La crisis d’un estat ( I ): Luci Corneli Sul·la, un breu comentari.
Sens dubte alguna estem davant d’una de les figures històriques més controvertides de l’historia de la República Romana tardana. Su·la es un personatge complexa que molts historiadors el van anomenar “dictador sanguinari”, un error comú doncs els textos per a referir-nos a la figura de Luci Corneli Sul·la son: Plutarc i Apià, uns autors clàssics que no professaven una gran estima a la seva persona.
Aquest personatge es de vital importància per a l’historia romana, i per a que entenguem els conflictes interns que varen assolir a l’estat romà republicà. Partim de la base de que Roma tenia una greu crisis en les seves pròpies institucions a més a més de les problemàtiques socioeconòmiques, culturals i militars. Amb aquests problemes es va puguer crear un terreny propici per a l’ inestabilitat política de Roma; des de finals del segle III a.C aquests problemes es farien cada cop més importants fins que es varen convertir en problemes greus. El Senat, la institució de govern per excel·lència va estar més preocupada per la divisió interna que hi havia sorgit entre la nobilitas que no pas en resoldre les problemàtiques que estaven afectant als plebeus, uns plebeus cada cop més empobrits a causa de les guerres de conquesta i de la poc efectiva repartició de les terres estatals (l’ager publicus). També podem observar una elit romana molt individualitzada que buscava els seus propis interessos, deixant de banda la unitat en les institucions de govern, creant així una inestabilitat política sense precedents per a Roma i essent una font de conflictes.
Es en aquest context en el que Sul·la desenvoluparà una carrera política i miliar que serà de vital importància pel devenir de l’estat romà. Aquest membre de la elit romana va arribar al poder absolut gracies a un cursus honorum que molts van etiquetar de sagnant i dur. Però seria ell qui va posar fi a la Guerra Social (91-87 a.C) que va enfrontar romans contra aliats itàlics per l’adquisició de la ciutadania romana. Més tard va marxar sobre Roma amb un exèrcit armat per a reclamar els seus drets com a cònsol. Aquest últim fet va ser una gran transgressió ja que vulnerava la sacralitat d’una tradició que dictava que cap exèrcit romà podia marxar sobre Roma; aquesta es una de les majors vulneracions del conjunt de regles de la república, una vulneració que a partir de Sul·la altres també ho faran, incloent-hi l’època imperial. Al mateix temps que aixó passava, esclataria la guerra contra Mitrídates VI rei del Pont (90-85 a.C). Després d’haver vençut al monarca pòntic, Sul·la tornaria a Roma per acabar amb la guerra civil que estava assolant la república.
Amb tota aquests conflictes, que es superposen els uns amb els altres ens endinsem en la matèria de la violència. Fins aquest moment, la política de càstig als rivals politics i les execucions exemplars canviaran per sempre a arrel de la Guerra Social, un conflicte on es posen en pràctica uns càstigs durs per acabar amb la rebel·lió. Una violència que va esser consentida per l’estat i pel conjunt de la ciutadania romana. El mateix tema es pot extrapolar a la Primera Guerra Civil Romana (88-81 a.C), quan aquesta finalitza, Sul·la posarà en marxa una política de persecució sistemàtica contra els seus rivals polítics portant-se a terme les famoses proscripcions en les que es varen confiscar les propietats i els bens d’aquells que Sul·la va considerar enemics.
La pregunta que cal reflexionar es: ¿era necessari un càstig tan dur contra el rivals polítics? Podríem dir que va ser desproporcionat, però també hi ha que recalcar que la república necessitava un reformador i estabilitat, i durant uns anys Sul·la ho va aconseguir. Es per aixó que aquest personatge, tradicionalment vist com un dictador sanguinari, va aconseguir, durat uns anys amb la seva dictadura donar-li estabilitat a l’estat romà i reformar la república.
Como ha conclusió final em de dir que Sul·la es va erigir com la dictador gracies al Senat romà, un senat que per altre costat era lleial a la seva persona i pertanyia a la facció optimate (la facció a la que Sul·la estava integrat), però aquest fet no resta importància al seu intent de reformar un estat que estava trencat per dintre. Les seves reformes no varen durar massa temps i en quasi trenta anys després de la seva mort, Roma estaria de nou assetjada per una altra guerra civil. L’ inestabilitat de l’estat romà partia dels seus problemes interns i de les seves conquestes que la van posar com a la potència hegemònica en el Mediterrani. Aquesta expansió va ser un accelerador per aquest conflictes interns, i no seria fins a l’època d’August que es va aconseguir posar fi a un període convuls, finalitzant la crisis de l’estat republicà, que amb el pas del temps es transformarà en una monarquia.
Per: Marc Conesa Castellano – 29 Gener, 2021
