Si volguéssim fer una ucronia de la Guerra de Successió a Catalunya i ens poséssim a rastrejar com seria el punt de divergència ideal per canviar-ho i reconstruir un relat imaginat, ens sorprendria el poc heroic del tal esdeveniment. El fet, el factor desencadenant ben podria datar-se en el 27 d’agost de 1703. Aquest dia, l’ajuntament de Manlleu va comprar la facultat de construir molins trencant amb el monopoli de Josep de Regàs que aleshores posseïa els dos únics molins del poble. Com era d’esperar Regàs no es quedo de braços plegats i va intentar defensar els seus interessos en els tribunals davant l’evident oposició de bona part dels manlleuencs. Al poc temps es van organitzar dos bàndols, un format per les famílies Regàs i Tallada, amb forts llaços familiars amb altres famílies influents de Vic i l’altre pels Erm i els Vila, que es van posicionar al costat dels interessos del municipi. Una batussa durant un partit de pilota pocs mesos després entre membres de les quatre famílies va enrarir encara més l’ambient, passant a majors quan poc després va morir assassinat un dels criats de Regàs. Lenta però inexorablement es van ser formant dues forces bandoleres similars a les quals van actuar al Principat durant el segle XVII. Amb la comarca de Vic en armes, el virrei Velasco no va saber o no va poder contenir tots dos bàndols perdent el control sobre l’ordre públic. A mesura que passaven els dies, la situació s’anava empitjorant. El 17 de març de 1705 els de Manlleu van atacar les possessions de Regàs, que va contraatacar amb forces arribades de Vic reunides per parents i amics (uns 600 homes) arribant a atacar el poble. Malgrat els intents de mediació perquè tots dos contendents arribessin a un acord, la situació en els plans de Vic era explosiva, i els intents del virrei Velasco de cridar a Barcelona als nobles involucrats per imposar la llei, solament van aconseguir empitjorar la situació donant un gir inesperat a un tumult que s’havia iniciat per un assumpte tan banal. Temorosos de ser empresonats i el que és pitjor, aterrits davant la possibilitat de veure els seus béns confiscats, els nobles “vigatans” van decidir salvar les seves hisendes posant-se sota el jou del candidat austríac. De com una batussa bandolera entre oligarques va acabar facilitant l’aixecament austracista de 1705 a Catalunya és una altra història que mereix una altre article. Com és lògic, el relat romàntic d’uns fets tan transcendentals per a la història de Catalunya i la crua realitat passada disten fins a tal punt, que es fa imprescindible la difusió d’un relat històric renovat. Una història de la Guerra de Successió allunyada d’intoxicacions ideològiques, eximeix de maniqueismes, alliberada de presentismes i per contra; orientada al coneixement i explicació de la nostra realitat passada agradi o no agradi, amb l’objectiu d’entendre el passat i no a construir el futur.
LA REVOLTA VIGATANA VA ESCLATAR PER UN MOLÍ
Si volguéssim fer una ucronia de la Guerra de Successió a Catalunya i ens poséssim a rastrejar com seria el punt de divergència ideal per canviar-ho i reconstruir un relat imaginat, ens sorprendria el poc heroic del tal esdeveniment.
El fet, el factor desencadenant ben podria datar-se al 27 d’agost de 1703. Aquest dia, l’ajuntament de Manlleu va comprar la facultat de construir molins trencant amb el monopoli de Josep de Regàs que aleshores posseïa els dos únics molins del poble. Com era d’esperar Regàs no es quedo de braços plegats i va intentar defensar els seus interessos en els tribunals davant l’evident oposició de bona part dels manlleuenses.
Al poc temps es van ser articulant dos bàndols, un format per les famílies Regàs i Tallada, amb forts llaços familiars amb altres famílies influents de Vic i l’altre pels Erm i els Vila, que es van posicionar al costat dels interessos del municipi. Una batussa durant un partit de pilota pocs mesos després entre membres de les quatre famílies va enrarir encara més l’ambient, passant a majors quan poc després va morir assassinat un dels criats de Regàs.
Lenta, però inexorablement es van anar formant dues forces bandoleres similars a les quals van actuar al Principat durant el segle XVII. Amb la comarca de Vic en armes, el virrei Velasco no va saber o no va poder contenir tots dos bàndols perdent el control sobre l’ordre públic.
A mesura que passaven els dies, la situació va ser empitjorant. El 17 de març de 1705 els de Manlleu van atacar les possessions de Regàs, que contraatacà amb forces arribades de Vic reunides per parents i amics (uns 600) arribant a atacar el poble.
Malgrat els intents de mediació perquè tots dos contendents arribessin a un acord, la situació en els plans de Vic era explosiva, i els intents del Virrei Velasco de cridar a Barcelona als nobles involucrats per imposar la llei, solament van aconseguir empitjorar la situació donant un gir inesperat a un tumult que s’havia iniciat per un assumpte tan banal.
Temorosos de ser empresonats, i el que és pitjor, aterrits davant la possibilitat de veure els seus béns confiscats, els nobles “vigatans” van decidir salvar les seves hisendes posant-se sota el jou del candidat austríac. De com una baralla bandolera entre oligarques va acabar facilitant l’“aixecament” austracista de 1705 a Catalunya és una altra història que no té desaprofitament.
Com és lògic, el relat romàntic d’uns fets tan transcendentals per a la història de Catalunya i la crua realitat passada disten fins a tal punt, que es fa imprescindible la difusió d’un relat històric renovat. Una història de la Guerra de Successió allunyada d’intoxicacions ideològiques, eximeix de maniqueismes, alliberada de presentismes i per contra; orientada al coneixement i explicació de la nostra realitat passat sigui com sigui, agradi o no agradi, amb l’objectiu d’entendre el passat i no a construir el futur.
Lleis contra els gitanos a les Corts Catalanes (1701-1706)
Lleis antigitanes de les Corts Catalanes de 1701-2 i 1706. La seva execució a través dels Dietaris de la Generalitat.
Al 1701 es van reunir per primera vegada en més d’un segle les Corts Catalanes a Barcelona convocades pel nou monarca Felipe V de Borbó. Després de cent dos anys de sequera legislativa, les noves corts van recollir a les seves constitucions publicades en 1704 un conjunt de lleis ajustades a les necessitats de l’oligarquia catalana de l’època i consentides pel rei.
Al seu capítol 73, de forma explícita decretava una ordre d’expulsió dels gitanos donant a les vegueries un termini de tres mesos per executar l’ordre. Des de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya es va executar la llei requerint a les diferents vegueries la seva aplicació, però tot apunta al fet que la seva aplicació va ser limitada.
Com dèiem, als dietaris de la Generalitat, apareixen fins a 39 entrades que fan referència a la comunicació de la llei a les vegueries, així com els intents d’executar el requeriment. Però si atenem al contingut del capítol XVI de les Constitucions de 1706 aixecades per Carlos III d’Àustria, tot apunta al fet que la indefinició del mandat va permetre que l’execució de l’ordre d’expulsió no es realitzés en la seva plenitud.
Si al 1702 el contingut era molt vague, al 1706 va ser terriblement explícit. L’ordre d’expulsió era total. De forma explicita s’exclouen els assentats, els funcionaris reals, els militars, les dones, els nens i els ancians. Cap gitano i en cap cas estava descartat de l’exili independentment de la seva condició i situació personal.
Les penes especificades pels quals incomplissin l’ordre van ser terribles: deu anys de galeres per als homes adults i cent assots per a dones, ancians i nens. Per a aquells funcionaris públics que incomplissin aquesta llei se’ls imposava fortes sancions econòmiques.
L’enduriment de les lleis contra els gitanos es va produir en un context de guerra, d’una banda, i de màxima influència en el contingut de les lleis per part de l’oligarquia catalana per l’altre. Per aquest motiu, resulta obvi interpretar que la línia dura que apostava per la repressió del poblo gitano era majoritària entre la classe dominant catalana de principis del segle XVIII.
Quant a l’aplicació de la llei, les entrades contingudes en els dietaris de la Generalitat indiquen que com a mínim es va intentar, i que malgrat la guerra un total d’onze vegueries van iniciar els processos d’expulsió segons la instància presentada el 20 de juny de 1708:
“Dimecres, a XX de juny MDCCVIII. En aquest dia, present en consistori ho magnífich Pau Corbera i Palau, síndich de la General, ha fetrelació al excel·lentíssim consistori, com en virtut de l’encàrrec que ho regent la Real Cancellaria, en dies passats havia donat a ditsíndich, reportàs al dit excel·lentíssimconsistori que hera acosta la publicació del capítol 16 de les últimes Corts celebrades en la present casa, que parla de vagamundos i gitanos, si aquella s’era publicada per els veguerius del present Principat. Per a què en virtut de les cridas, pogués el Real Consell posar en execució dit capítol, i que axís liaportàs nota de les cartes que·s trobarianescrites per els veguers al excel·lentíssimconsistori de haver fet publicar, en ditas sasveguerias, dit capítol i axí, en virtut de ditencàrrec, de dit senyor regent ha posat en samà un paper que vaig explicar les veguerias a hont fou publicada dita constitució, i són les següents: Primer, ho veguer de Girona als 11a de novembre 1706, escriu al excel·lentíssimconsistori que ha feta publicar dita Constitució16 en sa vegueria. Ítem, ho veguer de Tàrragaals 11 de dit mes de novembre 1706, escriu ho mateix a dit excel·lentíssim consistori. Ítem, ho veguer d’Agramunt als 10 de dit mes i any, escriu ho mateix a dit excel·lentíssim consistori. Ítem, ho regint la vegueria de Berga als 11 de dit mes i any, escriu no haver-les fetaspublicar per no tenir les constitucions. Ítem, la veguer de Monblanch a 7 de dit mes i any, escriu les farà publicar. Ítem, ho veguer de la Vilafranca escriu que a 15 de dit mes i any, //163v// les feu publicar. Ítem, ho sotsveguerd’Igualada escriu que a 14 de dit mes i any, les feu publicar. Ítem ho veguer de Tortosa abcarta de 20 de dit mes i any, escriu que ja les ha fetas publicar. Ítem, ho regint la vegueria de Balaguer ab carta de 24 de dit mes i any, escriuque ja te publicat dit capítol. Ítem, i finalmentho sotsveguer de Pallàs ab carta de 28 d’octubre de dit any 1706, escriu que ja te fetpublicar dit capítol.”
Dietaris de la Generalitat, vol X, pàgines 906-907
Seria interessant l’estudi en fonts locals per conèixer fins a quin punt es van executar les directrius de la Generalitat en les onze vegueries que van afirmar estar posant en pràctica el capítol XVI de les Constitucions de 1706 per conèixer amb certesa l’abast del pla de desterrament col·lectiu.
Mancant conèixer l’abast real de les lleis anti-gitanes emeses per les Corts Catalanes i supervisades per la Generalitat els primers indicis apunten com menys a l’intent d’expulsió de tot el col·lectiu i la seva impossibilitat de romandre a Catalunya àdhuc en els casos d’assentament i integració.
Catalunya no era pas Espanya abans de 1714?
Durant molt de temps certs historiadors, periodistes i polítics han insistit que Catalunya abans de 1714 era un estat independent, i que Espanya no existia ni com a entitat política ni com a entitat espiritual o cultural, sinó que era un concepte merament geogràfic. L’estudi de la història i de molts documents ens diuen, però, que la realitat és ben diferent. Tot i que el títol oficial dels monarques hispànics era “reis de Castella, Lleó, Aragó, València, comtes de Barcelona, etc”, nombrosos documents, impresos i monedes certifiquen que ja des de finals del segle XV a aquesta entitat política se l’anomenava Espanya (o Espanyes com es deia aleshores). I tant els habitants d’aquests territoris, fossin castellans, catalans o aragonesos, com molts polítics i cronistes estrangers no dubtaven que Espanya existia com a subjecte polític a tots els efectes. Com a mostra només donarem alguns exemples. Quan Colom va tornar del primer viatge d’Amèrica a primers de 1493 va escriure la seva famosa carta, que va fer imprimir, on anunciava al món la seva gesta. Doncs bé, en el preludi es parlava del rei Ferran el Catòlic com a “Ferdinandi Hispaniarum Regis” (Ferran, rei de les Espanyes). El 1585 els dirigents municipals de Perpinyà, a l’actual Catalunya francesa, escrigueren a les corts de Montsó dient que “Entre les moltes províncies compreses en los regnes de Spanya esta província del comtat del Rosselló y la terra de Conflent (…) en la qual són més necessàries que en tot lo restant de Espanya, ço és en Perpinyà, frontera de França… dita vila, la qual és la primera de Espanya”. Si Espanya era només una idea geogràfica equivalent a la Península Ibèrica … ¿com podien afirmar els síndics que Perpinyà era la primera ciutat d’Espanya, quan aquesta es troba al nord dels Pirineus? Està clar que per als perpinyanesos Espanya era un subjecte polític del qual es consideraven integrants.
El 1600 el jesuïta de Reus, Pere Gil, va escriure l’obra “Història natural de Catalunya”, en la qual en començar afirmava: “per ser sols la nostra intenció de escriurer las cosas de Cathalunya, la qual com sia provincia de Espanya…”. O sigui, aquest erudit català considerava que el Principat era una provincia d’Espanya. Com podría haver afirmat això si Catalunya hagués estat un país independent i aliè al conjunt polític hispànic?. Més. A la Catalunya prèvia al 1714 ja es publicaven llibres en castellà i en alguns d’ells es parlava del rei d’Espanya, no pas del rei de Castella i Aragó. Per exemple, el 1625 es va imprimir a Barcelona, a la impremta de Sebastià de Cornellas el llibre “Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V, máximo, fortíssimo, rey cathólico de España y de las Indias, Islas y tierra firme del Mar Océano”. Hi ha un altre aspecte importantíssim i que sovint passa desapercebut. Es tracta de les llegendes que figuren a les monedes que emetien aquests monarques i que circulaven pels seus territoris. Doncs bé, resulta que algunes d’elles s’encunyaren a Barcelona, la qual cosa seria inimaginable si el Principat hagués estat un estat sobirà desvinculat de la corona espanyola. Per exemple, el 1596 s’encunyà a la ciutat Comtal una moneda de ½ croat, tipus 35. S’hi pot llegir la llegenda HISPANIAR(VM) en una cara i HISPANIA en un altra. Més exemples: monedes de 2 reals, tipus 5, encunyades a Barcelona entre 1707 i 1714. A l’anvers es veu l’escut de la monarquia espanyola (armes de Castella, Lleó, Aragó, etc) amb la llegenda CAROLVS III D.G. (DEO GRATIA) i al revers HISPANIARVM REX 1707. I per manca d’espai no seguim més, però els exemples són incomptables, inacabables i irrefutables.
