Si VICENS VIVES AIXEQUÉS EL CAP … El manual de Batxillerat per a Catalunya de l’Editorial Vicens Vives.

Francisco Oya
-
0
Si VICENS VIVES AIXEQUÉS EL CAP … El manual de Batxillerat per a Catalunya de l’Editorial Vicens Vives.

Si VICENS VIVES AIXEQUÉS EL CAP … El manual de Batxillerat per a Catalunya de l’Editorial Vicens Vives.

 

  1. Un temari d’Història minimalista: 100 anys en lloc de 300 segles.

L’editorial que porta el nom de l’insigne historiador català va ser fundada el 1961, un any després de la seva mort, per Roser Rahola i Pere Vicens, vídua i fill de Jaume Vicens Vives respectivament. Van voler així desvincular-se de l’Editorial Teide, fundada el 1942 per Jaume Vicens Vives juntament amb el seu cunyat Frederic Rahola. Les dues editorials han tingut i tenen un notable pes en el sector de l’edició de llibres escolars i materials didàctics a Catalunya, a tota Espanya i també a Iberoamèrica. L’any 2017 l’Editorial Vicens Vives va tenir uns ingressos de gairebé 37 milions d’euros i en l’actualitat manté una plantilla de 361 empleats.

Jaume Vicens Vives

En un seguit d’articles analitzarem els continguts de l’últim manual per a 2n de Batxillerat preparat per l’editorial per a la seva distribució a Catalunya (Gª Sebastián et al: HB Història. Batxillerat. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-682-3605-6), començant pel currículum seleccionat.

Llibres de text

 

 

El Reial decret 1105/2014, de 26 de desembre, pel qual s’estableix el currículum bàsic de l’Educació Secundària Obligatòria i del Batxillerat, assenyala sense discussió que en totes la modalitats de Batxillerat s’estudiarà obligatòriament la matèria d’Història d’Espanya https://www.boe.es/boe/dias/2015/01/03/pdfs/BOE-A-2015-37.pdf. Aquesta matèria inclou 12 blocs temàtics, que van d’  Els primers humans a la Península Ibèrica fins la desaparició de la monarquia Visigoda el 711 (bloc 1), fins a Normalització Democràtica d’Espanya i la Integració a Europa a partir de 1975 (bloc 12).

No obstant això, encara que teòricament el contingut de la matèria és la Història d’Espanya des de la Prehistòria fins als nostres dies, el manual eludeix la paraula Espanya, i el títol es queda simplement en Història, sense que sapiguem a priori d’on és la “Història” que se’ns proposa. El contingut del manual s’estructura en 15 unitats en les quals tampoc apareix la paraula Espanya ni una sola vegada. En canvi, la paraula Catalunya apareix específicament en el tema 1 (amb la qual cosa ja es marca la pauta) i en el tema 11. Per tant, el missatge subreptici és: parlarem bàsicament de Catalunya i, molt secundàriament, d’això que anomenem Estat espanyol.

Pel que fa als continguts cronològics, cal dir que pateixen una mutilació considerable, ja que el primer tema del manual es titula “La Catalunya del segle XVIII”. En conseqüència, s’eliminen d’entrada 3 dels 12 blocs, és a dir, un 25% dels continguts. I la resta se centra bàsicament a Catalunya. Amb la qual cosa, en resta poc del currículum establert pel Govern de la Nació https://www.elmundo.es/espana/2020/12/01/5fc6a182fdddff96928b465d.html. Aquest fet no és cap extravagància imputable als autors del manual, perquè la resta d’editorials fa el mateix. L’explicació rau en que totes les editorials se cenyeixen al currículum específic de la Generalitat de Catalunya, el qual estableix que “en el batxillerat, la materia comuna es refereix a l’àmbit hispànic amb un enfocament particular sobre el marc nacional català” (Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament. Currículum Batxillerat. Pg. 86      http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0028/f2989dc7-8a2c-4b2f-86e8-4d5929f43fd7/PUBL-curriculum_batxillerat.pdf ). Per si n’hi hagués prou, en els objectius de la matèria se subratlla la necessitat de Interpretar de manera àmplia els principals processos econòmics, polítics i socioideològics, així com alguns dels principals problemes històrics que configuren la història de Catalunya en particular i la d’Espanya en general, tenint en compte els referents comuns i les particularitats, dins una visió respectuosa del caràcter plurinacional de l’estat (Ib. pg 88). De manera que el currículum de la Generalitat (que, teòricament, només hauria d’adaptar el del Ministeri d’Educació) estableix que:

  1. Cal distingir entre la Història d’Espanya i la Història de Catalunya, perquè la segona no és part integrant de la primera. Com si anessin, o haguessin estat en el passat, dos països diferents. Una cosa absolutament insostenible.

 

  1. Catalunya és una nació. Això no s’afirma en cap moment d’Espanya. Amb això s’aparta de la pròpia Constitució del 78, les primeres paraules de la qual són “La Nació espanyola …”.
  2. Espanya és un Estat plurinacional. Afirmació que, amb tota evidència i deixant a part les ideologies i desitjos particulars, s’aparta completament de la vigent Constitució.

 

 

Si VICENS VIVES AIXEQUÉS EL CAP … El manual de Batxillerat per a Catalunya de l’Editorial Vicens Vives.

Així doncs, es pot afirmar que el currículum de la matèria d’Història de Batxillerat elaborat per la Generalitat (i aplicat rigorosament tant pel manual que examinarem com pels de la resta d’editorials) s’aparta substancialment tant del currículum del Ministeri d’Educació com de la pròpia Carta Magna. En el seu moment, el ministre d’Educació Íñigo Méndez Vigo va enviar un requeriment a la Generalitat instant-li a desenvolupar el decret de Batxillerat d’acord amb la LOMCE. També es van fer constar les irregularitats detectades en la legislació catalana de Primària i ESO, així com en l’FP Bàsica, però la Conselleria d’Ensenyament no va fer marxa enrere https://www.elmundo.es/espana/2020/12/01/5fc6a182fdddff96928b465d.html . En definitiva, la Generalitat va per lliure i el projecte actual de la nova Llei d’Educació (LOMLOE) pot suposar la legitimació d’un currículum peculiar -i fora de la normativa estatal- que es desenvolupa des de fa anys a Catalunya.

Cal tenir present també que en les proves de selectivitat encara es redueix més el temari http://universitats.gencat.cat/ca/pau/que_heu_saber/materies_estruc/historia/ , doncs només hi entren 6 temes:

 

  1. La Restauració: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).
  2. El catalanisme polític: precedents, aparició i evolució (1833-1931).
  3. La Segona República (1931-1936).
  4. La Guerra Civil (1936-1939).
  5. El franquisme (1939-1975).
  6. La transició i la democràcia (1975-1986).

Això marca la pauta del què realment s’explica a les aules dels col·legis catalans, perquè la prioritat dels professors és preparar bé als seus alumnes per a la selectivitat. Per tant, en lloc d’explicar la Història d’Espanya des de la Prehistòria fins als nostres dies (amb major càrrega horària en els temes d’Història contemporània), com estableix el currículum del Ministeri, s’explica la Història de Catalunya i d’Espanya des de 1874 fins a 1986. Dels aproximadament 300 segles del programa, ens quedem en la pràctica amb 112 anys en el batxillerat català. Una època, a més, no especialment brillant de l’extensa Història d’Espanya.

Aquest currículum suposa una radical mutilació, pel que fa l’extensió, de la Història d’Espanya. Però alhora constitueix un avantatge absolutament injustificable per als alumnes catalans en les proves de selectivitat respecte als seus companys de la resta d’Espanya. Perquè han d’estudiar un temari molt menor, amb la qual cosa les possibilitats de treure millor nota creixen exponencialment. Per exemple, els alumnes de la Comunitat Autònoma de Madrid havien de triar enguany https://www.examenesdepau.com/files/examen/CeoVTv/  4 qüestions entre una llista de 12, cap de les quals ha estat estudiada pels alumnes catalans per ser anteriors a 1875:

 

A.1 (4 puntos) CUESTIONES:

  1. Sociedad y economía en el Paleolítico y Neolítico. La pintura rupestre.
  2. Al Ándalus: reinos de taifas. Reino nazarí.
  3. Los reinos cristianos en la Edad Media: organización política, régimen señorial y sociedad estamental.
  4. Los Austrias del siglo XVII: el gobierno de validos. La crisis de 1640.
  5. Crisis y decadencia de la Monarquía Hispánica: el reinado de Carlos II y el problema sucesorio.
  6. Ideas fundamentales de la Ilustración. El despotismo ilustrado: Carlos III.

 

B.1 (4 puntos) CUESTIONES:

  1. Conquista y romanización de la Península Ibérica. Principales aportaciones romanas en los ámbitos social, económico y cultural.
  2. Al Ándalus: la conquista musulmana de la Península Ibérica. Emirato y califato de Córdoba.
  3. Los primeros núcleos de resistencia cristiana. Principales etapas de la Reconquista. Modelos de repoblación.
  4. El significado de 1492. La guerra de Granada y el descubrimiento de América.
  5. Principales factores de la crisis demográfica y económica del siglo XVII y sus consecuencias.
  6. La nueva Monarquía Borbónica. Los Decretos de Nueva Planta. Modelo de Estado y alcance de las reformas

 

Cal recordar que a Espanya existeix un districte únic universitari, la qual cosa significa que un alumne que aprova la selectivitat pot optar a una plaça en qualsevol universitat espanyola. Els alumnes catalans, amb aquest examen d’Història notòriament més fàcil que el d’altres CC. AA., tenen més possibilitats d’obtenir la plaça preferida.  I això no passa només a la prova d’Història, perquè la matèria de Llengua Castellana ha estat degradada al nivell d’una assignatura “maria”, de l’assequible que resulta l’examen de selectivitat a Catalunya https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-examen-castellano-mas-asignatura-maria-primer-selectividad-cataluna-201806121510_noticia.html . En el cas de l’examen de Llengua Castellana, això es fa amb una intencionalitat política clara per part de la Generalitat: desacreditar les protestes contra la immersió lingüística amb l’argument que els alumnes catalans, malgrat no rebre cap classe en llengua espanyola durant la seva escolarització (excepte, en el millor dels casos, les de l’assignatura de Llengua Castellana), són capaços de treure millors notes en les proves de la selectivitat que els seus companys d’altres CC. AA. El resultat de tot això és que els alumnes catalans tenen una formació inferior, però parteixen amb avantatge en les proves de selectivitat. L’única manera de posar fi a aquesta situació absurda i injusta és la realització d’una única prova de selectivitat igual per a tota Espanya. Només així s’acabarà la desigualtat de l’alumnat davant les proves de selectivitat https://elpais.com/politica/2018/06/27/actualidad/1530109834_140882.html

 

Francisco Oya Cámara

El concepte d’Espanya segons Colón i Cervantes

F Javier Gómez
-
0
El concepte d’Espanya segons Colón i Cervantes

El concepte d’Espanya segons Colón i Cervantes

Com ja hem comentat altres vegades, el nacionalisme secessionista sempre ha dit que abans de 1714 (o fins i tot de 1812) Espanya no existia ni com a entitat política ni com a concepte espiritual o cultural. Era, diuen, un simple concepte geogràfic desproveït de qualsevol significat de pertinença col·lectiva.
La falsedat d’aquesta teoria queda àmpliament provada si es llegeixen els documents anteriors a la citada data, entre ells els textos deixats per Cristóbal Colón o Miguel de Cervantes. I podríem citar a molts altres personatges de la Història, però avui ens centrarem en ells.
Colón, com ja és fart sabut, tenia un origen nacional fosc, perquè encara que alguns dels seus contemporanis afirmaven que era genovès, han sorgit diverses teories sobre aquest tema. És probable que el seu cognom real fos Colom i per això historiadors com Salvador de Madariaga afirmaven que era genovès descendent d’una família jueva d’origen català. Uns altres com Luis Ulloa creia que l’almirall era directament català. I més recentment Francesc Albardaner conclou que Colón seria genovès de nació però ciutadà de València, perquè en les seves escrits parla de la capital del Túria amb familiaritat i detall.

Passant a analitzar els textos de Colón, que van de 1492 a 1503, veiem que cita la paraula Espanya 60 vegades com a mínim, moltes d’elles com a lloc geogràfic però altres amb un significat més transcendent. Per exemple, en 1492 parla d’Isabel i Fernando com a “rei e regna de les Españas” (llavors era habitual parlar d’Espanya en plural, com Mallorcas en comptes de Mallorca). En 1498 el navegant afirma que gràcies als descobriments “l’Espanya creçe de molta grandesa”. I en 1500 diu que “com a capità que va ser d’Espanya a conquistar fins a les Índies.” També cal recordar que Colón quan va descobrir l’illa de Santo Domingo/Haití la va batejar com l’Illa Espanyola o L’Espanyola. En la seva ment, doncs, la idea d’Espanya estava molt present.

Un altre fet important que hem de comentar és que sempre s’ha dit que la unió de Fernando i Isabel va ser una unió merament personal sense transcendència política i administrativa. Això és matisable i fins i tot rebatible, entre altres coses pel següent: el 2 de febrer de 1475 la reina Isabel va signar una real provisió per la qual “els habitants de la Corona d’Aragó seran tractats com si fossin naturals d’aquests regnes de Castella i Lleó”. Per això alguns navegants i militars catalans, aragonesos i valencians van poder participar sense cap problema en els descobriments i conquestes d’Amèrica. Estem doncs davant un clar fet de fusió o unió de la nacionalitat o ciutadania, encara que no sabem la vigència exacta en el temps d’aquest reial decret.

Saltem més d’un segle en el temps i ens plantem en 1605, any d’edició de la primera part del Quixot, i en 1615 la segona. Doncs bé, en la seva famosa obra, Cervantes parla 45 vegades d’Espanya, 14 vegades d’espanyol i espanyols, incloent dues ocasions en què parla de la “infanteria espanyola”. I en la primera part arriba fins i tot a referir-se a la “nació espanyola” i en la segona a Sant Diego Matamoros, patró de les Espanyes. Per cert, Cervantes explica que era habitual que de Barcelona sortissin galeres amb soldades dels terços espanyols per a anar a Nàpols. També en el Quixot apareix el famós bandoler català Perot Rocaguinarda (1582-1635), anomenat en aquesta ocasió Roque Ginart. Doncs bé, Rocaguinarda va ser indultat en 1611 pel rei i es va embarcar cap a Itàlia amb la seva quadrilla, on va aconseguir el grau de capità dels terços espanyols. Si Catalunya hagués estat un estat sobirà aliè al rei d’Espanya…com haguessin estat possible semblants fets? .
Bibliografia:

–Cristobal Colón. Textos y documentos completos. Prólogo y notas de Consuelo Varela. Madrid: Alianza Editorial, 1984.

-Miguel de Cervantes. Don Quijote de la Mancha. [Edición y notas de Francisco Rico]. Real Academia Española, 2004.

-Francesc Albardaner i Llorens. Cristòfor Colom, ciutadà de València i genovès de nació, https://francescalbardaner.jimdofree.com/, octubre de 2016.

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

Oscar Uceda
-
0
Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

Pel que sembla, Grammont va optar per no exposar als seus homes innecessàriament per temor a l’artilleria del castell i va decidir prendre la posició mitjançant una mina. Els dos canons apostats en la petita bateria davant de Sant Francesc tenien la funció d’assetjar als defensors i, sobretot, desviar la seva atenció de les obres de minat que els seus enginyers estaven realitzant.

Per a guanyar temps, la boca del túnel estava relativament prop del convent i tot apunta al fet que Ribaguda es va adonar que els francesos estaven tramant alguna cosa. Per aquest motiu i malgrat la seva contundent inferioritat numèrica, la nit del 30 al 31 de maig va organitzar una petita encamisada contra la bateria francesa.

Bateria d’Artilleria entorn de 1640. Per Peter Dennis.

Un grup de mosqueters es va despenjar mitjançant escales de corda de la teulada de la volta i van atacar amb granades l’avantguarda gal·la. Desconeixem les baixes franceses del cop de mà, però si sabem que tots els homes de Ribaguda van poder tornar a les seves posicions sans i estalvis.

Durant els dies 31 de maig i un de juny, els minadors francesos van continuar amb la feina de de sapa coberts pel foc dels dos canons instal·lats el dia anterior mentre els defensors responien amb foc de mosqueteria.

Aquí les fonts es contradiuen en el detall si la voladura del convent es va produir la nit de el u al dos, o la matinada del dos al tres. En tot cas. El dia del minat de Sant Francesc els defensors van patir la seva primera baixa. El mosqueter Juan González que servia en la companyia del capità Gil de Berastegui del terç de galions del mestre de camp don Rodrigo Niño de Menzoza va resultar ferit d’un tret al seu braç esquerre i es va retirar a la ciutat.

A la nit, el túnel ja havia arribat sota el campanar i ja estava preparat amb la seva corresponent càrrega explosiva. Com era preceptiu, Grammont va comunicar a Ribaguda que faria volar la càrrega i aquí el sergent va tornar a sorprendre negant-se a lliurar-se.

Els últims instants del minat del convent són confusos en els seus detalls atès que les fonts són contradictòries. El que si no hi ha dubte és qui va sobreviure i qui no las fets d’aquella nit.

El sergent Cristóbal de Ribaguda es trobava en el campanar quan va esclatar la mina morint en l’acte, això és indiscutible, encara que algunes fonts descriuen que estava llançant granades contra l’enemic en el moment de l’explosió. Pòstumament, el rei Felip IV el va ascendir a capità amb la corresponent pensió per a la seva vídua.

El caporal d’esquadra Juan de la Penya, un guàrdia real de Mondoñedo, es trobava sobre la volta en el moment de l’explosió caient presoner, però sense ferides de consideració. Va ser rescatat al poc temps i va servir amb la seva companyia la resta del setge.

Domingo Soriano, soldat avantatjat amb tres escuts de la companyia de don Manuel de Rozas, també del regiment de la Guàrdia Real. Aquest palentí nascut en Mazariegos del Camp es trobava en la volta durant la deflagració. Va aconseguir despenjar-se de les seves ruïnes amb una escala de corda i va arribar pels seus peus al castell de la ciutat. Va servir en la seva unitat pel que va quedar de setge.

Bartolomé González, soldat mosqueter que va servir en la companyia de don Joan de Borbó del mateix regiment que els seus dos companys anteriors. Es trobava en el campanar amb Ribaguda en el moment de l’explosió morint també.

Alonso García, de Fuente de Encina, en la Alcarria. Va ser soldat mosqueter de la companyia de Gil de Berastegui del terç de galions de don Rodrigo Niño. L’ona expansiva va llançar-lo de la volta caient presoner. Poc després va ser rescatat amb la resta dels seus companys i es va reincorporar a la seva unitat.

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

De la seva mateixa companyia era el mosqueter Bartolomé Ruy, de Villarrubia a Còrdova. En el seu cas va poder escapar per l’escala de corda després de l’explosió. Com Domingo Soriano va poder arribar a la plaça per a incorporar-se al seu terç.

Mosqueter espanyol durant el setge de Lleida de 1647. Per Ángeles Ribes.

Juan Córdova va néixer a l’Algarve, Portugal. Aquest mosqueter servia en la companyia de Juan de Eraspe, del terç navarrès de don Pedro de Esteriz. En explotar la mina, l’ona expansiva gairebé ho va tirar al sòl. Va poder agarrar-se a la cornisa de l’edifici on es va quedar penjat fins que un mosqueter francès li va disparar al braç fent-li caure. En topar contra el sòl es va fracturar una cama greument. Va ser capturat i retornat a la Lleida aquest mateix dia. Van haver d’amputar-li la cama.

Un altre soldat del mateix terç supervivent del setge del convent de San Francisco va ser el gallec Antonio de la Costa. Va ser un altre dels afortunats que va poder despenjar-se per l’escala de corda després de l’explosió, arribant sa i estalvi a les seves posicions.

L’asturià Cosme Blanco també era veterà de la mateixa unitat navarresa. Va aconseguir fugir per l’escala i va continuar lluitant al costat dels seus companys d’armes durant la resta de les hostilitats.

No va tenir aquesta sort un altre mosqueter d’aquest terç, Luis Fernández, nascut a Borgonya 22 anys abans i que va ser volat en la volta. Aquest soldat, junt a la resta que van morir en la volta, va poder caure mentre estaven parapetats damunt d’aquesta, o segons un cronista, combatent a una quarantena de francesos dins de l’Església. Segons la mateixa font, tots van morir en cedir la volta i esfondrar-se sobre els ells.

També va morir el soldat Gil Barrueco, nascut en Trubia i de 20 anys. Diu la súplica dels fets que era de pell fina i bru. Com Luis Fernández i tal vegada Bartolomé González, va caure o bé amb l’explosió o en l’ensulsiada posterior de la volta del convent.

Finalment, el nascut a Conca Juan de Jara, un jove de 22 anys amb el rostre picat de veroles, soldat avantatjat amb dos escuts per accions anteriors, era l’únic soldat del regiment del Comte d’Aguilar de la guarnició de San Francisco. Servia en la companyia del capità Gaspar de Santillana fins que li van destinar a l’avançada amb Ribaguda. Va aconseguir sobreviure a l’explosió i escapar per l’escala per a reincorporar-se a la seva unitat fins que va caure mort d’un tret dies més tard durant els combats que es van succeir en la defensa de Lleida.

Dels tretze defensors inicials del convent lleidatà de San Francisco dotze es trobaven és els seus murs en el moment de la voladura. Quatre van morir, tres van ser fets presoners i retornats per Grammont aquest mateix dia i cinc van aconseguir escapolir-se després de l’explosió per una escala de cordes.

Relación del cavo y doce soldados que estaban en la bóbeda de la torre de San Francisco desta ciudad de Lérida a tiempo que la voló el enemigo. Biblioteca Nacional, Ms 2335, fol 275.

Quan va tenir notícia del succeït, el rei Felip IV va voler conèixer als supervivents, atorgant-los ascensos i avantatges per aquest insòlit fet d’armes. El temps guanyat per Ribaguda va retardar l’atac de Grammont prou com per a minimitzar-lo. De fet, el pes de l’esforç francès contra la plaça recauria en el “approche” de Condé en el sector de Predicadors i el baluard de Cantelmo.

Estat en què va quedar el convent de San Francisco després de l’explosió. Sota les seves ruïnes pot observar-se la bateria instal·lada per Grammont després de la captura de la posició. Detall en“Vue des attaques de Lérida en 1647 assiégé par le Prince de Condé” Ministère de la Défense. Archives du Génie. Château de Vincennes, Paris, Article 15-Sièges nº 2.

Allí, les ruïnes del vell convent estaven tan deteriorades que no es van considerar aptes per a la defensa, per la qual cosa el Gran Condé va poder obrir trinxeres sense oposició i acompanyat de la música de 24 violins.

La resposta de Brito; aixecar a tot córrer una estacada emplaçant allí a cent soldats vells, vius i reformats armats fins a les dents i amb una banda vermella creuada en el pit. Un soldat viu i reformat, era normalment un oficial sense plaça que servia com a soldat ras. Els homes triats per a estar fora de murs eren veterans amb gran experiència en combat.

Soldado de las Bandas Rojas. Lérida 1647. Por Ángeles Ribes. (detalle)

Les seves guàrdies eren d’un dia sencer, sent substituïts per la companyia de carabiners, un altre centenar de veterans triats. D’aquesta manera, Brito s’assegurava tenir frescos i en tot moment, cent veterans just davant de les posicions franceses, disposats a realitzar sortides i sotmetent a les avançades franceses a foc de precisió…

 

 

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (1)

Oscar Uceda
-
0
Batalles Oblidades. Lleida 1647. (1)

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (1)

La batalla de Rocroi, el 19 de maig de 1643 ha passat a la història com la derrota que va marcar la fi del predomini dels terços a Europa. En realitat, Rocroi no va ser la primera derrota patida pels Terços ni tampoc el punt final de les seves victòries, però com en d’altres ocasions, la qual cosa en el seu moment va ser propaganda enemiga, en l’actualitat s’ha acceptat com a certa.

Víctima de la simplificació de processos extremadament complexos com la lenta decadència del sistema dels terços espanyol, en contraposició a l’auge del sistema regimental francès, batalles com la de Lleida en 1647, encara que d’una gran repercussió internacional en el seu moment, en l’actualitat han estat condemnades a l’oblit.

El 12 de maig de 1647 i després de dos setges anteriors (1644 i 1646) Lluís II de Borbó, duc de Enghien i príncep de Condé, vencedor dels Terços en Rocroi, és va presentar davant Lleida amb una avançada de 8200 infants organitzats en 14 regiments, 5400 genets formats en 17 regiments de cavalleria i un tren d’artilleria amb 37 canons de setge.

Lluís II de Borbó, Príncep de Conde, Duc de Enghien.

Defensant la ciutat, es trobava el general d’artilleria Gregorio Brito i Joao amb 2142 soldats del rei, dels quals poc més d’un miler eren soldats vells (veterans) i la resta “bisoños” (novells o de lleva nova), 505 genets i uns 700 voluntaris catalans. Per al foc de contrabateria, tan sols comptaven amb poc més de trenta canons de 12 lliures o menys i tan sols quatre canons de calibre equivalent als francesos.

La ciutat comptava amb una fortalesa moderna, però a mitjà acabar protegint el turó que domina la ciutat i una “cortadura” o rereguarda a l’interior del conjunt urbà, però les muralles de circumval·lació de Lleida dataven del segle XIV, estaven en pèssim estat i el seu disseny era tan antiquat que a penes podrien aguantar un dia de bombardeig abans d’enfonsar-se.

Quant a les intencions de Condé i les seves forces, a més de les fonts pròpies, comptem amb els testimoniatges i informes d’espies espanyols infiltrats en el seu campament, per la qual cosa sabem que Brito era molt conscient que Condé atacaria la ciutat a l’assalt en comptes d’assetjar-la per fam com va intentar infructuosament el comte de Harcourt l’any anterior.

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (1)

Don Gregorio Brito i Joao tenia en aquells dies 47 anys, era un experimentat militar que havia combatut a Flandes, en els galions de l’Armada de la Mar Oceà i a Catalunya des de l’inici de la revolta en 1640. Era un personatge dur, tant per les seves accions, com pel contingut de les seves cartes que ens ha arribat. També era un gran coneixedor de l’art de la defensa d’una plaça, sobretot si aquesta defensa era agressiva.

Ja en 1646 va demostrar la seva capacitat en la “encamisada” de Termens del 7 d’abril, quan va atacar per sorpresa el dipòsit de subministraments francès que s’estava aixecant en aquesta localitat per a preparar el setge de Lleida. En l’operació es van destruir tones de provisions i es van capturar un miler de presoners abans que Harcourt pogués reaccionar.

Com a premi a aquesta acció, Felip IV concediria a Brito el comtat de Termens al maig de l’any següent, guanyant fama d’agressiu i dur rival entre els francesos.

Com dèiem, malgrat que Condé estava advertit de les capacitats de Brito, aquest va decidir assaltar el castell pel seu lloc més difícil i per l’únic que podia enfrontar-lo sense haver d’entrar dins de la ciutat abans.

Era la zona del camp de Mart, un turó amb una forta pendent defensat per quatre dels nous baluards de la fortalesa. Aquests eren el de Cantelmo, el Francès, el Llençol Nou i el Punxegut. Tots construïts amb material reciclat de les demolicions del barri noble de la ciutat i dels convents d’extraradi.

L’assalt no es va iniciar immediatament, els primers dies es van dedicar a aixecar campaments, aprofitant en part les obres deixades per Harcourt al novembre i a esperar l’arribada de l’artilleria.

Durant aquestes tasques de cèrcol, els defensors van evitar sortir en trobar-se els seus enemics massa lluny de la plaça fins al dia 20, en què un fet fortuït va provocar la primera reacció de Brito. Els francesos havien muntat un parell de ponts de barques per a salvar el Segre i comunicar totes dues ribes quan un d’aquests es va trencar per una inesperada crescuda del riu.

Uns pocs centenars de soldats de Condé van quedar aïllats de la resta dels seus camarades i el general portuguès es va abalançar sobre ells amb dos-cents genets amb altres dos-cents mosqueters a la gropa. L’escaramussa va acabar amb les primeres baixes entre tots dos bàndols i el primer intercanvi de presoners del setge. No va ser una acció especialment sagnant, però va ser el primer toc d’atenció de Brito.

El 27 de maig, amb l’arribada de l’artilleria de lloc al capdavant, els francesos van començar a cavar les trinxeres d’assalt triant dos sectors de muralla. Per la seva esquerra, apuntant cap al baluard de Cantelmo i per la seva dreta, partint del convent de Sant Francesc cap a la porta de Sant Martí.

Assalt contra Lleida. A l’esquerra de la imatge, l’assalt de Condé, a la dreta el de Grammont amb les ruïnes del convent de Sant Francesc.

Aquella mateixa nit, un escamot espanyol del terç navarrès de don Pedro de Esteriz es va infiltrar entre les línies franceses robant tots els cavalls de Frísia que havien col·locat per a defensar la seva posició. Aquestes defenses van acabar protegint la estrada encoberta o estacada aixecada per Brito davant el baluard de Cantelmo com a lloc avançat defensat per cent soldats d’elit.

L’atac feia Cantelmo el dirigia el mateix Gran Condé, mentre que l’assalt pel flanc esquerre era liderat pel veterà mariscal Grammont, que a diferència de Condé, es va topar amb la primera posició defensiva hispana just en el lloc designat per a començar les seves obres de aproche cap a la fortalesa.

Com dèiem, Grammont va triar començar a cavar al costat del semi derruït convent de Sant Francesc, una antiga joia del gòtic començada a demolir pels enginyers Saint Pol i Saint Clair en 1641 quan Lleida estava sota domini francès i el Cardenal Richelieu va enviar a aquests arquitectes militars a aixecar una fortalesa moderna sobre el pujol de la Seu Vella.

En antic convent acollit les restes del rei Alfons IV d’Aragó fins que la guerra va obligar a traslladar-los a la catedral. En aquests moments tan sols conservava intacte el seu campanar i la seva església. Una estructura prou resistent perquè Brito decidís enviar una petita força simbòlica amb la finalitat de guanyar temps.

Aquesta pràctica era bastant habitual en l’època i consistia a resguardar simbòlicament posicions exteriors sense valor tàctic amb la finalitat de provoca retards en l’assalt enemic.

Brito va encomanar la defensa de San Francisco a un jove sergent de 27 anys de la companyia de Juan González Salamánquez, una de les quals servien de guarnició del castell principal, anomenat Cristóbal de Ribaguda.

Cristóbal, natural d’Orduña, era un soldat veterà que lluïa una cicatriu en la seva galta esquerra i que des d’aquest moment passaria a estar al comandament de la posició. Però lluny de limitar-se a simular la defensa per a després capitular, Ribaguda va ordenar als seus dotze mosqueters triats fortificar-se sobre la volta de l’església i en el campanar.

Quan el matí de 30 de maig un corneta francès va comminar a la rendició a Ribaguda aquest es va negar, forçant un assalt sobre el convent per part de la infanteria francesa posicionada en el seu sector. Es tractava de dos regiments d’infanteria, el Persan i el Lorena que, segons un informe de l’espionatge espanyol, comptaven amb uns 1500 soldats entre tots dos.

Després d’un primer intercanvi de mosquetades, la infanteria gal·la es va llançar a l’atac sense les escales necessàries per a accedir a la volta del convent. El van estar intentant durant hores mentre eren assetjats amb granades de mà i trets pels defensors.

Detall d’un pla de setge francès de la defensa de San Francisco. És l’única representació coneguda i coetània d’aquest fet d’armes. Plan de Lérida attaqué. Ministère de la Defense. Bibliothèque du Génie. Paris.

En veure que Sant Francesc resistia, Brito va ordenar disparar l’artilleria del castell contra els assaltants. Al cap de tres hores d’iniciat l’assalt, Grammont va ordenar la retirada mentre que els defensors no van registrar ni una sola baixa.

Davant la inesperada defensa del vell convent, Grammont va decidir no córrer més riscos i va optar per utilitzar mitjans més contundents, instal·lant una bateria de dos canons gruixuts que va començar a disparar aquesta mateixa nit…

EPIDÈMIES I PANDÈMIES A L’ANTIGUITAT. SÍNTESI DIVULGATIVA

Daniel Rubio
-
0
EPIDÈMIES I PANDÈMIES A L’ANTIGUITAT. SÍNTESI DIVULGATIVA

EPIDÈMIES I PANDÈMIES A L’ANTIGUITAT. SÍNTESI DIVULGATIVA

DANIEL RUBIO RUIZ, Professor-tutor d’Història Econòmica. Centre associat de Cervera (UNED)

Els virus, bacteris i patògens en general han conviscut amb l’espècie humana des de la seva aparició en el Planeta. El coneixement de la seva influència ens va venir en primer lloc pel relat d’historiadors i cròniques de l’antiguitat, però els recents avenços en l’anàlisi d’ossos procedents de cementiris han donat molta llum a l’estudi d’aquesta faceta de Clío permetent concretar molts aspectes de les esmentades cròniques o modificar les primeres conclusions a l’aspecte. Al costat d’això comptem amb els notables progressos en paleoclimatologia que relacionen propagació de malalties amb canvis climàtics. No parlem d’aquests canvis com a únic factor sinó com una de les variables a tenir en compte a l’hora d’oferir explicacions científiques a aquests temes.

L’àmbit geogràfic referit en aquest article es el món mediterrani i el proper Orient. L’època se situa en l’Imperi Romà en un sentit ampli, és a dir, des de la seva creació al segle I fins al segle VIII quan Bizanci ha perdut l’esplendor de l’època de Justinià el Gran. Aquests vuit segles van convertir el Mare Nostrum en un gran centre comercial amb intercanvis que arribaven fins al llunyà Orient, l’interior d’Àfrica i les antigues illes Casitérides. La petita globalització econòmica que significava el poder de l’Emperador va afavorir l’expansió econòmica, les comunicacions i per tant un camí per a les pandèmies. El potent exèrcit que controlava el territori va ser un altre factor tradicional de propagació dels agents infectants. Comerciants i militars eren aliats involuntaris de la malaltia.

Tenim notícies d’epidèmies en certes zones de l’entorn Mediterrani abans de segle II[1]. La Torà jueva i la Bíblia es fan ressò d’elles tant en el Llevant com a Egipte. El relat que es fa en el llibre sant parla de càstigs divins però les seves descripcions fan visibles els danys produïts per diverses infeccions. La més coneguda és la lepra, mal que s’estenia per tot el Mediterrani Oriental. Historiadors i metges grecs i romans van deixar escrits amb abundants descripcions sobre pestilències de diversa índole. Vegem algunes d’elles[2].

Pesta dels Hitites. El seu coneixement ve de fonts de l’època del rei Mursilis II (1340-1310 a. C.). Va afectar a tot tipus de classes socials i va tenir una durada de 20 anys, però no tenim dades dels seus símptomes i procés[3].

(L’imperi Hitita en el segon mil·lenni abans de Crist. Font: Viquipèdia)

Pesta d’Atenes. Tenim escasses notícies sobre aquesta malaltia soferta per la ciutat grega en el 584 a. C. En tot cas va ser un episodi que no va anar més enllà d’aquest lloc.

La plaga d’Atenes[4]. Arriba a l’estiu del 431 a. C. i la coneixem per Tucídides en la seva obra La guerra del Peloponesi. Procedent d’Etiòpia va afectar a l’Imperi Persa i va arribar a Grècia des del Mar Negre per rutes comercials. Les ciutats gregues es van veure especialment afectades. L’ historiador helènic parla de 100.000 morts, entre un quart i un terç de la població, però cal prendre aquestes xifres amb molta precaució a falta de dades més concloents. Sobre la tipologia de la malaltia, afectava l’aparell digestiu i respiratori, no hi ha acord entre els investigadors encara que s’han donat algunes hipòtesis: pesta, verola i segons algun treball d’arqueologia forense, tifus.

La pesta d’Agrigent. Poc coneguda, es produeix en el lloc a la ciutat grega d’Agrigent a Sicília per part d’un exèrcit cartaginès al 406 a. C. Els seus efectes van provocar el retard en la conquesta de l’urbs pels púnics. Els escassos relats de l’època fan pensar en una epidèmia local relacionada amb un petit pantà proper, possiblement estiguem davant brots de malària o tifus. Aquesta malaltia, originària en primats de zones tropicals i equatorials d’Àfrica va arribar a la Mediterrània i va quedar com endèmica en moltes zones. La transmissió original es produïa per la picada del mosquit anopheles sent els mesos estivals els més actius en contagis en llocs menys càlids, en canvi on es donaven majors temperatures l’estacionalitat s’endinsava a la tardor.

La pesta de Siracusa. Com el seu nom indica, aquesta epidèmia es presenta a la colònia grega de Siracusa situada a Sicília, al 396 a. C. Va atacar amb força l’exèrcit cartaginès que encerclava aquesta població. La simptomatologia era variada i els soldats morien entre el quart i sisè dia des del seu contagi.

A Roma van arribar moltes pestilències des de l’Est, entre elles la lepra, a més, la ciutat patia atacs anuals de malària com a conseqüència de les zones pantanoses properes a ella. A mesura que l’imperialisme dels seus dirigents va anar ocupant territoris i construint calçades per a l’exèrcit i el comerç, els patògens van tenir unes vies més ràpides per ocupar tot l’entorn de la Mediterrània. L’ historiador llatí Dión Casio (155-335 d. C.) ens parla d’una epidèmia a l’any 22 a. C. desconeguda, que va assolar la península Itàlica. Relata una altra al 43 a. C. després d’una erupció volcànica i el desbordament del Tiber (¿malària?). Suetoni (70-126 d.) C.), Tàcit, Orosio (circa 383-420 d.) C.) i Celso (segle I d.)C.) fan referència a certa epidèmia a la ciutat eterna a la tardor del 65 d. C. que afectava a totes les classes socials i a totes les edats. En temps de l’Emperador Vespasià es parla d’una pesta esdevinguda a l’any 77 o 78 d. C. Segons Suetoni, Orosio i Sant Jeroni (circa 340-420 d. C.). El mateix Suetoni es fa ressò d’una plaga després de l’erupció del Vesuvi al 79-80 d. C. Durant el regnat d’Adrià (117-118 d. C.) va haver-hi fam, pestilències i terratrèmols. El citat Orosio ens parla d’una epidèmia que va afectar el Nord d’Àfrica en el 125 d. C. després d’una plaga de llagosta. Molts d’aquests episodis epidèmics provenien efectivament de l’Est però altres es produïen en el mateix entorn de Roma.

Totes les pestilències relatades fins ara no deixen de ser episodis localitzats en el temps i l’espai que no permeten parlar de grans pandèmies. Les més significatives són la ja esmentada pesta dels Hitites i la plaga d’Atenes i possiblement l’última citada per Orosio. Els remeis aplicats eren sempre de tipus ritual i religiós, en el sentit de considerar les plagues com un càstig diví, encara que hi va haver metges com Hipòcrates (c. 460-c. 370 a. C.) que fugien d’aquestes creences i intentaven estudiar-les com també curar els infectats amb els escassos coneixements de l’època. Pels romans i grecs aquests mals procedien de l’Est, de zones més poblades o més càlides i amb “molts insectes” com era Etiòpia, explicació donada per l’erudit helénic Posidoni (135-51 a. C).

Després d’aquesta breu introducció a les epidèmies de l’antiguitat ens ocuparem ara de les tres grans pandèmies que van marcar l’esdevenir de l’Imperi Romà: la Pesta Antonina, la Gran Epidèmia dels Antonins o Pesta de Galè (segle II d. C .); Pesta de Ciprià (segle III d.) C.) i la Pesta de Justinià (541-544 d. C.)[5].

La Pesta Antonina apareix al segle II durant el mandat de l’Emperador Marc Aureli i l’activitat del metge Galè (130-210 d.) C.), que ja en 148 ens parla d’una epidèmia d’àntrax en ciutats d’Àsia. Va atacar amb virulència entre els anys 164 i finals d’aquest segle. Observem un rebrot a Roma al voltant del 191 d. C. Un any abans d’aquest període trobem notícies de la malaltia a la península d’Aràbia. Es va expandir e l’est a l’oest a través del exèrcit romà, que es trobava en campanya contra els parts a Síria i Mesopotàmia.

El Mar Roig era una important via comercial marítima entre Orient i Occident. L’epidèmia arribaria des d’aquí a l’Àsia Menor en el 165 d. C. A l’any següent la trobem a Roma. Testimonis de la mateixa la tenim a Grècia, la vall del Nil, el nord d’Àfrica, la conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispania i Britania. Els confins de les costes gallegues i Escòcia serien els seus límits occidentals. La seva extensió i morbiditat permeten parlar d’una autèntica pandèmia com abans no s’havia conegut[6].

(L’Imperi Romà a segle II d. C. Font: Viquipèdia)

El ja citat Galè ens descriu les seves manifestacions en el cos humà. Febre, malestar, vòmits, diarrea amb sang, mal d’esquena, erupcions cutànies, pústules que podien degenerar en ferides i podien arriba a cicatritzar, segons l’evolució de la patologia, apareixent llavors descamacions. Arribats a aquest punt, els que no havien mort sobrevivien a la batalla. La malaltia venia a durar aproximadament un mes en tot el seu procés. Fins al desè o dotzè dia no apareixien els símptomes, d’aquesta forma, un infectat sense símptomes podia contagiar a les persones properes. Encara que hi ha diverses malalties infeccioses que poden donar reaccions similars es coneix amb seguretat que la pandèmia que tractem aquí era verola. Sembla precís dir, fins i tot, que aquesta soca procediria d’un orthopoxvirus latent en una espècie de ratolins d’Àfrica i que mutaria per entrar en els humans abans de l’esclat de la Pesta Antonina. Es transmetia per la inhalació de petites gotes expulsades per la boca de l’infectat al parlar o tossir. En l’antiguitat es creia que les pestilències viatjaven en núvols invisibles, miasmes, que contagiaven l’infermetat a l’entrar en contacte amb els individus sans.

La mortalitat dels infectats es situava entre el 30-40%, és a dir gairebé les dues terceres parts superaven la patologia. La patien els molt joves, amb les defenses per desenvolupar, i els molt grans, amb defenses escasses. Els remeis aplicats eren diversos, des de sagnies que empitjoraven la situació, beuratges de plantes sense efectivitat o altres més apropiades com evitar el contacte amb els malalts i donar-los una bona alimentació. Tot i així els poderosos podia morir com va ser el cas del mateix Emperador Marc Aureli (180 d. C.). Caldria indicar la incidència de malalties endèmiques que convivien amb els humans, malària, trastorns diarreics, refredats, etc. que se sumaven a l’arribada de l’epidèmia. Les condicions higièniques no ajudaven a lluitar contra la seva propagació. Vegem un exemple. Els famosos claveguerams de la ciutat eterna es netejaven quan plovia copiosament, i això no succeïa sempre convertint-les així en focus de cultius de gèrmens.

La pandèmia va ser un dur cop per a l’Imperi però no va trastocar en excés les seves bases. Els dos primers segles de la nostra Era van ser els més fructífers de Roma. Les seves fronteres van arribar a ser immenses i s’havia gaudit d’una relativa pau (la Pax Romana). Les campanyes de Marc Aureli en Germania semblen donar-nos un canvi d’aquesta conjuntura. Ja ens hem referit a l’efecte demogràfic, sobre el total de població es pot quantificar una disminució del 20%. Les zones més afectades van ser les grans urbs, zones rurals properes i enclavaments com el Delta del Nil. L’extracció de plata, útil per les seques de moneda, va patir un notable descens però va ser un període de curta durada. A una disminució de població es va unir un descens de la recaptació fiscal encara que no en les proporcions de crisis futures. L’exèrcit es va ressentir al perdre molts efectius, aquesta minva d’efectius militars a les fronteres va provocar l’increment de la pressió de pobles próxims a l’Imperi, en el limes del Rin i el Danubi. Vers l’horitzó començava a dibuixar-se la crisi de al segle III.

La Pesta Antonina va promoure el culte a el déu Apol·lo. Aquesta divinitat grega és la més sincrètica de l’antiguitat clàssica, relacionada amb epidèmies des de temps enrere el seu culte va créixer ara en molts llocs aixecant-se estàtues i temples. El referit fenomen el veurem amb una altra religió i una altra pandèmia[7].

El segle III va ser una centúria de crisi. Tots els manuals i obres sobre l’Imperi s’ocupen extensament sobre aquest fenomen que va tenir connotacions econòmiques, socials, polítiques i militars. La recuperació no va significar un retorn a l’època anterior. Els canvis iniciaven un llarg camí cap a la feudalització de l’Edat Mitjana passant per segles convulsos que van veure la fi del poder romà a Occident, l’aparició dels primers regnes europeus, la irrupció dels musulmans … En definitiva, un nou marc geoestratègic a la Mediterrània. La influència de les epidèmies així com els canvis climàtics han estat escassament estudiats per la historiografia fins a èpoques relativament recents. Ara, gràcies entre altres qüestions als avenços científics de la pròpia Història, la paleobotànica, la meteorologia o l’arqueologia forense ens permeten conèixer molt millor aquests aspectes de Clio.

Les patologies que van afectar la societat del seu temps van ser diverses, el xarampió o el tifus, per posar algun exemple. No obstant això, la més mortífera va ser la coneguda per Pesta de Ciprià, en tant que va ser aquest bisbe de Cartago l’autor que millor ha descrit els seus efectes. Originada a Etiòpia es va estendre per Àsia Menor, Grècia, el Nord d’Àfrica i Roma. La simptomatologia ens la narra el prelat d’aquesta manera: “s’iniciava per un fort mal de ventre que esgotava les forces. Els malalts es queixaven d’un insuportable calor interna. Després es declarava angina dolorosa; vòmits s’acompanyaven de dolors en les entranyes; els ulls injectats de sang. (…). Uns perdien l’audició, i altres la vista. ” .

L’inici el trobem a mitjans de segle. El bisbe d’Alexandria en parla en el 249 d. C. i en 251 al malaltia ja ha arribat a Roma. La seva durada és incerta, Ciprià parla de 15 anys encara que probablement arribi al 270, any en què mor l’Emperador Claudio d’una pestilència. A diferència d’altres epidèmies, aquesta va arribar a la tardor i va disminuir a l’estiu. Totes les classes socials, totes les edats i totes les localitzacions es van veure afectades. La mortalitat va ser molt elevada, el bisbe d’Alexandria ofereix un descens del 62% de població encara que aquí entrarien els morts per altres patologies i els fugits de la ciutat. La transmissió era directa de persona a persona o per objectes tocats per un malalt, com semblaven deduir alguns contemporanis de la pandèmia.

La mortalitat entre els infectats es situava entre el 30-40%, és a dir gairebé les dues terceres parts superaven la patologia. La patien els molt joves, amb les defenses per desenvolupar i els molt grans, amb defenses escasses. Els remeis aplicats eren diversos, des sagnies que empitjoraven la situació, beuratges de plantes sense efectivitat o altres més apropiades com evitar el contacte amb els malalts i donar-los una bona alimentació. Tot i així els poderosos podia morir com va ser el cas de el mateix Emperador Marc Aureli (180 d. C.). Caldria indicar la incidència de malalties endèmiques que convivien amb els humans, malària, trastorns diarreics, refredats, etc. que se sumaven a l’arribada de l’epidèmia. Les condicions higièniques no ajudaven a la lluita contra elles. Vegem un exemple. Els famosos claveguerams de la ciutat eterna es netejaven quan plovia copiosament, i això no succeïa sempre convertint-les així en focus de cultius de gèrmens.

La pandèmia va ser un dur cop per a l’Imperi però no va trastocar en excés les seves bases. Els dos primers segles de la nostra Era van ser els més fructífers de Roma. Les seves fronteres van arribar a ser immenses i s’havia gaudit d’una relativa pau (la Pax Romana). Les campanyes de Marc Aureli en Germania semblen donar-nos un canvi aquesta conjuntura. Ja ens hem referit a l’efecte demogràfic, sobre el total de població es pot quantificar una disminució en un 20%. Les zones més afectades van ser les grans urbs, zones rurals pròximes i enclavaments com el Delta del Nil. L’extracció de plata, útil per les seques de moneda, va patir un notable descens però va ser un període de curta durada. A una disminució de població es va unir un descens de la recaptació fiscal encara que no en les proporcions de crisi futures. L’exèrcit es va ressentir al perdre molts efectius, aquesta minva d’efectius militars a les fronteres va provocar l’increment de la pressió de pobles propers a l’Imperi, al llimis de el Rin i el Danubi. Feia l’horitzó començava a dibuixar-se la crisi de al segle III.

La Pesta Antonina va promoure el culte a el déu Apol·lo. Aquesta divinitat grega és la més sincrètica de l’antiguitat clàssica, relacionada amb epidèmies des de temps enrere va créixer ara el seu culte en molts llocs aixecant estàtues i temples. L’esmentat fenomen el veurem amb una altra religió i una altra pandèmia.

El segle III va ser una centúria de crisi. Tots els manuals i obres sobre l’Imperi s’ocupen extensament sobre aquest fenomen que va tenir connotacions econòmiques, socials, polítiques i militars. La recuperació no va significar un retorn a l’època anterior. Els canvis iniciaven un llarg camí cap a la feudalització en l’Edat Mitjana passant per segles convulsos que van veure la finalitat de l’Imperi a Occident, l’aparició dels primers regnes europeus, la irrupció de el poder musulmà … En definitiva, un nou marc geoestratègic a la Mediterrània . La influència de les epidèmies així com els canvis climàtics han estat escassament estudiats per la historiografia fins a èpoques recents Ara, gràcies entre altres qüestions als avenços científics de la pròpia Història com de la paleobotànica, meteorologia o l’arqueologia forense aplicades a Clio ens permeten conèixer molt millor aquests aspectes.

Les patologies que van afectar la societat del seu temps van ser diverses, el xarampió o el tifus, per posar algun exemple. No obstant això, la més mortífera va ser la coneguda per Pesta de Ciprià, a l’ésser aquest bisbe de Cartago l’autor que millor ha descrit els seus efectes. Originada a Etiòpia es va estendre per Àsia Menor, Grècia, el Nord d’Àfrica i Roma. La simptomatologia ens la narra el prelat d’aquesta manera: “s’iniciava per un fort mal de ventre que esgotava les forces. Els malalts es queixaven d’un insuportable calor interna. Després es declarava angina dolorosa; vòmits s’acompanyaven de dolors en les entranyes; els ulls injectats de sang. (…). Uns perdien l’audició, i altres la vista. ” .

L’inici el trobem a mitjans de segle. El bisbe d’Alexandria parla en parla en el 249 d. C. i en 251 ja ha arribat a Roma. La seva durada és incerta, Ciprià parla de 15 anys encara que probablement arribi a l’270, any en què mor l’Emperador Claudio d’una pestilència. A diferència d’altres malalties, aquesta va arribar a la tardor i va disminuir a l’estiu. Totes les classes socials, totes les edats i totes les localitzacions es van veure afectades. La mortalitat va ser molt elevada, el bisbe d’Alexandria ofereix un descens de l’62% de població encara que aquí entrarien els morts per altres patologies i els fugits de la ciutat. La transmissió era directa de persona a persona o per objectes tocats per un malalt com semblaven deduir alguns contemporanis a la pandèmia.

Les dades ofertes per Ciprià, la seva estacionalitat, la seva extensió geogràfica, el seu origen i la por que va provocar en la societat de l’època fan descartar infeccions com el xarampió, el còlera, el tifus, la verola, grip i fins i tot la pesta negra que és citada en algun estudi com a causant de la pandèmia que tractem. Les investigacions més recents apunten a un tipus de filovirus, l’Évola[8].

La propagació d’epidèmies ve donada per la facilitat en les comunicacions com ja hem explicat en un altre moment. L’àmplia xarxa de calçades de l’Imperi junt amb el moviment de nombrosos exèrcits i comerciants era un camí fàcil per a això. Els intercanvis mercantils per terra, l’interior d’Àsia, i per mar, oceà Índic, arribaven a extrem Orient. La globalització econòmica en la seva dimensió pròpia de cada època porta la globalització dels virus i bacteris. Però anem a ocupar-nos, encara que sigui breument, d’altres factors que han cobrat importància en les últimes dècades, ens referim als canvis climàtics[9].

El clima de cada zona ve determinat per fenòmens de caràcter local i altres que afecten la circulació atmosfèrica general i per tant a tots els llocs de la Terra amb conseqüències diverses. Per a l’àmbit geogràfic que ens ocupa tenen important rellevància dos d’ells. L’anomenada Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN), produïda per la relació entre altes pressions de l’anticicló de les Açores i les baixes de la depressió d’Islàndia. El seu moviment provoca pluges abundants i sequeres a el Nord o el Sud del continent europeu. L’altre vector s’anomena El Niño o Oscil·lació del Sud (ENOS) que consisteix en l’escalfament de les aigües orientals de el Pacífic Sud el qual provoca inundacions i greus sequeres en diferents parts del Globus. Per completar el conjunt caldria destacar el sistema de monsons de l’Índic que afecta les fonts de Nil i Àsia Menor[10]. Fins a mitjans de segle III el món mediterrani s’havia regit en climatologia per l’anomenat Òptim Climàtic Romà (OCR) caracteritzat per temperatures benignes i humitat generosa. En els anys de la Pesta de Ciprià es produeix un canvi amb sequeres perllongades al costat de descens de temperatures. La situació es “normalitzaria” cap al 260 d. C. però l’aquesta nova normalitat ja no seria l’OCR, el clima de la segona meitat de la centúria de la crisi i de segle IV va ser canviant amb èpoques de sequera i altres plujoses. El Nord d’Àfrica, graner de Roma, es va veure especialment afectat però també ho va fer a la reserva de la ciutat eterna, Egipte. El Nil ja no va ser tan predictible i els anys de “vaques flaques” es van multiplicar segons relats trobats en papirs de diverses localitats de la vall. El desplaçament cap a l’Est dels monsons podria donar-nos la clau. Les connexions de l’ENOS van ser nombroses durant les dècades que ens ocupen. Podríem aplicar aquesta màxima per a l’OAN. Sequeres i inundacions, segons les zones, apareixien amb més freqüència.

Les males collites produïdes per un temps sec o canviant provoca l’encariment dels productes d’alimentació i un descens de les nutrients que ha d’ingerir l’espècie humana. La referida Pesta de Ciprià va estar afavorida per aquestes circumstàncies. Kyle Harper ens explica molt bé aquesta relació entre epidèmies i episodis climàtics:

Moviment vector o hoste / cria (mosquits, rates) -Migracions de subsistència i amuntegament a ciutats-Efectes nocius de residus i cadàvers-Desnutrició-Consum de substàncies verinoses davant la falta d’aliment-Resistència immunològica afeblida[11].

Si la Pesta Antonina va potenciar el culte a Apol·lo la de Ciprià va afavorir l’expansió del cristianisme abans fins i tot de la inestimable ajuda que va rebre aquesta religió amb la conversió de l’Emperador Constantí al 313. Els seguidors de Crist eren vistos ara com a persones que s’ajudaven entre si i ajudaven als altres sense por a la malaltia. A més la nova fe ja tenia homes cultes que debatien amb arguments als pagans com seria el cas de el mateix Ciprià.

L’Imperi es va recuperar de la crisi de segle III encarant la següent centúria amb força però la situació, en tots els aspectes, no seria la mateixa. Des de Constantí Orient va cobrar més importància econòmica i política que Roma. La nova ciutat de Constantinopla va ser amb el temps la veritable capital del Món llatí. Quan en 476 desapareix oficialment l’Imperi a Roma, amb la destitució del seu darrer Cèsar, Ròmul August, per Odoacre, rei dels Hérulos, l’esmentada urbs va continuar com a capital fora de perill de les envestides dels pobles germànics i de la crisi econòmica.

En paral·lel a la desintegració de l’Imperi a Occident i el naixement dels primers regnes germànics, Constantinopla viu una època d’esplendor que arribarà a la seva cima amb Justinià I El Gran (483-565). Hereu i continuador de Roma va intentar ampliar els seus dominis i recrear l’antic poder llatí, la renovatio imperii romanorum. Des d’Àsia Menor, la península hel·lènica i Egipte va estendre les seves conquestes al Nord d’Àfrica, Dalmàcia, Sicília, la península italiana, el Sud-est del regne Hispano-Visigot de Toledo, Còrsega, Sardenya i les Illes Balears.

(Imperi i conquestes de Justinià. Font: Wikimedia Commons)

Les epidèmies van donar una certa treva a la Mediterrània després de la plaga de Ciprià. Però l’any 541 va aparèixer amb força una malaltia mortífera al Nord d’Egipte, l’anomenada Pesta de Justinià. Des d’aquí es va estendre a tot l’Imperi i fins i tot més enllà. L’historiador bizantí Procopi (500-560) i el patriarca cristià Joan d’Efes (507-586) ens en parlen amb profusió. Començava amb febre baixa que anava augmentant amb els dies, de seguida apareixien bubons, especialment a l’engonal. Aquesta afirmació ens porta directament a la pesta negra produïda pel bacil I. pestis. En fases avançades els bubons rebentaven i alguns pacients sobrevivien. El debilitament amb malestar general eren altres símptomes que afectaven en major quantia als pobres. A més dels bubons apareixien pel cos unes erupcions negres provocant la mort en molt poc temps. Els animals, salvatges i domèstics, també s’encomanaven i morien.

La I. pestis tot just es contagia entre humans, és independent d’ells, circumstància que la fa més letal. Ve aportada per la puça de la rata negra molt estesa en els vaixells i graners de l’Imperi. Abans d’arribar a recorregut un llarg camí. El bacil originari de la pesta, segons els estudis genètics, es trobaria en l’altiplà de l’Tibet-Qinghai de la Xina, al voltant del primer mil·lenni abans de Crist. Portada per una puça de la marmota o esquirol passaria a la rata negra i amb ella, després de diverses mutacions, entraria en els humans i altres animals. Possiblement va arribar a les portes de l’Imperi abans de Justinià però ara ho feia perfectament preparat per provocar la terrible pandèmia. Com ja hem esmentat anteriorment, les bones comunicacions per terra i mar de l’entorn del Mare Nostrum van facilitar la propagació de la rata negra, la rata dels vaixells. En 543, tenim evidències de la pesta a Constantinopla i sobre el 544 a l’Imperi Persa, al nord del Danubi i el Rin, a Hispania, a Britània … La mortalitat s’estima al voltant del 50-60%.

La Pesta de Justinià, respecte a les malalties, inicia una sèrie d’epidèmies durant els dos segles següents. Després del 544 tenim brots de pesta a Constantinopla: 558, 573, 586, 599, 619, 698, 747. Per a Occident observem a grans trets tres fases: Bizantina (542-600), pausa al segle VII (600-660) i fase Ibèrica (660-749).

Un cop més el clima seria un factor a tenir en compte. Els segles VI i VII van viure l’anomenada Petit Edat de Gel de l’Antiguitat Tardana caracteritzada per un refredament general al planeta al rebre una menor insolació. Diversos erudits de l’època parlen d’un any sense estiu (536 d. C.), menor brillantor del Sol, resistència a la maduració dels fruits, males collites a Itàlia, migracions cap a l’Est, a la Xina … Els arxius dels nuclis de gel ens descobreixen aquesta minoració de l’astre rei a causa de erupcions volcàniques entre el 530 i el 540. No obstant això, altres estudis de dendrocronologia permeten fixar amb precisió les dates a més d’afegir una menor radiació solar provocada per la mateixa estrella. Per la seva banda, el referit en pàgines anteriors OAN va provocar corrents humides que van afavorir el cereal a Anatòlia però van perjudicar seriosament a les oliveres necessitats de més calor. Al mateix temps l’aridesa s’estenia pel nord d’Àfrica[12].

El Món de Justinià trontollava a fins del seu mandat. Els problemes amb l’Imperi Persa a l’Est, l’aparició de el poder musulmà, l’arribada de pobles eslaus a la conca del Danubi i la inseguretat dels primers regnes germànics van marcar una època turbulenta per a la Mediterrània i la resta d’Europa[13]. El vell continent es dirigia cap a el ple feudalisme atacat per les pandèmies i els canvis climàtics[14].

COM A CONCLUSIONS. EL COVID-19

La història de la humanitat comporta la història de les seves malalties. Epidèmies i pandèmies les trobem en els registres documentals de cada època, ja siguin escrits, bé en anàlisi d’ossos de tombes o altres aspectes de l’arqueologia. Al costat d’elles trobem l’acció del canvi climàtic.

A mesura que les societats descobreixen l’agricultura i la ramaderia es fan sedentàries. El control de l’aigua permetrà el naixement de grans ciutats amb estructures polítiques i socials més complexes. El comerç d’una banda i les conquestes militars d’altra s’interconectaven els diferents col·lectius per molt llunyans que fossin. Hem tractat en aquest article l’Imperi Romà i com hem vist tenia intercanvis amb la llunyana Xina i l’interior d’Àfrica. Per rutes terrestres i marítimes es movien els comerciants, per les calçades romanes ho feien ingents exèrcits. Amb ells viatjaven les malalties. Les diferents globalitzacions econòmiques impliquen globalitzacions víriques i bacterianes.

La lluita d’aquestes societats contra els embats de la malaltia era en gran part religiosa, com així les causes que atorgaven a la seva aparició, “la ira dels déus”, “la ira de Déu”. Altres motius de caràcter màgic podien ser l’aparició d’un cometa o la conjunció de diversos astres. No obstant això també hi va haver erudits que aplicaven la raó per entendre i combatre els seus estralls. Des del punt vista mèdic poc o gens es podia fer: evitar el contagi, qüestió també difícil si no sabien l’origen i forma de propagació dels patògens, la bona alimentació, per això algunes epidèmies atacaven més als pobres, sagnies, que empitjoraven a el pacient, o herbes medicinals d’escassa efectivitat.

El canvi climàtic és un vector que acompanyava i fins i tot afavoria la propagació dels mals del cos. En l’època estudiada eren fenòmens naturals que podien originar-se a milers de quilòmetres d’aquestes societats. Amb els vaivens de l’atmosfera venien associat altres pertorbadors com les referides plagues de llagosta. Les sequeres provocades per la falta de pluges eren pernicioses però també ho eren quan les precipitacions eren massa abundants: inundacions, ruptura de preses i canalitzacions, pèrdua de cultius. En una agricultura poc tecnificada les variacions de temperatura afectaven seriosament a diferents cultius.

Pandèmies i climatologia vistes aïlladament no expliquen els canvis històrics però són elements cada vegada més importants en qualsevol estudi d’aquesta ciència. En aquest sentit hem volgut donar unes pinzellades a la llum de les últimes investigacions.

En el moment d’escriure aquestes pàgines assistim a l’atac d’un virus, el COVID-19. La Història no es repeteix però conèixer el passat ens pot ajudar a entendre millor el present. El coronavirus que ens colpeja prové, gairebé amb tota probabilitat, d’una mutació en animals de l’Est d’Àsia, que li ha permès entrar en els humans. Aquest procés no és nou com ja hem vist. Igualment tenim sobre les nostres vides el canvi climàtic, però aquesta vegada l’acció de l’home és decisiva perquè aquest es produeixi.

Tot i les morts que estem patint per aquesta malaltia avui estem millor preparats per a la resistència. La medicina està molt avançada, la vacuna és qüestió de temps. Però també està a les nostres mans aturar el canvi climàtic que nosaltres mateixos hem activat. Les desforestacions de moltes zones de la Terra així com la disminució del plàncton marí permeten l’acumulació de CO2 a l’atmosfera. Els episodis de El Niño o l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord no els controlem però podem preparar-nos millor i al menys no contribuir a les seves conseqüències pernicioses.

Patim igualment els efectes econòmics de la pandèmia. La recuperació no pot venir sense les ajudes necessàries a les poblacions més desfavorides i sense la cooperació internacional. Actualment assistim a plagues de llagosta a l’Est d’Àfrica que provoquen fam. La macroeconomia, la borsa han de recuperar-se però no hem de permetre la mort d’éssers humans per falta d’aliments o medicines per a patologies que tenen cura. A les nostres mans està la solució.

Alcoletge, 4 de Maig de 2020

[1] Fem una petita introducció sobre notícies de plagues abans de el segle II de la nostra era, sense aprofundir-hi ja que hem fixat anteriorment la cronologia del present article

[2] Referències a aquestes malalties les tenim a la bibliografia que reflectim en les diferents notes a peu de pàgina. La terminologia concreta seria la de pestilència però fem servir diversos sinònims per evitar reiteracions.

[3] Veure:  BERNABÉ, A. y ÁLVAREZ-PEDROSA, J. A., Historia y leyes de los hititas. Textos del Reino Medio y del Imperio Nuevo, Madrid, 2004.

[4] Una excel·lent descripció d’aquesta epidèmia i les seves possibles agents la trobem en el següent article: https://scielo.conicyt.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0716-10182011000500013

[5] Un resum d’aquestes pandèmies a: GONZALBES CRAVIOTO, E. y GARCÍA GARCÍA, I.: Una aproximación a las pestes y epidemias de la antigüedad, a Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Historia Antigua, t. 26, 2013, Madrid, pp 63-82.

El desenvolupament més actual i metòdic es troba a: HARPER, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un Imperio, Crítica, Barcelona, 2019. L’autor s’endinsa en la importància de les malalties i el clima per explicar la decadència de l’Imperi Romà. La nostra exposició segueix bàsicament a aquest erudit.

 

[6] Inscripcions en làpides, papirs i relats bibliogràfics permeten seguir aquesta expansió. Camí que seguia el metge Galeno fins a Roma, és a dir, fugia de la malaltia segons  anava avançant.

[7] A aquest renéixer d’Apol·lo van contribuir els relats que esmenten al co-emperador Lucio Vero i el seu general, Avidio Casio, saquejant la ciutat de Seleucia (ciutat siriana al costat del Tigris) i provocant d’aquesta manera l’emanació d’un “vapor nociu” del temple dedicat a el déu grec. HARPER, K., op. cit., p. 127.

[8] Per seguir les investigacions que descarten les malalties esmentades i que conclouen en l’Ébola, veure HARPER, K .: op. cit., p. 170-180.

[9] Des dels estudis de referència de Le Roy Ladurie sobre història de l’clima en èpoques Medieval, Moderna i Contemporània: Histoire di climat depuis l’an mil, Flammarion, Paris, 1983, les investigacions sobre aquesta qüestió en totes les etapes cronològiques s’han multiplicat. Citem alguna obra recent en la qual és possible rastrejar noves publicacions: BRASERO, R.: La influencia silenciosa. Como el clima ha condicionado la historia, Espasa, Barcelona, 2017. URIARTE, A.: Historia del clima de la Tierra, Géminis Papeles de Salud, Madrid, 2010.

[10] No és objecte d’aquest article exposar amb amplitud la influència de l’clima a la Història de l’entorn mediterrani, aquesta serà una qüestió per a un proper estudi divulgatiu, però parlem mínimament dels fenòmens referits per enllaçar-ho amb les pandèmies de l’època.

[11] Op. ci.,. p. 213.

[12] Per veure les conseqüències a cada zona: HARPER, K: op. cit. Pp. 304-321

 

[13] El món tardoromà, Bizanci i l’Alta Edat Mitjana han estat tractats en nombroses obres, assenyalem aquí dos estudis recents d’aquestes èpoques: HEATHER, P.: Emperadores y bárbaros. El primer milenio de la Historia de Europa, Crítica, Barcelona, 2018.  SOTO CHICA, J.: Imperios y bárbaros. La guerra en la Edad Oscura, Desperta Ferro Ediciones, Madrid, 2019.

 

[14] Les teories més acceptades fins al moment parlen d’una llarga transició cap el feudalisme que tindria els seus orígens remots en la crisi de el segle III i evolucionaria fins a la seva plena instauració al segle X. L’historiador francès Guy Bois manté, però, que no va ser una llarga evolució sinó una ruptura global que va canviar Europa en poc temps: La revolución del año mil, Crítica, Barcelona, 2015.

La Quarantena de l’ambaixador de Turquia.

Silvia Gascón
-
0
La Quarantena de l’ambaixador de Turquia.

La Quarantena de l’ambaixador de Turquia.

Un exemple de quarantena durant l’epidèmia de malària de 1787.

EL 25 de juliol de 1787 va arribar al port de Barcelona l’ambaixador de Turquia. Seguint les ordres del moment , l’ambaixador no podia trepitjar terra ferma sense haver fet abans la quarantena , per la qual cosa es va haver de dirigir al llatzeret de Barcelona , el qual van haver d’arreglar  ràpidament per a poder albergar a l’il·lustre personatge.

El desembarcament va ser presidit pel Capità general de Catalunya, Conde de l’Assalt, a qui acompanyaven el governador , els comissaris i membres de la junta de Sanitat amb els seus subalterns.

L’ambaixador es va instal·lar a la botiga marquesina construïda per a millorar l’aspecte del recinte i fer-lo més còmode, se li va subministrar a l’ambaixador una poltrona i se li va fer una llotja adornada amb llenços blancs, des d’on podia escoltar als seus músics més còmodament.

Entrada de l’ambaixador turc a Barcelona, 1787.

La Quarantena de l’ambaixador de Turquia.

A l’ambaixador se li va rebaixar la quarantena de 50 a 30 dies, se li va permetre fer una passejada, sempre prenent les degudes precaucions “.. . Se le permite al embajador salir a dar un paseo hasta la orilla del mar en donde salió sacando primero los guardias  exteriores, por dos caballos de la línea exterior , por donde salió con mucha comitiva y llegando a la orilla estuvieron media hora bañándose….”

 

Entre el seu propi seguici, s’organitzaven diferents jocs amb la finalitat de “matar l’avorriment“, un d’ells aquesta molt ben explicat en els documents de sanitat “…. a las 6 salieron de la casa unos diez turcos con unos palos de vara y media siendo la parte superior del grueso, poco menos, del diámetro de una peseta rematando en puntiagudos ; cuios turcos se dividieron en dos partidos, alargándose unos cincuenta pasos unos de otros, y en presencia del Sr. Embajador que estaba en la tienda empezaron un juego tirándose con la maior rapidez los palos unos contra otros, que duró como una media hora tirando con bastante acierto, y reparando los contrarios los golpes que muchas veces no podían impedir….”

 

El nombre de curiosos procedents de la ciutat que s’acostava al llatzeret per a veure a l’ambaixador turc era enorme, la qual cosa va obligar el Comte del Asalto a incrementar les mesures de vigilància exterior, elevant el nombre de “cavalls” de manera que poguessin voltar totalment el recinte de quarantena.

Finalment el dia 22 d’Agost va concloure la quarantena sense mes novetats. Una vegada realitzada la visita de tacte acostumada, pel metge i el cirurgià de Sanitat, l’ambaixador va sortir a cavall escortat pel seu seguici.

SANT JORDI 2020

Oscar Uceda
-
0
SANT JORDI 2020

SANT JORDI 2020

Bona diada de Sant Jordi!

Enguany no podrem acompanyar-vos des de la nostra carpa de Rambla de Catalunya amb Plaça Catalunya com aquests darrers anys. Malgrat el confinament, hem volgut celebrar amb vosaltres aquest dia posant alguns enllaços de llibres recomanats. Feliç dia del llibre i de la rosa!

 

PANDEMIAS Y REFORMAS. LÉRIDA Y LA EPIDEMIA DE MALARIA DE 1783.

Oscar Uceda
-
0
PANDEMIAS Y REFORMAS. LÉRIDA Y LA EPIDEMIA DE MALARIA DE 1783.

PANDÈMIES I REFORMES

LLEIDA I L’EPIDÈMIA DE MALÀRIA DE 1783.

Entre 1783 i 1786 una epidèmia de malària va assolar l’est i el sud espanyol infectant a un milió de persones i matant a unes cent mil. Els seus primers brots van aparèixer a Lleida en 1783.

Davant la gravetat de la situació, el governador comte de Lannoy i l’ajuntament de la ciutat van crear una Junta de Sanitat amb l’objectiu d’esbrinar les causes i el tipus de malaltia. Del treball d’aquest grup de metges va resultar un informe on s’enumeraven nou possibles causes de la pandèmia, que, encara que no van posar solució a la malaltia (els primers avanços en la cura de la malària no serien fins a 1880), si que van detectar alguns dels motius de l’expansió d’aquesta.

PANDÈMIES I REFORMES

LLEIDA I L’EPIDÈMIA DE MALÀRIA DE 1783.

D’una banda, i de la mateixa manera que succeeix ara, l’amuntegament va ser un dels motius de l’expansió de la malària i l’altre més important, sempre segons aquest informe, va ser la qualitat de l’aigua. El document, demolidor, retratava una Lleida bruta i insalubre: Femers enmig de la ciutat, clavegueres a cel obert, sense xarxa d’aigua potable, amb aigua bruta venuda per aiguaders que la recollien d’un riu contaminat per deixalles de la indústria olivarera, amb un barri jornaler superpoblat (el Canyeret), amb cementiris interiors col·lapsats i pudents… en definitiva, la descripció d’una ciutat superpoblada i insalubre.

Certament, la proliferació de malària va tenir detonants naturals. El clima canviant d’aquells anys amb cicles de sequera i inundacions els aiguamolls i la calor, van facilitar que els mosquits abundessin. Però va ser l’amuntegament i la brutícia el que va provocar una ràpida propagació del paludisme.

Com deia, l’informe entrava fins i tot en els mínims detalls intentant buscar el motiu de la “pesta” com se la denominava llavors, arribant a observar que bona part del vi que es comercialitzava estava adulterada amb calç “per a donar-li cos”, però bàsicament es van centrar en tres causes principals: amuntegament, necessitat d’aigua neta i necessitat d’una xarxa coberta d’aigües negres.

Amb els resultats en la taula, Lannoy primer i el seu successor el marquès de Blondel després, van posar en marxa en temps rècord una sèrie de projectes constructius per a pal·liar aquestes deficiències. El més important de tots era la construcció d’un dipòsit d’aigües amb capacitat per a 8677,14 m³ d’aigua amb una xarxa de distribució d’aigües mitjançant canals subterranis i fonts que la repartia per tota la ciutat.

Les obres van començar el 20 de març de 1884 i a l’octubre de 1787 ja estaven inaugurades. Aprofitant les obres es va urbanitzar i va modernitzar la plaça sorgida del nou dipòsit reubicant a part dels jornalers que malvivien en el barri del Canyeret.

L’aigua consumida era neta, i fins i tot els més murris van connectar amb la xarxa principal que proveïa a les fonts per a instal·lar-se aigua corrent a casa. Les clavegueres es van enterrar, es va multar el llançar brutícies des dels balcons i, en definitiva, la higiene sorgida de la combinació d’una forta inversió en infraestructures públiques i una legislació més dura, van ajudar a contenir i evitar noves pandèmies.

L’EPIDÈMIA DE FEBRE GROGA DE BARCELONA EN 1821

Juan Carlos Segura
-
0
L’EPIDÈMIA DE FEBRE GROGA DE BARCELONA EN 1821

L’EPIDÈMIA DE FEBRE GROGA DE BARCELONA EN 1821

En 2021 es compleix el bicentenari de l’epidèmia de febre groga, que va posar fi a la vida d’entre 18.000 i 20.000 barcelonins, que equivalien a la sisena part de la població de Barcelona, durant els mesos d’agost a desembre de 1821. Si bé el brot inicial es va produir a Barcelona, la malaltia també es va cobrar víctimes en ciutats portuàries com Tarragona, Tortosa i Palma. La febre groga és una malaltia viral i contagiosa procedent de zones càlides, que es transmet per la picada del mosquit aedes aegypti, i en aquella època era coneguda com el vòmit negre, o la plaga americana.

Pel fet que els primers afectats eren treballadors del port de la ciutat, es va esbrinar que la malaltia va arribar a bord del vaixell Gran Turc, que havia arribat des de des de Cuba. El seu capità va reconèixer que havia perdut a diversos dels seus mariners durant la travessia, i segons sembla en pujar al vaixell els calafats per a realitzar reparacions, van anar ràpidament atacats pel virus, morint poc després. A principis de setembre les autoritats van decidir enfonsar els vaixells sospitosos d’estar infectats.


En la fase inicial de propagació de virus, la majoria dels afectats es van restringir a la zona de la Barceloneta, però ràpidament el brot es va expandir per tota la ciutat. Quan els primers casos es reduïen aquest barri portuari, en el qual vivien persones amb escassos recursos econòmics, l’avanç de la malaltia va quedar bastant desapercebut, però quan va afectar les classes més riques de seguida va condir la alarma, i es va acusar de negligència a les autoritats municipals i governamentals, per no haver advertit a la població, i per no haver pres les mesures necessàries per a evitar la seva propagació. L’encreuament de retrets també va afectar la classe mèdica, perquè mentre uns defensaven l’origen tropical de l’epidèmia, uns altres creien que es devia a l’existència de pous d’aigua contaminats, la distribució d’aliments en mal estat, o la mateixa brutícia que imperava en el port. Aquesta disparitat obeïa que en aquells dies la malaltia era difícil de diagnosticar, i molt fàcil de confondre amb altres malalties més comunes en l’època, com a tifus o les febres associades a icterícia. Com sol ocórrer en situacions d’extrema gravetat, els metges que encertadament sostenien que la malaltia era contagiosa, van ser acusats d’alarmistes.

L’alcalde José María Cabanes d’Escofet que va decidir romandre a la ciutat, va crear la Junta Superior de Sanitat, però no va poder evitar que el pànic s’estengués per tota Barcelona, i els ciutadans més rics s’anessin a les seves cases d’estiueig, mentre que els més pobres es van instal·lar a la intempèrie en les faldilles de la muntanya de Montjüic. Es van dictar ordenances que obligaven els metges i als farmacèutics a romandre a la ciutat, i es van suspendre totes les corregudes de toros, que eren els grans esdeveniments de massa de l’època.

Cada dia morien centenars de persones, i per a evitar l’expansió de la malaltia per tota Catalunya, la ciutat sencera va quedar confinada, destacant-se a policies que evitaven les sortides en tots els camins i carreteres. Aquest aïllament de Barcelona, unit a l’escassa mobilitat interior de les persones que transportaven els aliments als mercats, perquè estaven malaltes o perquè no volien sortir al carrer per por de ser contagiats, va conduir a una escassetat de queviures que va agreujar la situació. A més es van clausurar pous que se sospitava contaminats. Evidentment davant l’escassetat d’aigua i d’aliments, i la por associada a la malaltia, es van començar a produir importants desordres públics i saquejos de comerços i propietats, que van requerir la mobilització d’una milícia de tres mil homes, que en establir contacte físic amb portadors de la malaltia, van morir la meitat d’ells, al marge d’uns altres que també van perdre la vida, durant els enfrontaments que es van produir aquells dies.

La notícia de l’epidèmia de Barcelona i la gran mortaldat que estava causant, va recórrer tot el continent. Van venir comissions de metges de tota Europa que van forçar a canviar les lleis sanitàries. Per la seva part el govern francès a més de tancar la frontera, per a prevenir l’arribada de refugiats, va emplaçar a quinze mil soldats al llarg de tot el Pirineu.

Es van iniciar campanyes de recaptació d’aliments i diners per a les zones afectades. Al novembre l’epidèmia gradualment va disminuir, i amb l’inici del fred hivernal finalment va cessar per complet. El port de Barcelona es va reobrir el dia de Nadal. No obstant això també en el segon semestre de 1870, es va produir un segon brot de febre groga a la Ciutat Comtal, que aquesta vegada es va cobrar la vida de 1.235 barcelonins. Evidentment amb la mala experiència de 1821, les autoritats de la ciutat ja sabien com respondre, per a evitar la propagació massiva d’una malaltia que ja era coneguda.

EL SETGE DE LLEIDA DE 1646. Part 1. LA CAMPANYA DE SOCORS DE 1646

Oscar Uceda
-
0
EL SETGE DE LLEIDA DE 1646. Part 1. LA CAMPANYA DE SOCORS DE 1646

EL SETGE DE LÉRIDA DE 1646. Part 1
LA CAMPANYA DE SOCORS DE 1646

La batalla de Sant Llorenç i la caiguda de Balaguer van eliminar de cop el gruix de l’exércit filipista que havia derrotat els francesos el 1644. La pèrdua de cinc terços complets a la batalla i la rendició de milers de homes a la capital de la Noguera havien reduït en més d’un 50% els efectius espanyols. Donada la situació, 1646 es presentava nefast per a la causa de Felip IV i el front català se sumava al flamenc dins la sèrie de desastres militars que oprimien la monarquia hispànica.

El dia 10 de maig, poc abans de l’inici formal del setge de Harcourt sobre Lleida, una carta de Luis Méndez de Haro ens ofereix una imatge molt aproximada del desastrós estat del exèrcit de Catalunya[1]. Segons el ministre únicament es disposava de les guarnicions.

 

Sense exèrcit, diners ni queviures era pràcticament impossible oposar-se a l’avanç del comte de Harcourt. En la seva reveladora carta, Haro es mostra pessimista davant de la possibilitat d’enviar ajut a la capital de Ponent. Segons ell, caldrien 12.000 homes de peu i 4000 cavalls per a aquesta missió, i a l’Aragó tant sols n’hi havia 5000 d’infanteria y 3000 de cavalleria. Encara que s’hagués tingut coneixement exacte de les intencions no s’hi hauria pogut reaccionar.

A més a més de la carestia de mitjans, el ministre castellà plantejà una sèrie d’inconvenients estratègics que calia tenir en compte en cas d’enviar una expedició d’auxili. Si s’avançava un exèrcit a Lleida, un contraatac francès contra Torres de Segre o la Granja d’Escarp ho tindria bastant fàcil per deixar-o copat.

[1] Servicio Histórico del Ejército, 2272,1-5-16.

1...345...13Pàgina 4 de 13