. En canvi, l’article de Casariego sí que parla explícitament del Carlisme. No és possible centrar el Carlisme al suport donat pels bascos a Don Carlos. El Carlisme és un moviment estès a totes les regions d’Espanya. En la reinterpretació del text de Casariego és necessària aquesta puntualització, no en la d’Engels doncs, a cap moment circumscriu el seu article a la influència del Carlisme a Espanya, sinó que nomena als bascos -com ho fa amb els bretones i els gaèlics- com a exemple de l’opinió que acaba de donar. Així doncs, no cap cap reinterpretació més del text de Engels, i sí ha de reinterpretar-se el text de Casariegodoncs, no deixa de ser l’opinió d’un escriptor sobre un article publicat per Engels, sense cap connotació pel que fa al Carlisme.
4. Les ressenyes de María Teresa de Borbó-Parma i Josep Carles Clemente ens fan pensar que mai van utilitzar la versió traduïda d’Andrés Nin -perquè Nin mai va traduir aquest fragment- i que es van basar en l’article aparegut tant en el diari ABC com a la revista Tradició. No ocorre el mateix amb Josep Pla, el qual no afirma haver llegit la traducció d’Andrés Nin, sinó que comenta que el fragment va aparèixer publicat en la premsa barcelonina. Tampoc podem dir res de la versió que dóna Jaime del Burgo, el qual es va limitar a transcriure, a la seva obra, l’article de Sagitarius.
Per tant, encara que és lamentable l’error de Jesús Evaristo Casariego, en atribuir-li a Marx un article signat per Engels, és més lamentable la pèssima contribució de María Teresa Borbó-Parma i Josep Carles Clemente, doncs sense acarar la informació facilitada per Casariego, la van donar per bona i han induït -i en alguns casos reiterat- un error històric. Ha estat més important -per a ells- propagar que Marx va parlar sobre el Carlisme -per que els interessava a l’hora de teoritzar el seu socialisme autogestionari- que investigar la realitat d’uns fets que, si bé són importants, no deixen de ser anecdòtics i insignificants per a la història del Carlisme.
Notes
Tradició. Revista Política Mensual. Literatura, Història i Art. número 19. Maig-Juny 1961. Pàg. 36.
Jaime del Burg s’adona de l’error d’impremta i canvia cartes per cartas. Cap de les dues té sentit. Ha de llegir-se corts legítimes i no cartes o cartas legítimes.
BURGO, Jaime del: Bibliografia del segle XIX. Guerres Carlistes. Lluites Polítiques. Segona edició. Pamplona, 1978. Pàg. 633.
MARX, Kart: La Revolució Espanyola. Traduït per Andrés Nin. Editorial Iberoamericana de Publicacions. (Madrid, 1929).
BORBÓ-PARMA, María Teresa: La clarificació ideològica del Partit Carlista. Editorial EASA. (Madrid, 1979). Págs. 37-38.
MARX, Carlos i Engels, Federico: La revolució espanyola, 1808-1843, traducció de Anfreu Nin, Editorial Cénit, Iberoamericana de Publicacions, Madrid, 1929.
CLEMENT, Josep Carles: Els orígens del Carlisme. Edicions EASA. (Madrid, 1979). Págs. 50-52.
Aquest text de Marx és exacte. Farà pensar a molta gent, però és exactíssim. Marx s’ha de llegir, siguin quins siguin els prejudicis personals i inevitables que un tingui. De vegades encerta com cap observador del seu temps. El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula perquè no m’han agradat mai les coses hiperbòliques. Cridant-nos catalans em sembla que tenim suficient. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que ragen sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d’aquests últims decennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d’Espanya, produïts per mentalitats franceses, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizábal, Salamanca i molts altres més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït les arrels d’una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols -que, d’altra banda, no ho eren- han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per què? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rotschild de Paris? Ara, en tot cas, la situació és aquesta. Després d’aquesta ruptura, les dificultats d’aquesta península han estat immenses, vull dir a l’espai que vivim. Les dificultats són permanents i arriben fins als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d’una vegada per sempre de jugar amb les paraules. Molta gent que es diu liberal són uns puros demagogs i no coneixen la història. Tot aquest llarg període s’hauria d’estudiar tan a fons com faci mancada, i amb un esperit desproveït d’hipocresia. Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors, penso que s’ha de fer. Seria molt important, decisiu, fer-ho.
No obstant això, Marx va tenir paraules en contra del Carlisme molt allunyades de les adduïdes per Casariego. Per exemple escriu Marx: Els carlistes han estat els que han creat el tipus dels lladres facciosos, una combinació de bandolerisme i pretesa lleialtat a un partit oprimit en l’estat. El guerriller espanyol ha tingut sempre una mica de bandit, des dels temps de Viriato, però és una invenció carlista la que un pur bandit pugui atorgar-se a si mateix el nom de guerriller. En: SACRISTÁN, Manuel: Revolució a Espanya. Barcelona. Ariel. (Barcelona, 1970).
Sobre el particular recomanem un article i les seves posteriors crítiques i contra-crítiques entre l’autor i Josep Carles Clemente. IZU, Miguel: Marx i el carlisme: Entorn d’una opinió apócrifa. Sistema. Núm. 161 (2001). Págs. 103-111. Es pot consultar a Internet.
