PANDÈMIES I REFORMES
LLEIDA I L’EPIDÈMIA DE MALÀRIA DE 1783.
Entre 1783 i 1786 una epidèmia de malària va assolar l’est i el sud espanyol infectant a un milió de persones i matant a unes cent mil. Els seus primers brots van aparèixer a Lleida en 1783.
Davant la gravetat de la situació, el governador comte de Lannoy i l’ajuntament de la ciutat van crear una Junta de Sanitat amb l’objectiu d’esbrinar les causes i el tipus de malaltia. Del treball d’aquest grup de metges va resultar un informe on s’enumeraven nou possibles causes de la pandèmia, que, encara que no van posar solució a la malaltia (els primers avanços en la cura de la malària no serien fins a 1880), si que van detectar alguns dels motius de l’expansió d’aquesta.
PANDÈMIES I REFORMES
LLEIDA I L’EPIDÈMIA DE MALÀRIA DE 1783.
D’una banda, i de la mateixa manera que succeeix ara, l’amuntegament va ser un dels motius de l’expansió de la malària i l’altre més important, sempre segons aquest informe, va ser la qualitat de l’aigua. El document, demolidor, retratava una Lleida bruta i insalubre: Femers enmig de la ciutat, clavegueres a cel obert, sense xarxa d’aigua potable, amb aigua bruta venuda per aiguaders que la recollien d’un riu contaminat per deixalles de la indústria olivarera, amb un barri jornaler superpoblat (el Canyeret), amb cementiris interiors col·lapsats i pudents… en definitiva, la descripció d’una ciutat superpoblada i insalubre.
Certament, la proliferació de malària va tenir detonants naturals. El clima canviant d’aquells anys amb cicles de sequera i inundacions els aiguamolls i la calor, van facilitar que els mosquits abundessin. Però va ser l’amuntegament i la brutícia el que va provocar una ràpida propagació del paludisme.
Com deia, l’informe entrava fins i tot en els mínims detalls intentant buscar el motiu de la “pesta” com se la denominava llavors, arribant a observar que bona part del vi que es comercialitzava estava adulterada amb calç “per a donar-li cos”, però bàsicament es van centrar en tres causes principals: amuntegament, necessitat d’aigua neta i necessitat d’una xarxa coberta d’aigües negres.
Amb els resultats en la taula, Lannoy primer i el seu successor el marquès de Blondel després, van posar en marxa en temps rècord una sèrie de projectes constructius per a pal·liar aquestes deficiències. El més important de tots era la construcció d’un dipòsit d’aigües amb capacitat per a 8677,14 m³ d’aigua amb una xarxa de distribució d’aigües mitjançant canals subterranis i fonts que la repartia per tota la ciutat.
Les obres van començar el 20 de març de 1884 i a l’octubre de 1787 ja estaven inaugurades. Aprofitant les obres es va urbanitzar i va modernitzar la plaça sorgida del nou dipòsit reubicant a part dels jornalers que malvivien en el barri del Canyeret.
L’aigua consumida era neta, i fins i tot els més murris van connectar amb la xarxa principal que proveïa a les fonts per a instal·lar-se aigua corrent a casa. Les clavegueres es van enterrar, es va multar el llançar brutícies des dels balcons i, en definitiva, la higiene sorgida de la combinació d’una forta inversió en infraestructures públiques i una legislació més dura, van ajudar a contenir i evitar noves pandèmies.
