Bunyols. Llibre de Sent Soví, any 1324 (Cap. XLV). Si vols fer bunyols, pren pasta de les descrites anteriorment, que estigui fermentada, i ous amb formatge rallat; i barreja-ho tot fins que quedi ben espès. I fes boletes de la grandària d’un ou. Pren una cassola i greix de l’esmentat, i tira-les a la cassola. I quan estiguin cuites posa-les en un plat amb sucre per damunt i per sota.
Empanades d’au. Llibre de Sent Soví, any 1324 (Cap. XLVII). Si vols fer empanades d’au o de perdius amb ceba, pren una ceba, la més gran que trobis, i buida-la segons el teu bon semblar. I introdueix l’au o la perdiu o alguna volateria. I presa trossos de cansalada grossa i magre i diposita-les al fons de la ceba i pels costats. Després presa bones espècies, per col·locar-les juntament amb l’au: posa clau, canyella sencera i sucre blanc. Després col·loca de nou la cobertora de la ceba. Agafa després estopa i embolica-la bé amb ella, de manera que la recobreixi enterament. Després posa-la en la llar, ben calenta. I tira-li cendra apagada i calenta, i després tingues a punt un bon caliu per tirar-li-ho per damunt, i veu tirant fins que vegis que està cuita. I si la trobes tova és que està cuita, i si no posa-la de nou sobre una mica de caliu o de brases ben vives
Empanada de llamprea. Llibre de Sent Soví, any 1324 (Cap. XLVIII). Si vols fer empanada de llamprea, o posar-la en una graella o una cassola, treu-li la fel que té en el cap i després lliga-la per tres o quatre parts. Després, tota rodona, posa-la en l’empanada amb espècies i cebes tallades fines, i afegeix-li una mica de agraz i poc de sucre blanc.
Tanmateix, si prefereixes rostir-la, lliga-la de la mateixa forma i introdueix-li una agulla de ferro o de fusta; si no disposes d’agulla, agafa la graella i subjecta-la a aquest d’un extrem a un altre i ruixa-la amb vi blanc perquè no es socarri, i també amb vinagre; i agrega una mica d’espècies i d’oli.
Si vols posar-la en la cassola, lliga-la de la mateixa forma i tira-li vi blanc i greix. Pren les espècies, les millors que trobis, i una mica d’oli i bones herbes, com a julivert, menta, marduix, orenga i cebes tallades fines. I porta-la a coure al forn, ja que se surt millor que feta a casa.
“Zanahoriato”. Llibre de Sent Soví, any 1324 (Cap. XLIX). Si vols fer “zanahoriato”, agafa pastanagues blanques i posa-les a coure. I quan estiguin cuites, treu-les, fica-les en aigua freda i pela-les. I una vegada pelades, esprem-les entre dos plats, com qui fa formatge. I si trobes el cor, treu-ho. Després, quan les tinguis espremudes, agafa un morter i májalas bé. I posa-les a coure en brou de carner o de cansalada o del que prefereixis, i cou-les a manera de carabasses. I quan estiguin cuites, pren llet d’ametlles, i que estigui feta amb el millor brou que tinguis, i aboca-la dins. I afegeix-li formatge sencer i tallat o rallat. Si et sembla, pots afegir-li llet de cabra.
Hoy, martes 25 de septiembre, comenzamos el ciclo de conferencias, dirigido por los profesores Pérez Samper y García Cárcel, sobre Catalanes en la Historia de España.
En la Casa Golferichs, a las 19 horas, cita con la Historia y con excelentes historiadores que van a hablarnos de aquellos personajes que han sido relevantes en la Historia.
Comenzamos con María Ángeles Pérez Samper que nos acercará a la figura de Estefanía de Requesens, una noble dama barcelonesa del siglo XVI, que formó parte de la nobleza catalana y de todo lo que eso conllevaba en pleno renacimiento. Mujer culta, escritora, una mujer renacentista que representa la mediación entre la nobleza catalana y la monarquía.
En aquest curs que iniciem us convidem a un interessant cicle de conferències, dirigit pels professors Mª Ángeles Pérez Samper i Ricardo García Cárcel, dedicat als catalans que han format part de la Història d’Espanya, des del segle XVI fins al segle XX.
L’objectiu d’aquest cicle de conferències és presentar alguns exemples destacats de catalans de tots els àmbits (polítics, historiadors, empresaris, economistes, militars, escriptors) que han contribuït, decisivament, a configurar la realitat espanyola. Perquè els catalans hem d’assumir que Espanya no ens és alguna cosa aliena, sinó tot el contrari, ja que suposa el fruit del compromís i la implicació de molts catalans que han compatibilitzat la seva catalanitat amb el seu treball en el projecte comú espanyol.
No obstant això, al llarg dels últims anys, el discurs nacionalista català ha tendit a ressaltar les ruptures i les diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya, fomentant l’imaginari de dues realitats estructurals diferents i fins a contràries. Sobre aquest imaginari de desconnexió potenciat durant tant temps, s’ha pogut construir el relat independentista. La cultura de la difusió del greuge ha ocultat tot fet o personatge històric que pogués trencar amb aquesta imatge de perpètua confrontació. Amb aquestes conferències es donarà a conèixer les biografies d’una sèrie de catalans que es van sentir tan catalans com a espanyols, que pertanyien a estaments o classes socials diferents, que van tenir un protagonisme notable en les peripècies de la política espanyola i que van aportar llegats fonamentals a la cultura espanyola.
La història d’Espanya no seria la mateixa sense aquests personatges. El cicle, a través d’aquest ramillet de biografies permetrà, en definitiva, aprofundir en la significació de Catalunya i dels catalans en la història d’Espanya.
Mª Ángeles Pérez Samper, “Estefanía de Requesens” (25/09/2018)
Pere Molas, “José Buenaventura Güell i Trelles”(24/10/2018)
Ricardo García Presó, “Agustina Zaragoza i Doménech” (29/11/2018)
Anna Caballé, “Jaime Balmes” (13/12/2018)
Federico Martínez Roda, “Juan Prim”(17/01/2019)
Joaquim Coll, “Francesc Pi i Margall”(21/02/2019)
Fernando Sánchez Costa, “Víctor Balaguer” (14/03/2019)
José María Serrano, “Laureano Figuerola”(28/03/2019)
Jordi Canal, “Francesc Cambó” (11/04/2019)
Valentí Puig, “Josep Pla” (9/05/2019)
Andreu Jaume, “Josep Tarradellas” (30/05/2019)
Ramón Tamames,”Fabià Estapé” (6/06/2019)
Francesc de Carreras, “Catalans en la Transició Espanyola” (20/06/2019)
La fidelitat de la comunitat de Cervera a Felipe V va ser sempre incontestable, lògica, demostrada per la documentació i diversos historiadors. Ni tan sols un revisionisme provocat per la política independentista actual ha pogut desmentir tal veritat. Ni una col·lecció de documents notarials, que no tenen un relat lògic i estructurat sobre el conflicte, publicats pel doctor Josep María Llovet poden trencar l’autèntic relat d’aquesta fidelitat i la seva conseqüències. Abans al contrari, la documentació d’arxius, les cròniques de l’època com la del austracista Josep Maria Castellví i les indagacions d’eminents historiadors com el català Enric Tello corroboren l’aliança del rei Borbó i la ciutat al llarg de la Guerra de Successió.
La comunitat cerverina es va sentir portadora d’uns drets ja des que la primera població cristiana es va assentar en aquest lloc després de la seva conquesta als musulmans. Enfront del carlà del castell van aconseguir les primeres prerrogatives per a tota les persones que habitessin la llavors vila de Cervera. En aquest context, la lluita, la demanda de privilegis, concedits tant pel comte com pel rei de la Corona d’Aragó, van reafirmar a Cervera com un autèntic illot de jurisdicció real envoltat de terra de barons. És interessant destacar el concedit per Alfons I en 1182, com ha explicat molt precisament el citat Enric Tello en el seu llibre Visca el Rei i els Calcis d’Estopa, el dret a organitzar-se en Comunitat, que al seu torn exigia a aquesta comunitat el servei de host i cavalcada, per davant del carlà. Els veïns prestaven al rei directament un servei que es restava a un senyor feudal. Però convé remarcar que aquest servei podia ser utilitzat pel Comú per a la seva pròpia defensa, atac fins i tot, contra enemics de qualsevol condició. I ho volem destacar perquè tal privilegi era considerat pels seus posseïdors com una autonomia defensiva que els facultava a prendre decisions més enllà d’altres autoritats com la Generalitat de Catalunya o fins i tot el mateix rei. En tot cas va ser un dret usat com a argument en la decisió presa per la ciutat en el seu suport a la causa borbònica segles després.
Aquests privilegis, obtinguts pels reis de la Corona d’Aragó i els Àustrias posteriorment, van ser nombrosos i es troben en l’Arxiu Comarcal de Cervera per a la seva consulta. De tots ells, els pobladors d’aquests llocs se sentien molt orgullosos de pagar el delme i de no tenir un altre senyor que el rei. Efectivament, una vegada més, segons Enric Tello, de totes les fidelitats possibles, Cervera sempre va optar per la del rei acudint directament a aquest poder perquè era la forma d’obtenir més beneficis per a tota la comunitat enfront d’una Generalitat que la consideraven llunyana i aliena en gran manera als interessos de la població.
Felip V es converteix en Rei d’Espanya en 1700 després de la mort de l’últim Àustria, Carles II, que en el seu postrer testament deixava el regne a la persona del nét de Luis XIV. Una de les primeres accions del nou monarca va ser dirigir-se als diversos territoris hispans per jurar les seves lleis pròpies i rebre el acatamiento a la seva autoritat. I així va ser en tots els dominis del Borbó. En 1701, quan es dirigia a tal fi a Barcelona va fer estada a Cervera i va confirmar tots els privilegis que fins al moment havia rebut dels anteriors reis. Al seu retorn de la capital catalana va tornar a passar i descansar en aquella població que tan bé li havia rebut un any abans. En aquesta ocasió, Felipe li concedeix el títol de ciutat, un nou privilegi a afegir als ja ratificats un any abans.
Cervera, filipista
La generalització de la Guerra de Successió en 1705, després del bombardeig de Barcelona per la flota de l’Arxiduc Carlos, va engegar les dues fidelitats. Es van alinear amb els dos pretendents al tron, així en cada lloc va haver-hi dos partits, un felipista, un altre austracista. Va succeir així en la Corona d’Aragó i en la resta del territori espanyol, si bé en el primer cas van triomfar els partidaris de Carlos III, amb l’excepció de Cervera, Berga, Habita de Ebreentre unes altres. Les conseqüències d’aquesta decisió de fidelitat al Duc d’Anjou van ser funestes per al cas que ens ocupa. Cervera va ser atacada i saquejada en diverses ocasions. cal destacar la primera d’aquestes escomeses austracistas, la de 1706. Malgrat l’oferiment de la població per arribar a un acord, els atacants van derrocar part de la muralla i es van donar al saqueig durant quatre dies. En una altra ocasió van destruir les hortes i van talar oliveres en represàlia cap a la fidelísima ciutat. Va ser tal el dany infligit als seus habitants que el cronista austracista Josep María Castellví justifica aquesta fidelitat al rei borbònic pels sofriments patits en aquests atacs.
Un batalló de cervarienses es va unir a les tropes filipistas i sabem que va participar en l’assalt de Barcelona en 1714. Acabada la guerra, el Rei va concedir nous privilegis i la construcció d’una Universitat, l’única a Catalunya, a la seva fidel comunitat.Per tant, els dubtes sobre el filipismo de Cervera són un insult a la ciència històrica.
DANIEL RUBIO RUIZ, Professor-tutor Història, UNED-CERVERA
DEL ROSER Al FOSSAR DE LES MORERES
El “Fossar de les Moreres”, situat al barri del Born, al costat de la basílica de Santa María del Mar de Barcelona, és un altre d’aquests llocs emblemàtics per al nacionalisme català. En aquest cementiri, fossar, segons el relat històric oficial, estan enterrats aquells que van donar la seva vida en la derrota del setge de Barcelona per les tropes de Felipe V al final de la guerra de Successió en 1714. Un lloc, on s’intenta recordar l’esperit d’aquests “herois nacionals” que van donar la seva vida pel poble català. I per commemorar aquesta derrota, que han transformat en victòria moral, es va construir la plaça en els anys vuitanta com a monument en memòria als caiguts en el setge, amb el sòl vermell, simbolitzant la sang abocada, i una flama sempre encesa del peveter en honor a uns herois anònims. I uns versos de Frederic Soler Pitarra acompanyen l’escenari:
‘Al fossar dels moreres no s’hi enterra captraïdor;
fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor’.
No obstant això, estem davant un altre dels molts llocs creats pel relat nacionalista català, en ple segle XIX, com a símbol emocional de les seves reivindicacions com a poble. Aquest lloc, certament, va anar un cementiri. Es tractava del cementiri pertanyent a Santa María del Mar, com totes les esglésies que disposaven d’un en les seves sagreres, doncs era costum enterrar als morts dins del recinte urbà, a les esglésies i a la seva al voltant. A partir de 1787, Carlos III va prohibir aquesta pràctica per qüestions de salut i higiene per prevenir epidèmies i altres malalties i va obligar a situar els cementiris extramurs. Per tant, en aquest fossar, com en els altres, es va enterrar gent, molta. Segons les excavacions arqueològiques allí es troben ossos des de temps medievals, així com alguns posteriors, que podrien coincidir amb els de 1714, però sense dades concloents. Sí queda clar que allí descansen barcelonins des de diversos segles enrere i fins a dècades posteriors a la derrota en qüestió, però no es tracta d’una fossa amb herois nacionals, ni molt menys. Una de les claus és que no s’ha trobat una fossa comuna de tipus militar, l’única acumulació d’ossos és de pocs membres i de diverses èpoques coincidint amb un diposito o ossera.
Per tant, convertir aquest lloc en un símbol nacional suposa certa tergiversació de la realitat, doncs resulta impensable que els 5.458 morts, segons xifra el cronista Castellví, estiguessin tots allí enterrats, simplement per qüestions d’espai. Però el poema de Soler Pitarra va ajudar, i molt, a crear aquest mite a principis del segle XX. Un mite que ha de ser desmitificat.
EL DECRET DE NOVA PLANTA I LA LLENGUA CASTELLANA
PER ÁNGEL PUERTAS
Una de les idees més esteses és la creença que els Decrets de Nova Planta, dictats per Felipe V al final de la guerra de Successió, van suprimir la llengua catalana.
La idea errònia parteix de l’article cinquè del Decret de Nova Planta de la Real Audiència del Principat de Catalunya de 16 de gener de 1716, l’únic en el qual s’esmenta la llengua. Resa així: “Les causes de la Real Audiència se substanciaran en llengua Castellana”.
Això no implica que se substituís el català pel castellà en aquest alt tribunal, ja que la llengua en la qual es dictaven les sentències per la Real Audiència amb anterioritat al Decret de Nova Planta era el llatí. El llatí no era solament l’idioma del fòrum, sinó també de l’Església, la Universitat i les Corts. Durant el regnat dels Austries el llatí i el català eren cooficials, doncs en ambdues llengües es dictaven les constitucions; els documents comptables de la Diputació (i originàriament era un òrgan de fiscalització de comptes) s’estenien en català, i els més solemnes en llatí; i el català era la llengua escrita de les institucions locals.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserven els lligalls de la Real Audiència, però no la totalitat de les seves actuacions, sinó tan sol les sentències, redactades invariablement en llatí amb anterioritat al Decret de Nova Planta. Això no ens permet afirmar que tot el procediment judicial fos seguit en llengua llatina. En les actuacions judicials coexistien resolucions motivades dels jutges i unes altres de pur tràmit, escrits dels lletrats i diligències i documents de diferent entitat. És probable que les resolucions dels integrants del tribunal (i no solament les sentències) vinguessin donades en llatí, com a llengua en la qual es publicaven les normes jurídiques i en la qual estudiaven els juristes a la universitat. No obstant això, no és descartable que les actuacions de menor entitat jurídica poguessin venir esteses en català, la llengua popular. De fet l’article vuitè del Decret de Nova Planta institueix que “…els referits Relators han de ser pràctics i experts en els Negocis de Catalunya, per poder comprehender ben els processos i escriptures antigues…”, la qual cosa permet pensar que la llengua catalana també s’emprava amb anterioritat al Decret i s’acceptava la seva ocupació amb posterioritat.
Durant anys van conviure castellà i català (entenem que per a les actuacions menors, doncs les sentències van passar de dictar-se en llatí a castellà), com denota la pròpia Audiència en 1767: “les llengües absolutament necessàries per a aquesta oficina són el català i el castellà”.
La prohibició de l’ús del llatí es va repetir per ordre de 7 de juny de 1768 i d’11 de gener de 1770, la qual cosa il·lustra d’una defectuosa aplicació del Decret de Nova Planta.
En puritat, la substitució del català pel castellà en la Real Audiència i altres instàncies judicials no va operar per mor del Decret de Nova Planta, sinó per instruments menors i de data posterior.
El castellà es va introduir com a llengua judicial substituint al llatí. Tal vegada per això, acostumats els professionals del Dret a la primacia del llatí com a idioma del fòrum, acabessin acceptant amb certa naturalitat la substitució d’aquesta llengua pel castellà, i posteriorment que aquesta desplacés lentament al català en les actuacions judicials de menor entitat en les quals encara s’utilitzés.
L’apartament progressiu del català operat pels Borbons no està moralment justificat, però la crítica a aquesta política no autoritza exagerar o distorsionar els fets.
Milions d’espanyols es pregunten com ha estat possible que els catalans hagin arribat a aquest punt de rebot i odi a Espanya. Es tracta d’un procés de llarga durada que va ser engegat per Jordi Pujol i que vaig a intentar explicar amb un cas pràctic.
Des de fa alguns anys rebota sense parar pel ciberespai un text al que anomenen “Jurament de Felipe V” mitjançant el qual nombrosos separatistes pretenen apuntalar tres arguments centrals del seu ideari: l’existència secular de la nació catalana; l’existència ja en aquell temps d’una Constitució catalana, segles abans de la Pepa; i el reconeixement d’aquella nació i el jurament d’aquella Constitució gens menys que pel gran enemic de Catalunya i fundador de la dinastia avui regnant. Mitjançant aquest text, segons es diu, la nació catalana queda demostrada i qualsevol altra explicació sobra. El jurament en qüestió resa així:
“La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya amb els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen una constitució política pròpia i estan federats entre si i amb el Regne d’Aragó mitjançant certes condicions que són objecte d’una llei especial. Catalunya és l’Estat polític format, dins de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent”.
El text sol presentar-se acompanyat de la portada de l’edició de les Constitutions i altres Drets de Cathalunya donada a la impremta en 1704 després de les Corts celebrades per Felipe V dos anys abans. I al costat d’aquesta imatge, l’argument que es tractava de la Constitució catalana que evidenciava el caràcter democràtic de la Catalunya d’aquells segles i que va haver de jurar Felipe d’Anjou per ser acceptat pels catalans com el seu legítim monarca.
Comencem, doncs, a esbrossar el camí aclarint que les Corts catalanes d’aquell temps eren estamentals -braços eclesiàstic, militar i reial-, com les de tota l’Europa de l’Antic Règim, per la qual cosa no tenien res de democràtiques.
En segon lloc, el terme constitucions no té res a veure amb la llei fonamental d’un Estat, la primera manifestació del qual trigaria gairebé un segle a veure la llum als Estats Units. Les constitucions catalanes -així, en plural, doncs no era una, sinó moltes- van ser les normes de tot tipus (processals, civils, penals, tributàries, comercials), d’aplicació en tot el Principat i dictades pel rei amb l’aprovació de les Corts. Eren de rang superior a altres fonts legals com els capítols, els actes de cort, els usatges, els privilegis o les pragmàtiques.
Però, tornant al famós jurament, no és difícil adonar-se al primer cop d’ull que algunes coses no encaixen. En primer lloc, això no és un jurament, sinó una enunciació. En segon, l’anacrònic terme Confederació, tan freqüent en la historiografia nacionalista, era completament aliè a l’Espanya del XVIII. I, per descomptat, la identificació entre llengua i nació hauria d’esperar encara un segle al fet que comencessin a enunciar-la Herder, Fichte i altres romàntics alemanys. Solament amb això hauria d’haver bastat per haver sospitat que es tractava d’un text apòcrif. No obstant això, ha estat i segueix sent citat per milers de persones convençudes d’una autenticitat provada precisament per la seva repetició.
El problema és que cap d’aquestes persones s’ha pres la molèstia de comprovar l’autenticitat d’un text que, com és comprensible, encaixa molt bé en el seu discurs. El fet que hagi estat citat en algun periòdic, o fins i tot en alguna carta al director, és suficient per donar-ho per cert. Però tirem del fil. L’origen de la cita és el llibre La victòria catalana de 1705 d’Antoni Porta i Bergadà, editat per Pòrtic al 1984 i presentat en societat per l’expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Segons una ressenya anònima apareguda en La Vanguardia el 8 de novembre d’aquell any, Antoni Porta va lluitar en el front de Lleida durant la Guerra Civil i posteriorment es va ordenar sacerdot a Argentina. “Quin llibre i quin historiador!”, va exclamar entusiasmat l’anònim redactor al començament d’un article que, després de reproduir el text en qüestió, va concloure reiterant que es tractava d’un llibre d’història “realment exemplar”.
Però Porta no es va inventar res, ja que l’origen del frau es troba un segle enrere, en 1878, any en el qual José Coroleu i Inglada -republicà, maçó, militant de la Va unir Catalanista i redactor de la ponència sobre municipis de les Bases de Manresa- i José Pella i Forgas -conservador i militant de la Lliga Regionalista– van escriure conjuntament un llibre titulat Els furs de Catalunya. En ell es van treure de la cistella una “Constitució política de Catalunya” inspirada, segons ells, en les velles lleis catalanes però “seguint MODERNES FORMES CONSTITUCIONALS (…) para major claredat del públic”. No hi ha millor explicació que les seves pròpies paraules:
“Amb la mira de donar més gràfic relleu als principis de dret escrit i consuetudinari que formaven la constitució històrica del Principat, els hem classificat, per dir-ho així, A la MODERNA, esperant que els nostres lectors no prendran a malament AQUESTA IMPROPIEDAD EN què INCORREM VOLUNTÀRIAMENT (…) En una paraula, els autors s’han cregut en la necessitat de sistematitzar i presentar EN FORMA MODERNA aquest conjunt de disposicions”.
No obstant això, els bons de Coroleu i Pella no van modificar solament la forma, sinó també el fons introduint conceptes (nació catalana, confederació) i idees (el pancatalanisme, la llengua com a element definidor de la nació) completament aliens a la legislació històrica catalana que tan falsament pretenien estar compilant. I, efectivament, els articles 1 a 3 d’aquesta “Constitució” consisteixen en el paràgraf avui anunciat com el text que va haver de jurar Felipe V gairebé dos segles abans d’haver estat escrit.
Respecte a la idolatrada “nació”, mereix la pena subratllar el fet que, encara que curiosament no ho van recollir Coroleu i Pella, apareix esmentada, certament, en el text redactat en 1702, en concret en l’encapçalament dedicat al nou rei:
“(…) cuida ab tota solicitut del consol de sosvassalls, i seguritat i defensa de sa Monarchia, disposant per aquest efecte un gran Exercit, que trobantse aquest Any de 1704 dins ho Regne de Portugal, gosa nou lustri ab la presència de tant animos i valer-vos Rei, que infundint major valor a les Armes Espanyolas, s’espera lograràn, ab el favor de Deu, moltsfeliços i prosperos successos per major glòria sua i honra de la Nacio Espanyola”.
A aquesta primera falsificació de 1878 es va afegir un segle més tard la sorprenent cita d’Antoni Porta, aquell tros d’historiador que, per immens error o immensa voluntat de mentir, va ignorar els cristal·lins paràgrafs de Coroleu i Pella i va presentar un text inventat en 1878 com un autèntic de 1702. I després d’ell, tots els enganyats que ho han repetit un milió de vegades en tot tipus de mitjans i formats. Falsedat recurrent, veritat fefaent.
Així s’ha construït el rebuig a Espanya i el subsegüent sentiment nacional català: amb incessants falsificacions, mentides i ocultacions. Heus aquí només un exemple, i no sobre un assumpte marginal o irrellevant. En l’improbable cas que algun separatista arribi a tenir coneixement d’això, li relliscarà posat que el cervell humà és impermeable al raonament, l’argument i el document, sobretot quan es troba captiu d’una fe nacionalista sàviament inoculada. Hi haurà algú capaç de començar a adonar-se que és víctima d’un gegantesc engany anomenat nacionalisme català? No sembla probable, doncs el que explica és el sentiment. I aquest sentiment mai serà qüestionat ni àdhuc sabent que ha estat provocat per faules com aquesta.
