EPIDÈMIES I PANDÈMIES A L’ANTIGUITAT. SÍNTESI DIVULGATIVA
DANIEL RUBIO RUIZ, Professor-tutor d’Història Econòmica. Centre associat de Cervera (UNED)
Els virus, bacteris i patògens en general han conviscut amb l’espècie humana des de la seva aparició en el Planeta. El coneixement de la seva influència ens va venir en primer lloc pel relat d’historiadors i cròniques de l’antiguitat, però els recents avenços en l’anàlisi d’ossos procedents de cementiris han donat molta llum a l’estudi d’aquesta faceta de Clío permetent concretar molts aspectes de les esmentades cròniques o modificar les primeres conclusions a l’aspecte. Al costat d’això comptem amb els notables progressos en paleoclimatologia que relacionen propagació de malalties amb canvis climàtics. No parlem d’aquests canvis com a únic factor sinó com una de les variables a tenir en compte a l’hora d’oferir explicacions científiques a aquests temes.
L’àmbit geogràfic referit en aquest article es el món mediterrani i el proper Orient. L’època se situa en l’Imperi Romà en un sentit ampli, és a dir, des de la seva creació al segle I fins al segle VIII quan Bizanci ha perdut l’esplendor de l’època de Justinià el Gran. Aquests vuit segles van convertir el Mare Nostrum en un gran centre comercial amb intercanvis que arribaven fins al llunyà Orient, l’interior d’Àfrica i les antigues illes Casitérides. La petita globalització econòmica que significava el poder de l’Emperador va afavorir l’expansió econòmica, les comunicacions i per tant un camí per a les pandèmies. El potent exèrcit que controlava el territori va ser un altre factor tradicional de propagació dels agents infectants. Comerciants i militars eren aliats involuntaris de la malaltia.
Tenim notícies d’epidèmies en certes zones de l’entorn Mediterrani abans de segle II[1]. La Torà jueva i la Bíblia es fan ressò d’elles tant en el Llevant com a Egipte. El relat que es fa en el llibre sant parla de càstigs divins però les seves descripcions fan visibles els danys produïts per diverses infeccions. La més coneguda és la lepra, mal que s’estenia per tot el Mediterrani Oriental. Historiadors i metges grecs i romans van deixar escrits amb abundants descripcions sobre pestilències de diversa índole. Vegem algunes d’elles[2].
Pesta dels Hitites. El seu coneixement ve de fonts de l’època del rei Mursilis II (1340-1310 a. C.). Va afectar a tot tipus de classes socials i va tenir una durada de 20 anys, però no tenim dades dels seus símptomes i procés[3].
(L’imperi Hitita en el segon mil·lenni abans de Crist. Font: Viquipèdia)
Pesta d’Atenes. Tenim escasses notícies sobre aquesta malaltia soferta per la ciutat grega en el 584 a. C. En tot cas va ser un episodi que no va anar més enllà d’aquest lloc.
La plaga d’Atenes[4]. Arriba a l’estiu del 431 a. C. i la coneixem per Tucídides en la seva obra La guerra del Peloponesi. Procedent d’Etiòpia va afectar a l’Imperi Persa i va arribar a Grècia des del Mar Negre per rutes comercials. Les ciutats gregues es van veure especialment afectades. L’ historiador helènic parla de 100.000 morts, entre un quart i un terç de la població, però cal prendre aquestes xifres amb molta precaució a falta de dades més concloents. Sobre la tipologia de la malaltia, afectava l’aparell digestiu i respiratori, no hi ha acord entre els investigadors encara que s’han donat algunes hipòtesis: pesta, verola i segons algun treball d’arqueologia forense, tifus.
La pesta d’Agrigent. Poc coneguda, es produeix en el lloc a la ciutat grega d’Agrigent a Sicília per part d’un exèrcit cartaginès al 406 a. C. Els seus efectes van provocar el retard en la conquesta de l’urbs pels púnics. Els escassos relats de l’època fan pensar en una epidèmia local relacionada amb un petit pantà proper, possiblement estiguem davant brots de malària o tifus. Aquesta malaltia, originària en primats de zones tropicals i equatorials d’Àfrica va arribar a la Mediterrània i va quedar com endèmica en moltes zones. La transmissió original es produïa per la picada del mosquit anopheles sent els mesos estivals els més actius en contagis en llocs menys càlids, en canvi on es donaven majors temperatures l’estacionalitat s’endinsava a la tardor.
La pesta de Siracusa. Com el seu nom indica, aquesta epidèmia es presenta a la colònia grega de Siracusa situada a Sicília, al 396 a. C. Va atacar amb força l’exèrcit cartaginès que encerclava aquesta població. La simptomatologia era variada i els soldats morien entre el quart i sisè dia des del seu contagi.
A Roma van arribar moltes pestilències des de l’Est, entre elles la lepra, a més, la ciutat patia atacs anuals de malària com a conseqüència de les zones pantanoses properes a ella. A mesura que l’imperialisme dels seus dirigents va anar ocupant territoris i construint calçades per a l’exèrcit i el comerç, els patògens van tenir unes vies més ràpides per ocupar tot l’entorn de la Mediterrània. L’ historiador llatí Dión Casio (155-335 d. C.) ens parla d’una epidèmia a l’any 22 a. C. desconeguda, que va assolar la península Itàlica. Relata una altra al 43 a. C. després d’una erupció volcànica i el desbordament del Tiber (¿malària?). Suetoni (70-126 d.) C.), Tàcit, Orosio (circa 383-420 d.) C.) i Celso (segle I d.)C.) fan referència a certa epidèmia a la ciutat eterna a la tardor del 65 d. C. que afectava a totes les classes socials i a totes les edats. En temps de l’Emperador Vespasià es parla d’una pesta esdevinguda a l’any 77 o 78 d. C. Segons Suetoni, Orosio i Sant Jeroni (circa 340-420 d. C.). El mateix Suetoni es fa ressò d’una plaga després de l’erupció del Vesuvi al 79-80 d. C. Durant el regnat d’Adrià (117-118 d. C.) va haver-hi fam, pestilències i terratrèmols. El citat Orosio ens parla d’una epidèmia que va afectar el Nord d’Àfrica en el 125 d. C. després d’una plaga de llagosta. Molts d’aquests episodis epidèmics provenien efectivament de l’Est però altres es produïen en el mateix entorn de Roma.
Totes les pestilències relatades fins ara no deixen de ser episodis localitzats en el temps i l’espai que no permeten parlar de grans pandèmies. Les més significatives són la ja esmentada pesta dels Hitites i la plaga d’Atenes i possiblement l’última citada per Orosio. Els remeis aplicats eren sempre de tipus ritual i religiós, en el sentit de considerar les plagues com un càstig diví, encara que hi va haver metges com Hipòcrates (c. 460-c. 370 a. C.) que fugien d’aquestes creences i intentaven estudiar-les com també curar els infectats amb els escassos coneixements de l’època. Pels romans i grecs aquests mals procedien de l’Est, de zones més poblades o més càlides i amb “molts insectes” com era Etiòpia, explicació donada per l’erudit helénic Posidoni (135-51 a. C).
Després d’aquesta breu introducció a les epidèmies de l’antiguitat ens ocuparem ara de les tres grans pandèmies que van marcar l’esdevenir de l’Imperi Romà: la Pesta Antonina, la Gran Epidèmia dels Antonins o Pesta de Galè (segle II d. C .); Pesta de Ciprià (segle III d.) C.) i la Pesta de Justinià (541-544 d. C.)[5].
La Pesta Antonina apareix al segle II durant el mandat de l’Emperador Marc Aureli i l’activitat del metge Galè (130-210 d.) C.), que ja en 148 ens parla d’una epidèmia d’àntrax en ciutats d’Àsia. Va atacar amb virulència entre els anys 164 i finals d’aquest segle. Observem un rebrot a Roma al voltant del 191 d. C. Un any abans d’aquest període trobem notícies de la malaltia a la península d’Aràbia. Es va expandir e l’est a l’oest a través del exèrcit romà, que es trobava en campanya contra els parts a Síria i Mesopotàmia.
El Mar Roig era una important via comercial marítima entre Orient i Occident. L’epidèmia arribaria des d’aquí a l’Àsia Menor en el 165 d. C. A l’any següent la trobem a Roma. Testimonis de la mateixa la tenim a Grècia, la vall del Nil, el nord d’Àfrica, la conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispania i Britania. Els confins de les costes gallegues i Escòcia serien els seus límits occidentals. La seva extensió i morbiditat permeten parlar d’una autèntica pandèmia com abans no s’havia conegut[6].
(L’Imperi Romà a segle II d. C. Font: Viquipèdia)
El ja citat Galè ens descriu les seves manifestacions en el cos humà. Febre, malestar, vòmits, diarrea amb sang, mal d’esquena, erupcions cutànies, pústules que podien degenerar en ferides i podien arriba a cicatritzar, segons l’evolució de la patologia, apareixent llavors descamacions. Arribats a aquest punt, els que no havien mort sobrevivien a la batalla. La malaltia venia a durar aproximadament un mes en tot el seu procés. Fins al desè o dotzè dia no apareixien els símptomes, d’aquesta forma, un infectat sense símptomes podia contagiar a les persones properes. Encara que hi ha diverses malalties infeccioses que poden donar reaccions similars es coneix amb seguretat que la pandèmia que tractem aquí era verola. Sembla precís dir, fins i tot, que aquesta soca procediria d’un orthopoxvirus latent en una espècie de ratolins d’Àfrica i que mutaria per entrar en els humans abans de l’esclat de la Pesta Antonina. Es transmetia per la inhalació de petites gotes expulsades per la boca de l’infectat al parlar o tossir. En l’antiguitat es creia que les pestilències viatjaven en núvols invisibles, miasmes, que contagiaven l’infermetat a l’entrar en contacte amb els individus sans.
La mortalitat dels infectats es situava entre el 30-40%, és a dir gairebé les dues terceres parts superaven la patologia. La patien els molt joves, amb les defenses per desenvolupar, i els molt grans, amb defenses escasses. Els remeis aplicats eren diversos, des de sagnies que empitjoraven la situació, beuratges de plantes sense efectivitat o altres més apropiades com evitar el contacte amb els malalts i donar-los una bona alimentació. Tot i així els poderosos podia morir com va ser el cas del mateix Emperador Marc Aureli (180 d. C.). Caldria indicar la incidència de malalties endèmiques que convivien amb els humans, malària, trastorns diarreics, refredats, etc. que se sumaven a l’arribada de l’epidèmia. Les condicions higièniques no ajudaven a lluitar contra la seva propagació. Vegem un exemple. Els famosos claveguerams de la ciutat eterna es netejaven quan plovia copiosament, i això no succeïa sempre convertint-les així en focus de cultius de gèrmens.
La pandèmia va ser un dur cop per a l’Imperi però no va trastocar en excés les seves bases. Els dos primers segles de la nostra Era van ser els més fructífers de Roma. Les seves fronteres van arribar a ser immenses i s’havia gaudit d’una relativa pau (la Pax Romana). Les campanyes de Marc Aureli en Germania semblen donar-nos un canvi d’aquesta conjuntura. Ja ens hem referit a l’efecte demogràfic, sobre el total de població es pot quantificar una disminució del 20%. Les zones més afectades van ser les grans urbs, zones rurals properes i enclavaments com el Delta del Nil. L’extracció de plata, útil per les seques de moneda, va patir un notable descens però va ser un període de curta durada. A una disminució de població es va unir un descens de la recaptació fiscal encara que no en les proporcions de crisis futures. L’exèrcit es va ressentir al perdre molts efectius, aquesta minva d’efectius militars a les fronteres va provocar l’increment de la pressió de pobles próxims a l’Imperi, en el limes del Rin i el Danubi. Vers l’horitzó començava a dibuixar-se la crisi de al segle III.
La Pesta Antonina va promoure el culte a el déu Apol·lo. Aquesta divinitat grega és la més sincrètica de l’antiguitat clàssica, relacionada amb epidèmies des de temps enrere el seu culte va créixer ara en molts llocs aixecant-se estàtues i temples. El referit fenomen el veurem amb una altra religió i una altra pandèmia[7].
El segle III va ser una centúria de crisi. Tots els manuals i obres sobre l’Imperi s’ocupen extensament sobre aquest fenomen que va tenir connotacions econòmiques, socials, polítiques i militars. La recuperació no va significar un retorn a l’època anterior. Els canvis iniciaven un llarg camí cap a la feudalització de l’Edat Mitjana passant per segles convulsos que van veure la fi del poder romà a Occident, l’aparició dels primers regnes europeus, la irrupció dels musulmans … En definitiva, un nou marc geoestratègic a la Mediterrània. La influència de les epidèmies així com els canvis climàtics han estat escassament estudiats per la historiografia fins a èpoques relativament recents. Ara, gràcies entre altres qüestions als avenços científics de la pròpia Història, la paleobotànica, la meteorologia o l’arqueologia forense ens permeten conèixer molt millor aquests aspectes de Clio.
Les patologies que van afectar la societat del seu temps van ser diverses, el xarampió o el tifus, per posar algun exemple. No obstant això, la més mortífera va ser la coneguda per Pesta de Ciprià, en tant que va ser aquest bisbe de Cartago l’autor que millor ha descrit els seus efectes. Originada a Etiòpia es va estendre per Àsia Menor, Grècia, el Nord d’Àfrica i Roma. La simptomatologia ens la narra el prelat d’aquesta manera: “s’iniciava per un fort mal de ventre que esgotava les forces. Els malalts es queixaven d’un insuportable calor interna. Després es declarava angina dolorosa; vòmits s’acompanyaven de dolors en les entranyes; els ulls injectats de sang. (…). Uns perdien l’audició, i altres la vista. ” .
L’inici el trobem a mitjans de segle. El bisbe d’Alexandria en parla en el 249 d. C. i en 251 al malaltia ja ha arribat a Roma. La seva durada és incerta, Ciprià parla de 15 anys encara que probablement arribi al 270, any en què mor l’Emperador Claudio d’una pestilència. A diferència d’altres epidèmies, aquesta va arribar a la tardor i va disminuir a l’estiu. Totes les classes socials, totes les edats i totes les localitzacions es van veure afectades. La mortalitat va ser molt elevada, el bisbe d’Alexandria ofereix un descens del 62% de població encara que aquí entrarien els morts per altres patologies i els fugits de la ciutat. La transmissió era directa de persona a persona o per objectes tocats per un malalt, com semblaven deduir alguns contemporanis de la pandèmia.
La mortalitat entre els infectats es situava entre el 30-40%, és a dir gairebé les dues terceres parts superaven la patologia. La patien els molt joves, amb les defenses per desenvolupar i els molt grans, amb defenses escasses. Els remeis aplicats eren diversos, des sagnies que empitjoraven la situació, beuratges de plantes sense efectivitat o altres més apropiades com evitar el contacte amb els malalts i donar-los una bona alimentació. Tot i així els poderosos podia morir com va ser el cas de el mateix Emperador Marc Aureli (180 d. C.). Caldria indicar la incidència de malalties endèmiques que convivien amb els humans, malària, trastorns diarreics, refredats, etc. que se sumaven a l’arribada de l’epidèmia. Les condicions higièniques no ajudaven a la lluita contra elles. Vegem un exemple. Els famosos claveguerams de la ciutat eterna es netejaven quan plovia copiosament, i això no succeïa sempre convertint-les així en focus de cultius de gèrmens.
La pandèmia va ser un dur cop per a l’Imperi però no va trastocar en excés les seves bases. Els dos primers segles de la nostra Era van ser els més fructífers de Roma. Les seves fronteres van arribar a ser immenses i s’havia gaudit d’una relativa pau (la Pax Romana). Les campanyes de Marc Aureli en Germania semblen donar-nos un canvi aquesta conjuntura. Ja ens hem referit a l’efecte demogràfic, sobre el total de població es pot quantificar una disminució en un 20%. Les zones més afectades van ser les grans urbs, zones rurals pròximes i enclavaments com el Delta del Nil. L’extracció de plata, útil per les seques de moneda, va patir un notable descens però va ser un període de curta durada. A una disminució de població es va unir un descens de la recaptació fiscal encara que no en les proporcions de crisi futures. L’exèrcit es va ressentir al perdre molts efectius, aquesta minva d’efectius militars a les fronteres va provocar l’increment de la pressió de pobles propers a l’Imperi, al llimis de el Rin i el Danubi. Feia l’horitzó començava a dibuixar-se la crisi de al segle III.
La Pesta Antonina va promoure el culte a el déu Apol·lo. Aquesta divinitat grega és la més sincrètica de l’antiguitat clàssica, relacionada amb epidèmies des de temps enrere va créixer ara el seu culte en molts llocs aixecant estàtues i temples. L’esmentat fenomen el veurem amb una altra religió i una altra pandèmia.
El segle III va ser una centúria de crisi. Tots els manuals i obres sobre l’Imperi s’ocupen extensament sobre aquest fenomen que va tenir connotacions econòmiques, socials, polítiques i militars. La recuperació no va significar un retorn a l’època anterior. Els canvis iniciaven un llarg camí cap a la feudalització en l’Edat Mitjana passant per segles convulsos que van veure la finalitat de l’Imperi a Occident, l’aparició dels primers regnes europeus, la irrupció de el poder musulmà … En definitiva, un nou marc geoestratègic a la Mediterrània . La influència de les epidèmies així com els canvis climàtics han estat escassament estudiats per la historiografia fins a èpoques recents Ara, gràcies entre altres qüestions als avenços científics de la pròpia Història com de la paleobotànica, meteorologia o l’arqueologia forense aplicades a Clio ens permeten conèixer molt millor aquests aspectes.
Les patologies que van afectar la societat del seu temps van ser diverses, el xarampió o el tifus, per posar algun exemple. No obstant això, la més mortífera va ser la coneguda per Pesta de Ciprià, a l’ésser aquest bisbe de Cartago l’autor que millor ha descrit els seus efectes. Originada a Etiòpia es va estendre per Àsia Menor, Grècia, el Nord d’Àfrica i Roma. La simptomatologia ens la narra el prelat d’aquesta manera: “s’iniciava per un fort mal de ventre que esgotava les forces. Els malalts es queixaven d’un insuportable calor interna. Després es declarava angina dolorosa; vòmits s’acompanyaven de dolors en les entranyes; els ulls injectats de sang. (…). Uns perdien l’audició, i altres la vista. ” .
L’inici el trobem a mitjans de segle. El bisbe d’Alexandria parla en parla en el 249 d. C. i en 251 ja ha arribat a Roma. La seva durada és incerta, Ciprià parla de 15 anys encara que probablement arribi a l’270, any en què mor l’Emperador Claudio d’una pestilència. A diferència d’altres malalties, aquesta va arribar a la tardor i va disminuir a l’estiu. Totes les classes socials, totes les edats i totes les localitzacions es van veure afectades. La mortalitat va ser molt elevada, el bisbe d’Alexandria ofereix un descens de l’62% de població encara que aquí entrarien els morts per altres patologies i els fugits de la ciutat. La transmissió era directa de persona a persona o per objectes tocats per un malalt com semblaven deduir alguns contemporanis a la pandèmia.
Les dades ofertes per Ciprià, la seva estacionalitat, la seva extensió geogràfica, el seu origen i la por que va provocar en la societat de l’època fan descartar infeccions com el xarampió, el còlera, el tifus, la verola, grip i fins i tot la pesta negra que és citada en algun estudi com a causant de la pandèmia que tractem. Les investigacions més recents apunten a un tipus de filovirus, l’Évola[8].
La propagació d’epidèmies ve donada per la facilitat en les comunicacions com ja hem explicat en un altre moment. L’àmplia xarxa de calçades de l’Imperi junt amb el moviment de nombrosos exèrcits i comerciants era un camí fàcil per a això. Els intercanvis mercantils per terra, l’interior d’Àsia, i per mar, oceà Índic, arribaven a extrem Orient. La globalització econòmica en la seva dimensió pròpia de cada època porta la globalització dels virus i bacteris. Però anem a ocupar-nos, encara que sigui breument, d’altres factors que han cobrat importància en les últimes dècades, ens referim als canvis climàtics[9].
El clima de cada zona ve determinat per fenòmens de caràcter local i altres que afecten la circulació atmosfèrica general i per tant a tots els llocs de la Terra amb conseqüències diverses. Per a l’àmbit geogràfic que ens ocupa tenen important rellevància dos d’ells. L’anomenada Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN), produïda per la relació entre altes pressions de l’anticicló de les Açores i les baixes de la depressió d’Islàndia. El seu moviment provoca pluges abundants i sequeres a el Nord o el Sud del continent europeu. L’altre vector s’anomena El Niño o Oscil·lació del Sud (ENOS) que consisteix en l’escalfament de les aigües orientals de el Pacífic Sud el qual provoca inundacions i greus sequeres en diferents parts del Globus. Per completar el conjunt caldria destacar el sistema de monsons de l’Índic que afecta les fonts de Nil i Àsia Menor[10]. Fins a mitjans de segle III el món mediterrani s’havia regit en climatologia per l’anomenat Òptim Climàtic Romà (OCR) caracteritzat per temperatures benignes i humitat generosa. En els anys de la Pesta de Ciprià es produeix un canvi amb sequeres perllongades al costat de descens de temperatures. La situació es “normalitzaria” cap al 260 d. C. però l’aquesta nova normalitat ja no seria l’OCR, el clima de la segona meitat de la centúria de la crisi i de segle IV va ser canviant amb èpoques de sequera i altres plujoses. El Nord d’Àfrica, graner de Roma, es va veure especialment afectat però també ho va fer a la reserva de la ciutat eterna, Egipte. El Nil ja no va ser tan predictible i els anys de “vaques flaques” es van multiplicar segons relats trobats en papirs de diverses localitats de la vall. El desplaçament cap a l’Est dels monsons podria donar-nos la clau. Les connexions de l’ENOS van ser nombroses durant les dècades que ens ocupen. Podríem aplicar aquesta màxima per a l’OAN. Sequeres i inundacions, segons les zones, apareixien amb més freqüència.
Les males collites produïdes per un temps sec o canviant provoca l’encariment dels productes d’alimentació i un descens de les nutrients que ha d’ingerir l’espècie humana. La referida Pesta de Ciprià va estar afavorida per aquestes circumstàncies. Kyle Harper ens explica molt bé aquesta relació entre epidèmies i episodis climàtics:
Moviment vector o hoste / cria (mosquits, rates) -Migracions de subsistència i amuntegament a ciutats-Efectes nocius de residus i cadàvers-Desnutrició-Consum de substàncies verinoses davant la falta d’aliment-Resistència immunològica afeblida[11].
Si la Pesta Antonina va potenciar el culte a Apol·lo la de Ciprià va afavorir l’expansió del cristianisme abans fins i tot de la inestimable ajuda que va rebre aquesta religió amb la conversió de l’Emperador Constantí al 313. Els seguidors de Crist eren vistos ara com a persones que s’ajudaven entre si i ajudaven als altres sense por a la malaltia. A més la nova fe ja tenia homes cultes que debatien amb arguments als pagans com seria el cas de el mateix Ciprià.
L’Imperi es va recuperar de la crisi de segle III encarant la següent centúria amb força però la situació, en tots els aspectes, no seria la mateixa. Des de Constantí Orient va cobrar més importància econòmica i política que Roma. La nova ciutat de Constantinopla va ser amb el temps la veritable capital del Món llatí. Quan en 476 desapareix oficialment l’Imperi a Roma, amb la destitució del seu darrer Cèsar, Ròmul August, per Odoacre, rei dels Hérulos, l’esmentada urbs va continuar com a capital fora de perill de les envestides dels pobles germànics i de la crisi econòmica.
En paral·lel a la desintegració de l’Imperi a Occident i el naixement dels primers regnes germànics, Constantinopla viu una època d’esplendor que arribarà a la seva cima amb Justinià I El Gran (483-565). Hereu i continuador de Roma va intentar ampliar els seus dominis i recrear l’antic poder llatí, la renovatio imperii romanorum. Des d’Àsia Menor, la península hel·lènica i Egipte va estendre les seves conquestes al Nord d’Àfrica, Dalmàcia, Sicília, la península italiana, el Sud-est del regne Hispano-Visigot de Toledo, Còrsega, Sardenya i les Illes Balears.
(Imperi i conquestes de Justinià. Font: Wikimedia Commons)
Les epidèmies van donar una certa treva a la Mediterrània després de la plaga de Ciprià. Però l’any 541 va aparèixer amb força una malaltia mortífera al Nord d’Egipte, l’anomenada Pesta de Justinià. Des d’aquí es va estendre a tot l’Imperi i fins i tot més enllà. L’historiador bizantí Procopi (500-560) i el patriarca cristià Joan d’Efes (507-586) ens en parlen amb profusió. Començava amb febre baixa que anava augmentant amb els dies, de seguida apareixien bubons, especialment a l’engonal. Aquesta afirmació ens porta directament a la pesta negra produïda pel bacil I. pestis. En fases avançades els bubons rebentaven i alguns pacients sobrevivien. El debilitament amb malestar general eren altres símptomes que afectaven en major quantia als pobres. A més dels bubons apareixien pel cos unes erupcions negres provocant la mort en molt poc temps. Els animals, salvatges i domèstics, també s’encomanaven i morien.
La I. pestis tot just es contagia entre humans, és independent d’ells, circumstància que la fa més letal. Ve aportada per la puça de la rata negra molt estesa en els vaixells i graners de l’Imperi. Abans d’arribar a recorregut un llarg camí. El bacil originari de la pesta, segons els estudis genètics, es trobaria en l’altiplà de l’Tibet-Qinghai de la Xina, al voltant del primer mil·lenni abans de Crist. Portada per una puça de la marmota o esquirol passaria a la rata negra i amb ella, després de diverses mutacions, entraria en els humans i altres animals. Possiblement va arribar a les portes de l’Imperi abans de Justinià però ara ho feia perfectament preparat per provocar la terrible pandèmia. Com ja hem esmentat anteriorment, les bones comunicacions per terra i mar de l’entorn del Mare Nostrum van facilitar la propagació de la rata negra, la rata dels vaixells. En 543, tenim evidències de la pesta a Constantinopla i sobre el 544 a l’Imperi Persa, al nord del Danubi i el Rin, a Hispania, a Britània … La mortalitat s’estima al voltant del 50-60%.
La Pesta de Justinià, respecte a les malalties, inicia una sèrie d’epidèmies durant els dos segles següents. Després del 544 tenim brots de pesta a Constantinopla: 558, 573, 586, 599, 619, 698, 747. Per a Occident observem a grans trets tres fases: Bizantina (542-600), pausa al segle VII (600-660) i fase Ibèrica (660-749).
Un cop més el clima seria un factor a tenir en compte. Els segles VI i VII van viure l’anomenada Petit Edat de Gel de l’Antiguitat Tardana caracteritzada per un refredament general al planeta al rebre una menor insolació. Diversos erudits de l’època parlen d’un any sense estiu (536 d. C.), menor brillantor del Sol, resistència a la maduració dels fruits, males collites a Itàlia, migracions cap a l’Est, a la Xina … Els arxius dels nuclis de gel ens descobreixen aquesta minoració de l’astre rei a causa de erupcions volcàniques entre el 530 i el 540. No obstant això, altres estudis de dendrocronologia permeten fixar amb precisió les dates a més d’afegir una menor radiació solar provocada per la mateixa estrella. Per la seva banda, el referit en pàgines anteriors OAN va provocar corrents humides que van afavorir el cereal a Anatòlia però van perjudicar seriosament a les oliveres necessitats de més calor. Al mateix temps l’aridesa s’estenia pel nord d’Àfrica[12].
El Món de Justinià trontollava a fins del seu mandat. Els problemes amb l’Imperi Persa a l’Est, l’aparició de el poder musulmà, l’arribada de pobles eslaus a la conca del Danubi i la inseguretat dels primers regnes germànics van marcar una època turbulenta per a la Mediterrània i la resta d’Europa[13]. El vell continent es dirigia cap a el ple feudalisme atacat per les pandèmies i els canvis climàtics[14].
COM A CONCLUSIONS. EL COVID-19
La història de la humanitat comporta la història de les seves malalties. Epidèmies i pandèmies les trobem en els registres documentals de cada època, ja siguin escrits, bé en anàlisi d’ossos de tombes o altres aspectes de l’arqueologia. Al costat d’elles trobem l’acció del canvi climàtic.
A mesura que les societats descobreixen l’agricultura i la ramaderia es fan sedentàries. El control de l’aigua permetrà el naixement de grans ciutats amb estructures polítiques i socials més complexes. El comerç d’una banda i les conquestes militars d’altra s’interconectaven els diferents col·lectius per molt llunyans que fossin. Hem tractat en aquest article l’Imperi Romà i com hem vist tenia intercanvis amb la llunyana Xina i l’interior d’Àfrica. Per rutes terrestres i marítimes es movien els comerciants, per les calçades romanes ho feien ingents exèrcits. Amb ells viatjaven les malalties. Les diferents globalitzacions econòmiques impliquen globalitzacions víriques i bacterianes.
La lluita d’aquestes societats contra els embats de la malaltia era en gran part religiosa, com així les causes que atorgaven a la seva aparició, “la ira dels déus”, “la ira de Déu”. Altres motius de caràcter màgic podien ser l’aparició d’un cometa o la conjunció de diversos astres. No obstant això també hi va haver erudits que aplicaven la raó per entendre i combatre els seus estralls. Des del punt vista mèdic poc o gens es podia fer: evitar el contagi, qüestió també difícil si no sabien l’origen i forma de propagació dels patògens, la bona alimentació, per això algunes epidèmies atacaven més als pobres, sagnies, que empitjoraven a el pacient, o herbes medicinals d’escassa efectivitat.
El canvi climàtic és un vector que acompanyava i fins i tot afavoria la propagació dels mals del cos. En l’època estudiada eren fenòmens naturals que podien originar-se a milers de quilòmetres d’aquestes societats. Amb els vaivens de l’atmosfera venien associat altres pertorbadors com les referides plagues de llagosta. Les sequeres provocades per la falta de pluges eren pernicioses però també ho eren quan les precipitacions eren massa abundants: inundacions, ruptura de preses i canalitzacions, pèrdua de cultius. En una agricultura poc tecnificada les variacions de temperatura afectaven seriosament a diferents cultius.
Pandèmies i climatologia vistes aïlladament no expliquen els canvis històrics però són elements cada vegada més importants en qualsevol estudi d’aquesta ciència. En aquest sentit hem volgut donar unes pinzellades a la llum de les últimes investigacions.
En el moment d’escriure aquestes pàgines assistim a l’atac d’un virus, el COVID-19. La Història no es repeteix però conèixer el passat ens pot ajudar a entendre millor el present. El coronavirus que ens colpeja prové, gairebé amb tota probabilitat, d’una mutació en animals de l’Est d’Àsia, que li ha permès entrar en els humans. Aquest procés no és nou com ja hem vist. Igualment tenim sobre les nostres vides el canvi climàtic, però aquesta vegada l’acció de l’home és decisiva perquè aquest es produeixi.
Tot i les morts que estem patint per aquesta malaltia avui estem millor preparats per a la resistència. La medicina està molt avançada, la vacuna és qüestió de temps. Però també està a les nostres mans aturar el canvi climàtic que nosaltres mateixos hem activat. Les desforestacions de moltes zones de la Terra així com la disminució del plàncton marí permeten l’acumulació de CO2 a l’atmosfera. Els episodis de El Niño o l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord no els controlem però podem preparar-nos millor i al menys no contribuir a les seves conseqüències pernicioses.
Patim igualment els efectes econòmics de la pandèmia. La recuperació no pot venir sense les ajudes necessàries a les poblacions més desfavorides i sense la cooperació internacional. Actualment assistim a plagues de llagosta a l’Est d’Àfrica que provoquen fam. La macroeconomia, la borsa han de recuperar-se però no hem de permetre la mort d’éssers humans per falta d’aliments o medicines per a patologies que tenen cura. A les nostres mans està la solució.
Alcoletge, 4 de Maig de 2020
[1] Fem una petita introducció sobre notícies de plagues abans de el segle II de la nostra era, sense aprofundir-hi ja que hem fixat anteriorment la cronologia del present article
[2] Referències a aquestes malalties les tenim a la bibliografia que reflectim en les diferents notes a peu de pàgina. La terminologia concreta seria la de pestilència però fem servir diversos sinònims per evitar reiteracions.
[3] Veure: BERNABÉ, A. y ÁLVAREZ-PEDROSA, J. A., Historia y leyes de los hititas. Textos del Reino Medio y del Imperio Nuevo, Madrid, 2004.
[4] Una excel·lent descripció d’aquesta epidèmia i les seves possibles agents la trobem en el següent article: https://scielo.conicyt.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0716-10182011000500013
[5] Un resum d’aquestes pandèmies a: GONZALBES CRAVIOTO, E. y GARCÍA GARCÍA, I.: Una aproximación a las pestes y epidemias de la antigüedad, a Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Historia Antigua, t. 26, 2013, Madrid, pp 63-82.
El desenvolupament més actual i metòdic es troba a: HARPER, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un Imperio, Crítica, Barcelona, 2019. L’autor s’endinsa en la importància de les malalties i el clima per explicar la decadència de l’Imperi Romà. La nostra exposició segueix bàsicament a aquest erudit.
[6] Inscripcions en làpides, papirs i relats bibliogràfics permeten seguir aquesta expansió. Camí que seguia el metge Galeno fins a Roma, és a dir, fugia de la malaltia segons anava avançant.
[7] A aquest renéixer d’Apol·lo van contribuir els relats que esmenten al co-emperador Lucio Vero i el seu general, Avidio Casio, saquejant la ciutat de Seleucia (ciutat siriana al costat del Tigris) i provocant d’aquesta manera l’emanació d’un “vapor nociu” del temple dedicat a el déu grec. HARPER, K., op. cit., p. 127.
[8] Per seguir les investigacions que descarten les malalties esmentades i que conclouen en l’Ébola, veure HARPER, K .: op. cit., p. 170-180.
[9] Des dels estudis de referència de Le Roy Ladurie sobre història de l’clima en èpoques Medieval, Moderna i Contemporània: Histoire di climat depuis l’an mil, Flammarion, Paris, 1983, les investigacions sobre aquesta qüestió en totes les etapes cronològiques s’han multiplicat. Citem alguna obra recent en la qual és possible rastrejar noves publicacions: BRASERO, R.: La influencia silenciosa. Como el clima ha condicionado la historia, Espasa, Barcelona, 2017. URIARTE, A.: Historia del clima de la Tierra, Géminis Papeles de Salud, Madrid, 2010.
[10] No és objecte d’aquest article exposar amb amplitud la influència de l’clima a la Història de l’entorn mediterrani, aquesta serà una qüestió per a un proper estudi divulgatiu, però parlem mínimament dels fenòmens referits per enllaçar-ho amb les pandèmies de l’època.
[11] Op. ci.,. p. 213.
[12] Per veure les conseqüències a cada zona: HARPER, K: op. cit. Pp. 304-321
[13] El món tardoromà, Bizanci i l’Alta Edat Mitjana han estat tractats en nombroses obres, assenyalem aquí dos estudis recents d’aquestes èpoques: HEATHER, P.: Emperadores y bárbaros. El primer milenio de la Historia de Europa, Crítica, Barcelona, 2018. SOTO CHICA, J.: Imperios y bárbaros. La guerra en la Edad Oscura, Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2019.
[14] Les teories més acceptades fins al moment parlen d’una llarga transició cap el feudalisme que tindria els seus orígens remots en la crisi de el segle III i evolucionaria fins a la seva plena instauració al segle X. L’historiador francès Guy Bois manté, però, que no va ser una llarga evolució sinó una ruptura global que va canviar Europa en poc temps: La revolución del año mil, Crítica, Barcelona, 2015.
