Recreación del V centenario de la visita del rey Carlos I a Lérida (2)
Recreación del V centenario de la visita del rey Carlos I a Lérida (1)
Reportaje fotográfico del V Centenario de la visita del rey Carlos I a Lérida (1)
Recreació del jurament de Carles I a Lleida (1519
Recreació del Jurament a la ciutat de Lleida del rei Carles I el 28 de gener de 1519.
Commemoració de la visita a Lleida del rei Carles I
El passat 9 de febrer es va celebrar a Lleida el Cinquè centenari de la visita a la ciutat del rei Carles I d’Habsburg quan es trobava de camí a Barcelona per a regir les Corts del Principat de Catalunya. Aquest és un vídeo on es resumeixen els actes en els quals van participar recreacionistes i historiadors
Catalans a la Nova Espanya: 1778. La iniciativa de Joan Pujol i Masmitjà.
L’emigració catalana és un fenomen que, igual que tots els pobles del món, podem analitzar a través dels factors que propicien l’expulsió i l’atracció; des dels desplaçaments rurals a les ciutats, a les emigracions ultramarines, passant pels assentaments de famílies catalanes en la mateixa Espanya. Per a referir-nos a l’emigració de catalans al Nou Món durant el segle XVIII hem de ressaltar que els factors d’atracció estaven més relacionats amb el creixement econòmic dels territoris americans, com el cas de Nova Espanya. Per tant, cal tenir en compte que si bé l’emigració catalana va tenir molt a veure amb el comerç també trobem altres factors que van propiciar els assentaments de gent del Principat en les Índies com el de la milícia.
Joan Pujol i Masmitjà sergent de la Companyia de Voluntaris de Catalunya, ho podem considerar com el primer promotor d’una emigració col·lectiva de catalans a Nova Espanya. La seva iniciativa va ser portar famílies del Principat amb la finalitat de poblar i treballar les mines de la província de Sonora, en la zona septentrional d’aquell regne, concretament a la vila de Guaymas.
AGI. CONTRATACIÓN. 5524, N.1, R.63. Juan Pujol. 27-08-1778.
Pujol presentó una lista el 15 de julio de 1777 con 31 personas incluidas las mujeres e hijos, todos naturales del Principado de Cataluña excepto uno, natural de Castilla, para embarcarse desde Barcelona el 17 de julio, lo cual en un principio le fue negada la Real Patente y Despacho. Sin embargo, la insistencia de Pujol en los crecidos gastos que provocaría la detención de esta iniciativa solicitó que el embarque de las familias se hiciese por Cádiz, garantizando que no se trasladarían a América más personas que las incluidas en la lista. Finalmente, el traslado se realizó en 1778 en la fragata Nuestra Señora de la Concepción del patrón Juan Marxuach que iba despachado a La Habana según las reglas del Comercio Libre. Para el traslado de herramientas y mercancías Pujol y Masmitjà firmó un convenio con el patrón del barco, quien buscaría en la plaza de Cádiz la financiación para la compra y avío de géneros, frutos y caldos, destinados a La Habana y Veracruz, incluyendo fletes. Por su parte, el patrón del barco Juan Marxuach se encargaría también de vender mercancías y pagar a los acreedores. Mientras que Pujol se responsabilizaba de las dilaciones por más de dos meses en las ventas haciéndose cargo de los costes en Veracruz de los restos del cargamento. En caso de pérdidas en las ventas, éstas se repartirían en partes iguales, pero en la pérdida del valor en los mercados el cargo iba enteramente a Pujol.
Virreinato de Nueva España 1786-1821
Esta emigración estuvo compuesta por personas de oficios diversos no relacionadas con el vínculo comercial del Principado sino con el desarrollo de oficios locales entre los que contaban: dos albañiles, un cirujano, un cerrajero, un cordelero, un carpintero, dos herreros, un carretero, un armero, un cantero, un barbero y sangrador, y un tejero y ladrillero.
Según las crónicas locales de la actual ciudad de Guaymas en el Estado de Sonora, aún quedan ruinas de los edificios que sirvieron de hogar a aquella colonia catalana, concretamente en la zona llamada “El Cochori”, así como descendencia de ese primer viaje de los trasladados por Joan Pujol i Masmitjà.
Catalans a la Nova Espanya: 1778. La iniciativa de Joan Pujol i Masmitjà.
L’emigració catalana és un fenomen que, igual que tots els pobles del món, podem analitzar a través dels factors que propicien l’expulsió i l’atracció; des dels desplaçaments rurals a les ciutats, a les emigracions ultramarines, passant pels assentaments de famílies catalanes en la mateixa Espanya. Per a referir-nos a l’emigració de catalans al Nou Món durant el segle XVIII hem de ressaltar que els factors d’atracció estaven més relacionats amb el creixement econòmic dels territoris americans, com el cas de Nova Espanya. Per tant, cal tenir en compte que si bé l’emigració catalana va tenir molt a veure amb el comerç també trobem altres factors que van propiciar els assentaments de gent del Principat en les Índies com el de la milícia.
Joan Pujol i Masmitjà sergent de la Companyia de Voluntaris de Catalunya, ho podem considerar com el primer promotor d’una emigració col·lectiva de catalans a Nova Espanya. La seva iniciativa va ser portar famílies del Principat amb la finalitat de poblar i treballar les mines de la província de Sonora, en la zona septentrional d’aquell regne, concretament a la vila de Guaymas.
AGI. CONTRATACIÓN. 5524, N.1, R.63. Juan Pujol. 27-08-1778.
Pujol va presentar una llista el 15 de juliol de 1777 amb 31 persones incloses les dones i fills, tots naturals del Principat de Catalunya excepte un, natural de Castella, per a embarcar-se des de Barcelona el 17 de juliol, la qual cosa al principi li va ser negada la Real Patent i Despatx. No obstant això, la insistència de Pujol en les crescudes despeses que provocaria la detenció d’aquesta iniciativa va sol·licitar que l’embarqui de les famílies es fes per Cadis, garantint que no es traslladarien a Amèrica més persones que les incloses en la llista. Finalment, el trasllat es va realitzar en 1778 en la fragata La nostra Senyora de la Concepció del patró Juan Marxuach que anava despatxat a l’Havana segons les regles del Comerç Lliure. Per al trasllat d’eines i mercaderies Pujol i Masmitjà va signar un conveni amb el patró del vaixell, qui buscaria en la plaça de Cadis el finançament per a la compra i càrrega de mercaderies, fruits i vins, destinats a l’Havana i Veracruz, incloent nolis. Per part seva, el patró del vaixell Juan Marxuach s’encarregaria també de vendre mercaderies i pagar als creditors. Mentre que Pujol es responsabilitzava de les dilacions per més de dos mesos en les vendes fent-se càrrec de les despeses a Veracruz de les restes del carregament. En cas de pèrdues en les vendes, aquestes es repartirien en parts iguals, però en la pèrdua del valor en els mercats el càrrec anava enterament a Pujol.
Aquesta emigració va estar composta per persones d’oficis diversos no relacionades amb el vincle comercial del Principat sinó amb el desenvolupament d’oficis locals entre els quals comptaven: dos paletes, un cirurgià, un manyà, un cordeler, un fuster, dos ferrers, un carreter, un armer, un picapedrer, un barber i sangrador, i un teixidor i rajoler.
Segons les cròniques locals de l’actual ciutat de Guaymas en l’Estat de Sonora, encara queden ruïnes dels edificis que van servir de llar a aquella colònia catalana, concretament en la zona anomenada “El Cochori”, així com descendència d’aquest primer viatge dels traslladats per Joan Pujol i Masmitjà.
Virregnat de Nova Espanya 1786-1821
Els mites fundacionals i la manipulació de la història (II)
La batalla de Covadonga en els manuals escolars
Hem consultat alguns manuals escolars d’història del període franquista per a veure com s’aborda el tema de don Pelayo i la batalla de Covadonga. Naturalment, en cap d’ells es parla d’un exèrcit de prop de 200.000 sarraïns enfront d’un grapat d’homes capitanejats per don Pelayo, encara que es diuen altres coses… En el manual de Geografia i Història de 2n de Batxillerat del pla de 1938 (Geografia i Història, Editorial Luis Vives, Saragossa, 1944), es diu que els cristians refugiats a les muntanyes cantàbriques van triar per rei a Pelayo, que va establir la seva cort en Cangas de Onís. El “petit exèrcit” de Pelayo, perseguit per Alkama, es va refugiar en la cova de Covadonga i va implorar la “protecció i auxili de la Santíssima Verge”. El text es refereix així mateix a com les tropes de Pelayo van ocupar després les altures del congost, des d’on els van llançar sagetes i enormes pedres que van fer estralls entre les “compactes files infidels”. I afegia que, segons “la tradició”, es va desprendre la muntanya que trepitjaven i la majoria va quedar sepultada en el fons de la vall per on corre el riu Deva. Aquest èxit guerrer hauria donat ànims en el “naixent Estat”. Com es veu, el text fa al·lusió al fet que Pelayo va implorar l’auxili de la Verge Maria, i, per al relat que la majoria dels enemics van quedar sepultats a la vall, es recorre a la tradició. En aquest manual, la manera d’exposar els fets atribueix a la tradició el caràcter miraculós de la victòria, la qual cosa constitueix una forma de no implicar-se en la visió mítica, sense tampoc negar-la.
El mateix relat trobem en altres manuals escolars de l’era franquista, com en Elements d’Història d’Espanya (Editorial Bosch, Barcelona, 1950), l’autor del qual José Luis Peña, catedràtic en l’Institut Balmes de Barcelona, ho és així mateix de nombrosos manuals escolars d’aquest període. El que ens ocupa, per a nens de 2n curs de Batxillerat, és a dir, d’uns 12 anys, s’expressa més o menys en els mateixos termes que l’anterior. Després de referir-se a com Alkama i el seu exèrcit es van endinsar per estretes goles i congostos, havien estat derrotats en la batalla de Covadonga que, a la importància dels “fets extraordinaris ocorreguts en ella uneix el valor simbòlic de ser la primera de la Reconquesta”. Sense especificar quins van ser aquests “fets extraordinaris”, s’assenyala que aquesta victòria enfront d’un enemic superior va infondre ànims als petits “estats cristians”, que van veure en aquest triomf la intervenció de la Providència”. El text no diu que els cristians vencessin gràcies a la Providència, sinó que aquests el creien. Quant a l’expressió “estats cristians”, ens sembla inadequada en aquest context. A tot estirar caldria parlar de focus o nuclis de resistència a la invasió musulmana, i, així i tot, l’únic que existia en el segle VIII era el d’Astúries. Els altres daten ja del segle IX: Navarra, amb Íñigo Arista, rei de Pamplona, Aragó, que començaria sent un comtat, i els comtats dels Pirineus orientals, el més important dels quals, el de Barcelona, acabaria imposant-se als altres.
Més que la narració dels fets són els comentaris que els acompanyen els que revelen el pensament que es volia inculcar i transmetre als alumnes. “Durant la Reconquesta”- deia un dels comentaris- “es va formant la nostra personalitat nacional. Es conserva al principi bastant del romà i una mica del germànic, però lentament es va elaborant l’element essencial: l’hispà (en cursives en l’original), que va prenent cos a la calor de la lluita i del contacte que ella implica”.
Els mites fundacionals de Catalunya: Guifré el Pilós
Els nuclis cristians de les zones muntanyenques dels Pirineus van passar sota la dependència i protecció dels reis francs Carlemany i Ludovic Píus. Era la zona que es coneixia com la Marca Hispànica, un territori situat entre el regne franc i l’Espanya musulmana, en la qual els nombrosos comtats d’un costat i un altre dels Pirineus gaudien d’alguna autonomia, però depenien del regne dels francs. Va ser en aquest context en el qual va sorgir la figura de Guifré el Pilós, investit en 870 per Carles el Calb comte de Urgell i Cerdanya. En les lluites intestines que es van succeir entre els senyors feudals partidaris de Carles el Calb i després el seu fill, Lluis el Tartamut, i Bernard de Gothia, Guifré el Pilós va saber hàbilment posar-se del costat del vencedor, és a dir, Carles el Calb, que el va recompensar llavors amb alguns dels comtats dels quals havia estat despullat el de Gothia, com eren els de Barcelona, Osona, Girona i Besalú.
Wifredo el Vellós va aprofitar la desintegració de la monarquia carolíngia, particularment després de la mort de Carlos la Grossa en 888 i les lluites intestines que van seguir, per a instaurar la transmissió hereditària dels comtats, en comptes de ser per designació règia. Des de finals del segle IX, els comtes no eren ja els delegats dels reis, sinó que actuaven amb total independència en els seus dominis.
Al Guifré el Pilós històric es va superposar la imatge mítica d’un Guifré el Pilós, pare de la pàtria catalana, que va tenir el seu origen en la Gesta comitum barchinonensium (Gesta dels comtes de Barcelona), escrita pels monjos de Ripoll en el segle XII, en la qual, per a justificar la transmissió hereditària dels comtats, s’exalta la figura de Guifré el Pilós com a fundador de la casa comtal de Barcelona. Comptat i debatut, gràcies a la seva lluita, d’una banda, contra els musulmans, i, contra els reis francs, per un altre, hauria aconseguit la independència del comtat de Barcelona i dels quals d’ell depenien. El nom de Catalunya, que no existia fins llavors, va sorgir així mateix en el segle XII. A Guifré el Pilós se li atribueix també ser el creador de la bandera catalana de les quatre barres vermelles.
Segons aquesta llegenda, sorgida molt més tard, en el segle XVI, havent resultat ferit Guifré el Pilós en una batalla contra els musulmans, l’emperador carolingi va mullar la seva mà dreta en la sang que rajava de la ferida del comte, col·locant després els quatre dits ensangonats damunt de l’escut daurat. Així naixeria la trucada capdavantera, que va passar a ser l’escut del Regne d’Aragó, després de la unió personal del comtat de Barcelona amb el regne d’Aragó pel matrimoni en 1150 de Peronella, filla del rei aragonès Ramir II, amb el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. Aquesta unió personal o dinàstica només seria, no obstant això, efectiva a partir de 1164, que el fill de tots dos, Alfons II, per renúncia de la seva mare, Peronella, a la Corona d’Aragó, va reunir, al costat d’aquesta, el comtat de Barcelona.
Tots els mites creats entorn del personatge de Guifré el Pilós pels monjos de Ripoll en el segle XII serien represos pels ideòlegs de la Renaixença en el segle XIX, que farien d’aquest personatge un heroi llegendari, com a capdavanter de la independència de Catalunya de l’Imperi carolingi. Enfront d’aquesta versió manipuladora de la història, el relat que fa l’historiador Rafael Altamira de Guifré el Pilós i els orígens del comtat de Barcelona es basa en una interpretació rigorosa i racional dels fets, sense concessions a la llegenda o el mite.
Maria Rosa de Madariaga
Historiadora
La Companyia de Voluntaris de Catalunya en la Nova Espanya (II)
Un dels casos paradoxals sobre els territoris de l’imperi espanyol va ser que durant pràcticament tres segles no va haver-hi presència militar ni exèrcits regulars. Segons les fonts com els informes de virreis, no era necessari ja que no hi havia rebel·lions ni amenaces internes significatives. No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XVIII els atacs anglesos a Cuba i Filipines van fer que la Corona es replantegés el sistema defensiu en tots els seus territoris. Si bé les elits d’espanyols americans (mal anomenats criolls), novohispans en aquest cas, no van veure favorables les polítiques reformistes posat que ells portaven dècades controlant els seus interessos i mantenint les seves pròpies milícies urbanes; els exèrcits de peninsulars van ser, entre molts altres aspectes de les reformes, blanc de crítiques, burles i rebutjos. Quant a la Companyia de Voluntaris de Catalunya un libel·lista anònim es va expressar així d’aquesta a la ciutat de Mèxic:
Els miquelets, a la seva entrada,
professaven no fer de bé res,
i en llibertat que van donar de consciència,
dolent va ser quant van fer d’experiència:
les dones, els jocs, les begudes,
pagaven amb bravates, amb ferides,
i encara que a vista de tots es passejaven,
els jutges els seus excessos toleraven, […]
No va quedar murri de marca sencera
a qui en tal facció no s’admetés;
i àdhuc sembla, segons es va veure palès,
que d’aquests es buscaven solament.
Durant la gestió del virrei Revillagigedo II (1789-94) es van ordenar moviments en les companyies militars, entre elles la de Voluntaris de Catalunya. La primera companyia catalana, després de l’expedició a Califòrnia, va estar destacada en Nutka, a l’actual territori de Canadà, zona amenaçada pels russos. Mentre que la segona que, s’havia mantingut a les zones septentrionals conegudes com a províncies internes (actuals Estats de Sonora i Chihuahua), va ser destinada a la ciutat minera de Guanajuato per vigilar a les elits locals els qui preferien mantenir la seva milícia urbana coneguda com a Legió del Príncep, formada per població local i per la qual arribaven a evadir tributs i per tant, des del palau virregnal, es va ordenar que la manutenció de la Companyia de Catalunya anés pagada pel Cabildo de la ciutat, la qual cosa va portar a un intens debat entre Guanajuato i el Sotsinspector de l’Exèrcit. Finalment per circumstàncies diverses la companyia va ser enviada cap al Fort de Perote, prop del port de Veracruz.
De les dues companyies, la primera va ser la que va tenir major importància quant al paper exercit en l’exploració i colonització de l’Alta Califòrnia, en la qual van sobresortir personatges com Pedro Fages, tinent de la companyia, qui va estar estretament relacionat amb els pares Juan Crespí i Junípero Serra; personatges també com el capità Pedro Alberni, qui es va convertir en un dels primers exploradors (sinó és que el primer), a arribar fins a l’actual Vancouver; o Gaspar de Portolà, colonitzador i primer governador de l’Alta Califòrnia.
La Segona Companyia de Voluntaris de Catalunya en ser destinada en últims anys del segle XVIII al Fort de Perote, on protegien la plata provinent del comerç que havia de sortir amb rumb a Espanya es va mantenir, igual que moltes altres milícies ,amb problemes com el de la tropa envellida, morts, desercions i places vacants. Va conservar el nom fins a la seva desaparició en la primera dècada del segle XIX i solament va estar completa per catalans els primers anys de la seva formació i servei. Els reclutes a Catalunya haurien servit per al servei a Europa majoritàriament, deixant uns quants per als cossos americans. Quant a l’adaptació dels militars catalans i el seu assentament als territoris novohispans després del seu servei, existeixen les cèdules d’invàlids on apareixen matrimonis amb dones locals o alguns que es van dedicar al petit comerç. Molta població catalana va passar al Nou Món com a comerciants més que com a militars, el tema dels quals parlarem a un altre moment.
Per concloure amb una reflexió sobre la importància dels catalans i la seva presència en l’actual Califòrnia; hem vist, fa un dia o dos, que els governants de Los Angeles han decidit condemnar al genovès Cristóbal Colón en un acte summament destarotat. Probablement li va tocar a Colón perquè tant autoritats com a habitants ignoren els qui van anar Gaspar de Portolà, Serra, Fages, Alberni, etcètera; (d’antuvi els canadencs segueixen mantenint el nom de Port Alberni en la badia de Vancouver), esperem que no continuïn convertint la Història en propaganda i la vulguin reescriure per a les finalitats polítiques i socials d’una minoria fal·laç com lamentablement ha succeït.
[1] Castro, Felipe. Nueva Ley y Nuevo Rey. Reformas borbónicas y
rebelión popular en Nueva España. El Colegio de Michoacán-UNAM. México
- 1996. 99-100
[2] Torre Villar, Ernesto de la. (coord.) Instrucciones y memorias de los virreyes novohispanos. México. Porrúa. 1991 p. 1128 V.2.
“Antoni de Capmany” per Ricardo García Cárcel
En la conferència es va analitzar la figura d’Antoni de Capmany i de Montpalau (1742-1813). En la mateixa, el professor García Cárcel va començar subratllant la complexa identitat d’aquest personatge, fronterer entre dues èpoques, l’Antic i el Nou Règim, polèmic amb males relacions entre els intel·lectuals del seu temps i jutjat de manera molt diferent pels historiadors, des de Catalunya, des de Madrid, i des de París. La seva trajectòria biogràfica es fragmenta en quatre etapes: el militar, l’il·lustrat, el patriota espanyol, i el constitucionalista. Finalment, es va examinar el seu pensament al llarg de la seva pròpia biografia: el seu concepte cultural i sentimental d’Espanya, la seva posició entre l’apologia i la crítica d’Espanya i la seva voluntat de conjunció de la unitat i la pluralitat d’Espanya, exercint de català en la mateixa mesura que d’espanyol.
RICARDO GARCÍA CÁRCEL