Alberto Luque, «L’assassinat del conseller Nicolás de San Juan (1706): Un crim enmig d’una revolta»
L’episodi que aquí portem a col·lació és el de l’assassinat del conseller en cap Francisco Nicolás de San Juan, nomenat coronel de la milícia barcelonina al 1705. Va ser un crim notable, fins i tot amb certa aroma novel·lesca, perpetrat als agitats dies d’abril de 1706, en què diverses escaramusses i tremends combats, especialment per la presa de la valuosa fortalesa de Montjuïc, van enfrontar a les tropes de la Coronela de Carles III 
d’Àustria i l’armada de Felipe V. L’Arxiduc havia vençut la ciutat a l’estiu de l’any anterior, i valentament es va destacar al capdavant de les seves tropes personant-se en alguns combats després de les muralles i fins i tot a camp obert, encara que també se’l va veure refugiar-se al monestir de Sant Pere de les Puellas als moments, efímers, en que l’exèrcit borbònic es feia fort a la mateixa plaça. Just en aquests dies, exactament el 22 d’abril, després d’haver perdut la fortalesa, rebia allí Carles a una torba revoltada, insubordinada i contumaç, decidida a recuperar-la a tot preu. Relata l’episodi molt sòbriament, però sense escatimar detalls importants, Víctor Balaguer a la seva monumental Història de Catalunya i de la Corona d’Aragó [t. V, Barcelona, Llibreria de Salvador Manero, 1863, pàg. 97 et seq.]. Encara que sense prodigar-se en anàlisi ni interpretacions judicioses, no pot Balaguer deixar d’observar l’anàrquica conducta d’aquella massa: «Viose llavors a tota aquella gent indisciplinada grimpar animosa per la muntanya, i sense ordre ni pla, sense atendre a raons ni consells, sense esperar el suport de la tropa que havia de combinar amb ells el seu atac, menyspreant els assenyats advertiments del comte de Ullefeld, llançar-se sobre els seus enemics…», etcètera. El resultat immediat era previsible: després d’un primer desconcert per la rudesa i sorpresa de l’impetuós atac, les tropes borbòniques van desbaratar fàcilment a aquella massa erràtica i furiosa. I és llavors quan es desencadena el drama que anunciàvem.
Els amotinats acudeixen als campanars de diverses esglésies (del Pi, Sant Jaime i la catedral) per tocar a somatèn. L’autoritat consistorial, «desitjant i procurant la major quietud», tracta d’atallar aquesta tumultuària conducta i de seguida mana que cessi el toc. Els rebels acaten l’ordre, excepte els de la torre de la catedral, on segueixen tocant a rebat. És llavors quan el mateix conseller cap es va veure la toga i s’encamina personalment cap a la torre per fer-se obeir. Van obeir, en efecte, els que en el campanar hi havia, però al mateix temps van pujar altres exaltats («fills de perdició», «poctement a Deu», «instigats del esperit maligne») després del conseller amb l’objecte de continuar la brega, i tot va acabar en una simple i inapel·lable contestació: un d’aquells bandits va treure el seu trabuc i li va propinar un tir a Nicolás de San Juan, que va caure mortalment ferit.
(Amb insuperable plasticitat i detall ho recull el mateix Dietari de la ciutat —que des de mitjan segle anterior es va proposar molt rigorosament registrar tots els esdeveniments notables—; i no presenta l’episodi com a fet casual i aïllat, sinó justament incardinat en aquesta acció desordenada i rebel, difícil de conduir, que afavoreix les més vils canallades:
«Dia 22 d’abril de 1706. En estdia, á el que havien de ser tocades les 7 del matí, algunsfillsdeperdició i instigats del sperit maligne, continuant són depravat obrar, i procurantcommourerlo poble, i abenttrobat el Excm. senyor Conceller VI en la rigués ela santJuan, ho feren seguir en lapresent Casa fentque prengués el Estandart o Pendó de santa Enlalia, i quel pujás áMonjuich, mengen efecte, per evitar totsdisturbis, ditsenyororConsellerprenguéditEstandart, el qual per dita gentalterada es li entregá, i habentse feta la mateixaacció a la Casa de la Diputació, feren seguir unConsistorial ab el Estandart o Pendódit de sant Jordi, i els conduhiren á MonJuich, i arribatsallí,quedantseditPendó de sant Jordi, es quedáal mitx del camí de les lineas de comunicació, i el de santa Eulalia fonchenarbolat i posat en la muralla de la fortalesa ahontestiguéfins á la tarda, quecommillor es pogué es vaig amagar ab ho pretext de ser-se trencada l’asta de aquell, i amagadament senbaixáditsenyorConceller junt ab ditEstandart, tornant aquella en la present Casa, habentprecehitqueestantditEstandartenarbolat en dita fortalesa, es doná per els naturals que anaben abditEstandart,es envestí á cos descubert al enemich, en la qual envestida forenmorts i nafratsmoltsde una i altrepart.
»Eaprés d’haver-hi succehitaxó, al que debianser prop de les 9 de ohí tocar á rebato en la Catedraly altresparts, la qual cosa ohít perho Excm. Consistori, desitjant i procurant la majorquietut, es resolguélo fercessar el tocar ditas Campanes, es feren diverses i diferentsdiligències, iohint que noobstant aquelles, la Campana de les hores i el Thomas continuaven a tocar, ho Excm. senyor ConcellerenCap, associat de 4Caballers i Ciutadans, sen anáde la present Casa á la Catedral, i pujá en locampanar, ahont es toquen les campanes, i al que fonch al cap de munt de l’escala ócaragol, trobáalgunsminyons que tocaven ditThomas, i habentlosnefetdeixar, apareguerenalgunsfillsde perdició, qui instigats del esperit maligne, abgranscritsdiguerenque la Campana habia de tocar, i replicantditsenyor Conceller en Capdient, no habia de tocar tant per ser orde de S. M. com per convenirá la quietut pública, no duptá un de ditsfills de perdiciópochtement a Deu, tirar i dispararun tir de pistola á ditConceller en Cap, del qual restáferit en el brasdretpassantli á la mamella,de la qual feridaen breutemps vaig morir, cujus anima requiescat in pastura.Estimin.»)
Una descripció precisa i circumstanciada dels fets en el Dietari de la ciutat estava a l’abast de qualsevol historiador. No obstant això, Balaguer és gairebé l’única autoritat que ho esmenta. No es llueix aquest historiador per les seves anàlisis teòriques, sinó més aviat per aquesta reducció de la història gairebé a mera crònica, a exposició dels fets sense comentari, que, segons les circumstàncies, resulta preferible a un vol extravagant de la imaginació, com el que caracteritza ara als intel·lectuals orgànics del separatisme. Fins i tot el romàntic catalanista Víctor Balaguer serveix per donar lliçons de rigor i objectivitat als nostres fanàtics contemporanis. Aquest episodi és un més d’una innúmera col·lecció de successos que els separatistes prefereixen ignorar, i fins a cert punt no resulta del tot evident el motiu. Tant el fanàtic com el prudent que milita en un bàndol qualsevol pugues legítimament negar que els criminals que es van embullar en la seva mateixa causa tinguessin una relació lògica i estreta amb la raó de la mateixa: simplement, poden dir, eren mala gent que va empestant la terra i que per casualitat, aquell dia, es trobaven en el nostre bàndol. Però el cas és que la historiografia nacionalista prefereix ocultar els estigmes de conductes tan deshonroses: no semblen confiar els inventors de nacions en què als altres els convenci aquest argument d’irresponsabilitat, però això és perquè ells mateixos no ho accepten, o sigui una forma perversa de mala consciència. Víctor Balaguer no solament recull amb tota honestedat intel·lectual el inocultable i ominós episodi que hem resumit, amb tot el seu dramatisme i el seu color de llegenda, sinó que adverteix també aquesta tendència a silenciar-ho, i des de llavors la cosa no ha canviat molt. Però no és cosa trivial ni fàcil d’explicar l’ocultació interessada, o almenys sospitosa, d’aquest succés, ja advertida pel propi Balaguer, que la trobava a faltar en els relats de San Felipe i Coxe, i com passant sobre brases en el de Narcís Feliu de la Penya (per exemple en els seus Anals de Catalunya, 1709; alguna cosa similar al que trobem en l’article «Coronela de Barcelona» de la Wikipedia, la lacònica i exacta anotació: «durant els disturbis va caure assassinat el propi conseller en Capde 1705–1706, Francisco Nicolás de Sanjuan»). Com va fer el mateix Balaguer, no hi havia més que recórrer directament als Dietaris de la ciutat.
Aquesta honestedat de Balaguer és notable, puix que ell mateix adopta explícitament el punt de vista d’un bàndol, els austracistes, o una determinada idea romàntica de Catalunya, pura prosopopeia, mitjançant l’invariable ús un pronom possessiu: «els nostres», diu. Li honra que no dissimuli ni compongui els fets per fer de la història un drama que sembli sorgit d’un mal autor doctrinari. S’explica també això senzillament pel seu racionalisme civil: no pot acceptar de cap manera que els vils actes de la xusma i l’escòria insubordinada passin sense censura.
De què es tractava, al cap i a la fi? D’un fenomen corrent en les revolucions violentes, quan en lloc d’explicar sol i completament amb masses ben dirigides i disciplinades, els qui posseeixen autoritat permeten o fins a instiguen tota acció erràtica, creient potser que a tot se li treu partit. I és cert que la guerra té en general aquest notable avantatge sobre la pau: que en ella tot val, tot s’aprofita (com del porc), perquè tot se simplifica, tot se supedita tirànicament al superior i únic objectiu de vèncer. Però això rarament significa que la contesa pugui ser eficaç si l’acció és anàrquica o espontània. Balaguer, tan sobri en comentaris o interpretacions judicioses, expressa la seva crítica opinió sobre la naturalesa incivil dels xivarris aixecats sense direcció, de la «amotinada torba» de les files de la qual és inevitable que es destaquin uns quants malvats. I no solament és Balaguer qui aprecia aquests bàrbars aspectes de l’entusiasme popular, sinó que van ser, com es veu en el Dietari, les pròpies autoritats els qui així ho jutjaven amb claredat al seu moment.
Per fer-se una millor idea de l’entusiasme irracional d’aquelles refregues, bastaran un parell de notes pintoresques però molt significatives. Segons el marquès de Sant Felipe, ens informa Balaguer, els caputxins es presentaven amb les barbes lligades amb un cordó groc, divisa del partit austríac —perquè els fanàtics actuals afegeixin aquest extravagant adorn de clergues a les nombroses i poc honroses simbologies de les seves aberrants dileccions cromàtiques. El grau d’exaltació va haver de ser molt alt perquè uns religiosos fanàtics se signifiquessin amb aquesta desimboltura. I una altra cosa oportunament destacada per Balaguer (i per uns altres) és la brava participació de les dones [cf. Rosa María Alabrús Iglesias, «L’opinió sobre les dones austracistas i l’imaginari religiós en els llocs de 1706 i 1713–1714 a Barcelona», en Quaderns d’Història Moderna, t. 35 (2010), pàg. 15–34]. Els mateixos anals de la ciutat destaquen que de vegades es va veure a les dones comportar-se com els millors soldats. Calen, dic, aquestes soles notes per no sorprendre’ns del grau de vesània al fet que va poder arribar-se en aquella agitació general en què molts exaltats se sentirien com a peix en l’aigua (una mica com ara els baladrers dels CDR i altres ciutadans espontàniament fanatitzats).
En fi, no ens dilatem més a treure-li punta i corol·laris a les ja tristament típiques actituds que es nodreixen d’ocultacions i mentides. Seria l’enèsima vegada, i no seria mai l’última, que haguéssim d’acusar a una historiografia completament ideologitzada, anticientífica, que té l’anacronisme com a mètode, agradant de projectar en la història els seus propis prejudicis, que infundada i absurdament pren a Catalunya i els catalans com a subjecte agreujat i en rebel·lió contra la corona borbònica, àdhuc en els casos en què es veu forçada a reconèixer que aquesta comptava amb igual suport de catalans que els austracistes. Solament la sentirem exagerar el caràcter «opressor» dels decrets de nova planta, per exemple, i especialment l’ultimat al 1716, en lloc de contextualitzar-los objectivament al principi centralista advocat pel pensament il·lustrat europeu del segle XVIII i que, lògicament, està a la base necessària de l’Estat modern. En el seu pervers joc de posar els relats històrics al servei de les finalitats incivils i antiespanyoles actuals, seria estrany no trobar-se a cada pas amb ínfules d’un ordre subjectiu, sentimental, romàntic. Els motius completament irracionals i imaginaris de l’ofensa, el greuge històric, l’opressió, &c. substitueixen a la neta, imparcial, desprejudiciada i desinteressada relació dels fets registrats. Només que aquesta vegada hem d’acusar no la falsificació, sinó la simple ocultació. Per això és gairebé una benedicció l’aire fresc que irradia l’honestedat i l’erudició d’un catalanista romàntic com Balaguer.
