L’EPIDÈMIA DE FEBRE GROGA DE BARCELONA EN 1821
En 2021 es compleix el bicentenari de l’epidèmia de febre groga, que va posar fi a la vida d’entre 18.000 i 20.000 barcelonins, que equivalien a la sisena part de la població de Barcelona, durant els mesos d’agost a desembre de 1821. Si bé el brot inicial es va produir a Barcelona, la malaltia també es va cobrar víctimes en ciutats portuàries com Tarragona, Tortosa i Palma. La febre groga és una malaltia viral i contagiosa procedent de zones càlides, que es transmet per la picada del mosquit aedes aegypti, i en aquella època era coneguda com el vòmit negre, o la plaga americana.
Pel fet que els primers afectats eren treballadors del port de la ciutat, es va esbrinar que la malaltia va arribar a bord del vaixell Gran Turc, que havia arribat des de des de Cuba. El seu capità va reconèixer que havia perdut a diversos dels seus mariners durant la travessia, i segons sembla en pujar al vaixell els calafats per a realitzar reparacions, van anar ràpidament atacats pel virus, morint poc després. A principis de setembre les autoritats van decidir enfonsar els vaixells sospitosos d’estar infectats.
En la fase inicial de propagació de virus, la majoria dels afectats es van restringir a la zona de la Barceloneta, però ràpidament el brot es va expandir per tota la ciutat. Quan els primers casos es reduïen aquest barri portuari, en el qual vivien persones amb escassos recursos econòmics, l’avanç de la malaltia va quedar bastant desapercebut, però quan va afectar les classes més riques de seguida va condir la alarma, i es va acusar de negligència a les autoritats municipals i governamentals, per no haver advertit a la població, i per no haver pres les mesures necessàries per a evitar la seva propagació. L’encreuament de retrets també va afectar la classe mèdica, perquè mentre uns defensaven l’origen tropical de l’epidèmia, uns altres creien que es devia a l’existència de pous d’aigua contaminats, la distribució d’aliments en mal estat, o la mateixa brutícia que imperava en el port. Aquesta disparitat obeïa que en aquells dies la malaltia era difícil de diagnosticar, i molt fàcil de confondre amb altres malalties més comunes en l’època, com a tifus o les febres associades a icterícia. Com sol ocórrer en situacions d’extrema gravetat, els metges que encertadament sostenien que la malaltia era contagiosa, van ser acusats d’alarmistes.
L’alcalde José María Cabanes d’Escofet que va decidir romandre a la ciutat, va crear la Junta Superior de Sanitat, però no va poder evitar que el pànic s’estengués per tota Barcelona, i els ciutadans més rics s’anessin a les seves cases d’estiueig, mentre que els més pobres es van instal·lar a la intempèrie en les faldilles de la muntanya de Montjüic. Es van dictar ordenances que obligaven els metges i als farmacèutics a romandre a la ciutat, i es van suspendre totes les corregudes de toros, que eren els grans esdeveniments de massa de l’època.
Cada dia morien centenars de persones, i per a evitar l’expansió de la malaltia per tota Catalunya, la ciutat sencera va quedar confinada, destacant-se a policies que evitaven les sortides en tots els camins i carreteres. Aquest aïllament de Barcelona, unit a l’escassa mobilitat interior de les persones que transportaven els aliments als mercats, perquè estaven malaltes o perquè no volien sortir al carrer per por de ser contagiats, va conduir a una escassetat de queviures que va agreujar la situació. A més es van clausurar pous que se sospitava contaminats. Evidentment davant l’escassetat d’aigua i d’aliments, i la por associada a la malaltia, es van començar a produir importants desordres públics i saquejos de comerços i propietats, que van requerir la mobilització d’una milícia de tres mil homes, que en establir contacte físic amb portadors de la malaltia, van morir la meitat d’ells, al marge d’uns altres que també van perdre la vida, durant els enfrontaments que es van produir aquells dies.
La notícia de l’epidèmia de Barcelona i la gran mortaldat que estava causant, va recórrer tot el continent. Van venir comissions de metges de tota Europa que van forçar a canviar les lleis sanitàries. Per la seva part el govern francès a més de tancar la frontera, per a prevenir l’arribada de refugiats, va emplaçar a quinze mil soldats al llarg de tot el Pirineu.
Es van iniciar campanyes de recaptació d’aliments i diners per a les zones afectades. Al novembre l’epidèmia gradualment va disminuir, i amb l’inici del fred hivernal finalment va cessar per complet. El port de Barcelona es va reobrir el dia de Nadal. No obstant això també en el segon semestre de 1870, es va produir un segon brot de febre groga a la Ciutat Comtal, que aquesta vegada es va cobrar la vida de 1.235 barcelonins. Evidentment amb la mala experiència de 1821, les autoritats de la ciutat ja sabien com respondre, per a evitar la propagació massiva d’una malaltia que ja era coneguda.
