Mites historiogràfics catalanistes
El catalanisme polític, o separatisme català, va cristal·litzar com a moviment polític a la fi del segle XIX sobre la base del catalanisme cultural del primer terç d’aquest segle. Des de llavors ha promogut sempre mites històrics que poguessin crear el brou de cultiu necessari per al seu projecte. Així, s’ha parlat de Catalunya com una nació existent des del segle X com a mínim; dels catalans com a grup racial diferent de la resta dels espanyols; d’una confederació catalano-aragonesa des de l’Alta Edat Mitjana; de la prohibició als catalans de participar en el comerç amb Amèrica durant tota l’Edat Moderna; de la Guerra de Successió (1700-1714) com a invasió espanyola de Catalunya i destrucció de les seves institucions democràtiques. I així fins a arribar als deliris actuals del Institut Nova Història, el qual ha arribat a descobrir que Colón, Cervantes, Hernán Cortés o Santa Teresa de Jesús eren catalans. Tot això irrigat amb generoses subvencions de diners públics i difusió massiva a través de l’escola i els mitjans de comunicació, tant privats com a públics.
Poc importa que aquests mites hagin estat desemmascarats per la historiografia científica, doncs tenen una finalitat purament funcional: estendre la visió del món del catalanisme polític i la seva ideologia, en la qual un victimisme fraudulent és fonamental; buscar una base històrica –encara que sigui il·lusòria- per al projecte separatista; promoure un estat d’opinió, apel·lant al sentimentalisme i la irracionalitat, que toleri la desobediència a la legalitat constitucional i la destrucció de la sobirania nacional del poble espanyol.
El tema va ser esbossat, al novembre de 2015, a la taula rodona Els mites historiogràfics del nacionalisme català i el seu impacte a l’educació, que vaig tenir ocasió de presentar en unes Jornades d’Ensenyament promogudes per Societat Civil Catalana, amb Oscar Uceda i Fernando Sánchez Costa. Però és tan ampli que faria falta un congrés monogràfic de llarga durada per intentar analitzar-ho a fons.
El genocidi cultural català
Un dels mites que amb més tenacitat s’ha difós és el del genocidi cultural català. Un genocidi molt perllongat en el temps, ja que s’iniciaria en l’Edat Moderna, tenint els seus moments àlgids en el regnat de Felipe V (1700-46) amb el Decret de Nova Planta i en l’etapa franquista amb la persecució i prohibició absoluta del català.
La realitat és que la marginació que les llengües regionals minoritàries experimenten en l’Edat Moderna, i especialment a partir del segle XVIII, és un fenomen general europeu. Es produeix una expansió imparable de l’anglès a Escòcia i Gal·les, de l’alemany en Bohèmia o del francès a Provença i Bretanya, a costa del gaèlic, el txec, l’occità i el bretó. És el mateix procés que se seguirà amb el castellà a Catalunya pel que fa al català, no hi ha diferències essencials. Això sí: no va existir mai un projecte de la monarquia espanyola per fer desaparèixer el català i substituir-ho pel castellà. Al contrari que amb la llengua àrab, la pervivència de la qual es considerava una amenaça potencial per a la unitat religiosa de la monarquia espanyola, considerada llavors un ben fonamental. En aquest últim cas sí va haver-hi un projecte -reeixit, com no podia ser menys- per fer desaparèixer una llengua per motivacions polítiques. Si hi hagués hagut un projecte similar pel que fa al català, aquest hauria corregut la mateixa sort que l’àrab, sens dubte. Com ha mostrat Manuel Peña Díaz, l’enorme penetració del castellà als segles XVI i XVII a Catalunya va ser deguda a les majors possibilitats de negoci que aportava als impressors, la facilitat administrativa que suposava l’ocupació de la llengua de la Cort i el desig universalista de molts escriptors catalans, enlluernats pel prestigi incomparable de la llengua castellana.
Aquesta tendència va continuar fins al segle XVIII al moment d’aparició del suposadament “genocida” Decret de Nova Planta (1716), promulgat per la nova administració borbònica de Felipe V. L’única referència que hi ha en el Decret a la llengua és l’article 5: “Les causes de la Real Audiència se substanciaran en llengua castellana”. Aquesta disposició no es dirigeix contra el català sinó contra el llatí, doncs era aquesta llengua l’empleada en la Real Audiència. I no només aquí, en tota Europa –com assenyala Marcelo Capdeferro- el llatí havia perviscut en l’àmbit diplomàtic, cancelleresc, científic i jurídic. És precisament al segle XVIII quan comença una política de substitució del llatí per les llengües vives. Disposicions similars al Decret de Nova Planta s’havien pres molt abans a França, Anglaterra i diversos territoris alemanys.
Però això no va suposar que s’imposés el castellà ni que es prohibís el català. De fet, aquesta llengua va continuar utilitzant-se en nivells judicials inferiors, així com en àmbits literaris, econòmics o familiars. Però la tendència a l’expansió del castellà i al replegament del català, iniciada al segle XV, continuarà imparable. De manera que en 1779, l’insigne historiador barceloní Antonio de Capmany i Montpalau va poder afirmar que “el català és un idioma antic i provincial, mort avui per a la república de les lletres”.
El segle de les llengües nacionals
Durant el segle XIX, a tota Europa les institucions dels nous Estats-nació liberals afavoriran processos de diglòssia favorables a les llengües nacionals. I tant el liberalisme revolucionari com l’incipient moviment obrer els recolzaran. Per tant, com explicava el malmès Juan Ramón Lodares, la qual cosa ocorre a Espanya des de 1800 d’ara endavant no és diferent del que ocorre a França, Itàlia o Alemanya. Amb una diferència: el grup de llengua materna espanyola era molt major, proporcionalment, que els grups de llengua materna francesa o italiana als seus respectius països. En la França de 1789, per exemple, només un 30 % de la població parlava francès. I en 1850 solament el 2% dels italians parlava el que avui es considera italià-estàndard o llengua nacional italiana.
Aquest llarg procés històric no va necessitar de cap pervers agent exterior sinó que va tenir causes endògenes a la societat catalana, com s’ha assenyalat. I els propis catalans van ser els primers interessats a adquirir la màxima competència en castellà i a anar relegant el català. Això va ser reconegut fins i tot pel periòdic oficial del catalanisme polític, La Veu de Catalunya, que reconeixia en la seva edició del 17 de febrer de 1910: “El castellà no s’ha imposat per decret a Catalunya, sinó per adopció voluntària, lenta, del nostre poble, efecte del gran prestigi adquirit per la llengua castellana”. I no es tractava només de l’alta burgesia, sinó que aquesta actitud es feia extensiva també a les classes populars. Com recorda Jesús Laínz, en 1906 Prat de la Riba lamentava que les famílies humils consideressin “un insult, una ofensa“, que se’ls escrivissin les cartes en català. I pel que fa als intel·lectuals, apareixen multitud d’ideòlegs de l’espanyol com a llengua nacional d’Espanya -fins i tot de Portugal- en la Catalunya vuitcentista: Ballot, Dou, Figuerola, Claret, Puigblanch, Pi i Arimón o Bonaventura Carles Aribau. Aquest últim és aclamat pels separatistes com a pare de la Renaixença, però en realitat va dedicar molt més esforç, temps i entusiasme, igual que Manuel Rivadeneyra, a la promoció de la literatura clàssica escrita en castellà, doncs tots dos van ser els impulsors de la cèlebre Biblioteca d’Autors Espanyols.
El genocidi cultural franquista
El franquisme és l’altre gran jaló del “genocidi cultural català”, segons els separatistes. Que insisteixen que el franquisme va reprimir absolutament la llengua catalana perquè era una dictadura que no respectava els drets de les minories.
Amb prou feines presa la ciutat de Barcelona per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939, es va publicar un bàndol del general Eliseo Álvarez-Arenas en el qual afirmava: «Estigueu segurs, catalans, que el vostre llenguatge en l’ús privat i familiar no serà perseguit». Aquí està la clau de la política lingüística del primer franquisme pel que fa a les llengües minoritàries: no oficialitat però tolerància en l’àmbit privat i familiar. És evident que als primers moments es van produir excessos també en l’àmbit privat, explicables –mai disculpables- per la dinàmica de violència deslligada per la guerra civil i l’ús polític que el separatisme va fer de la llengua catalana. Ús polític que segueix fent en l’actualitat, dit sigui de pas. Amb el córrer del temps, els excessos es van diluir i l’estat franquista no només va respectar l’ús privat sinó que va promoure el reconeixement cultural del català i el seu aprenentatge. En aquest sentit, és molt revelador el succeït amb el periodista Néstor Luján. En 1967, es va publicar una carta al director en la revista Destino en la qual un tal Jacinto Pujol afirmava pertànyer al 40 % de pares que no havien acceptat les classes de català per als seus fills a les escoles municipals (classes de català a les escoles municipals en ple franquisme!). Seguidament, el tal Jacinto Pujol feia una sèrie de consideracions sobre el català d’una considerable malaptesa (“és un dialecte”, “els meus fills són castigats si parlen una paraula de català”, “veig amb alegria que el català desapareixerà en 5 anys”), juntament amb provocacions fora de lloc (“aplaudeixo la unió de Lleida amb Aragó i jutjo molt encertat el suprimir el nom de Catalunya pel de Regió del Nord-est”). La carta en conjunt resulta una provocació tan basta, que s’ha sospitat fundadament haver estat escrita per algun separatista desitjós de demostrar que en els mitjans de comunicació es menyspreava el català. Si va anar així, el seu fracàs va resultar rotund. La publicació va ser segrestada i el director de Destinació, Néstor Luján, va ser condemnat en sentència ferma a 10.000 pessetes de multa i 8 mesos de presó per “propaganda il·legal” en permetre la publicació d’una carta en la qual, segons la sentència del Tribunal Suprem, “s’abocaven conceptes de tipus ofensiu per a la llengua catalana, el lliure ús de la qual particular i social es respecta i garanteix”.
Estima tradicionalista a les llengües vernacles
Aquest comportament de la legalitat franquista no és cap paradoxa, com pogués semblar, sinó una actitud plenament coherent. El tradicionalisme d’arrel carlista és una de les famílies ideològiques que va conformar el règim de Franco. I una de les seves característiques és l’estima a les llengües vernacles i la seva recuperació, actitud aquesta que havia començat amb el Romanticisme. L’antítesi seria el model jacobí revolucionari francès, que imposa la llengua nacional sense cap consideració als patois de l’Antic Règim. D’altra banda, els santuaris del carlisme antiliberal en l’Espanya vuitcentista van ser Catalunya, País Basc i Navarra. Aquests territoris van ser el teatre principal de les tres guerres carlistes del segle XIX. És un fet l’origen tradicionalista contrarrevolucionari del catalanisme i el nacionalisme basc, als quals cal interpretar com a tradicionalismes frustrats que, en fracassar reiteradament durant el segle XIX en l’intent d’aplicar el seu model social a tota Espanya, van decidir fitar la seva activitat i limitar-se rancuniosament al territori en el qual tenien possibilitats reals d’exercir la supremacia. Però quan de nou la Revolució amenaci amb apoderar-se de Catalunya al juliol de 1936, Francesc Cambó –el més important polític que ha donat el catalanisme- es bolcarà en suport del bàndol franquista, pel qual va finançar una importantíssima xarxa d’espionatge (el SIFNE: Servei d’Informació a la Frontera Nord-oest d’Espanya), així com una oficina de propaganda i premsa a París.
Resultaria tediós donar una relació completa dels premis literaris i suports a la literatura en català organitzats en l’època franquista. Però tal vegada no estarà de més recordar alguns botons de mostra. En data tan primerenca com 1942 apareix el llibre Rosa mística, de Mosén Camil Geis. En 1945, amb suport i subvenció del Govern, se celebra el centenari de Jacinto Verdaguer. Es creen nombrosos premis literaris anuals per a llibres en català: des de 1947, el premi Joanot Martorell (avui dia premio Sant Jordi de novel·la); des de 1949 els premis Ciutat de Barcelona; des de 1953, el premi Victor Català (avui dia, premi Mercè Rodoreda); Amb subvenció del Govern se celebra el centenari de Joan Maragall en 1960. En 1944 es promulga el decret de 7 de juliol d’Ordenació de la Facultat de Filosofia i Lletres, en el qual s’introdueixen al programa oficial d’estudis 3 hores setmanals de Filologia catalana. El Reglament Notarial d’aquest mateix any 1944 proclama la facultat de redactar els contractes i testaments en idioma o dialecte regionals, a instàncies de qualsevol sol·licitant.
Català durant el franquisme a la Universitat, llibres, revistes, teatre, ràdio, televisió, discos
Des del curs 1952-1953 funcionava a la Universitat Central de Madrid la càtedra “Juan Boscán”, de llengua i literatura catalanes, instituïda mesos abans en un consell de ministres celebrat en el Palau de Pedralbes; i en la tardor de 1967 la Diputació de Lleida crea una càtedra de cultura i llengua catalana en el si de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. En 1961 s’havia fundat Omnium Cultural, per promoure la llengua i la cultura catalanes, per Fèlix Millet i Maristany, banquer i excombatent franquista, pare de Fèlix Millet i Tusell, protagonista del cèlebre cas de corrupció del Palau de la Música sota el pujolisme.
A partir dels anys 40 s’editen revistes de tot tipus en català: Dau al set, Canigó, Oriflama, Àncora, Presència, Tele-Estel, Serra d’Or, Miscellanea Barcinonensia, etc. Quant a literatura infantil, s’editaven en català En Patufet, Astèrix, Tintin o Cavall Fort. L’any 1962 es crea Edicions 62, que en pocs anys es converteix en una editorial capaç de crear un catàleg de més de 4000 títols, treure una col·lecció de butxaca molt popular (El Cangur) i aconseguir nivells de venda molt notables per a un mercat reduït com és l’edició en català (gairebé 1. 400. 000 exemplars de Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo). Des de principis dels anys 60 es consolida la cançó en català amb la Nova Cançó: Salvador Escamilla, Guillem d’Efak, Núria Feliu, Maria Dolors Laffitte, Mercè Madolell , Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach , Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor o Pau Riba.
En 1945 s’inicien les emissions de radio en català amb una adaptació radiada del poema Canigó, de Verdaguer. A partir d’aquest moment, es van ser introduint de manera creixent les emissions de teatre radiat en català, consolidant-se plenament en els anys 50. Des de 1964 hi ha programació en llengua catalana en el circuit català de Tve, 8 anys després de la primera emissió televisiva a Espanya.
Els teatres presenten obres en català des dels anys 40, com El prestigi dels morts de Josep María de Segarra (teatre Romea, 1946). Per no parlar de les populars representacions nadalenques de Els pastorets, omnipresents en tots els pobles de Catalunya des del final de la Guerra Civil. Per contra, en el bàndol republicà es jugava la vida, literalment, qualsevol que promogués -en català o en castellà- activitats culturals o festives de temàtica religiosa, com a prova l’afusellament a l’agost de 1936 de l’alcalde de Lleida Joan Rovira Roure, de la LLiga Regionalista, pel delicte d’haver autoritzat una cavalcada de Reyes a la capital catalana.
Català a l’escola franquista
I pel que fa a l’educació, des dels anys 60 –com recorda José Piñeiro Maceiras- és possible l’ús de les llengües regionals als centres d’ensenyament Primari i Secundària, amb base en les ponències del Consell Nacional del Moviment (“La política en aquesta matèria ha de ser el reconeixement del fet idiomàtic i l’estímul de l’exercització literària i acadèmica de l’idioma vernacle, com a factor que posi en relleu la varietat dins de la gran síntesi espanyola”. IX Consell Nacional de FET i de les JONS, 1961-1964). En 1960, els alumnes de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona organitzen l’I Certamen Literari Estudiantil, tant en castellà com en català. Al gener de 1967 la Diputació Provincial de Barcelona aprovava l’ensenyament del català a les escoles i col·legis de la seva competència. I l’Ajuntament de la ciutat comtal feia un altre tant, en relació amb les seves escoles municipals.
Al 1970 es promulga la Llei General d’Educació del ministre Villar Palasí, que recull ja en el seu articulat l’ensenyament obligatori de les llengües vernacles en les etapes de Preescolar i Educació General Bàsica. Deia el seu article 14.1 que l’educació preescolar comprèn jocs, activitats de llenguatge, inclosa, si escau, la llengua nativa…; i l’article 17.1, afegia, en relació amb l’Educació General Bàsica: Les àrees d’activitat educativa d’aquest nivell comprendran: el domini del llenguatge mitjançant l’estudi de la llengua nacional, l’aprenentatge d’una llengua estrangera, i el cultiu, si escau, de la llengua nativa… La Llei preveia que la reforma hauria de desplegar-se en un termini de deu anys. La crisi econòmica de 1973, així com l’oposició de certs sectors, va provocar retards en l’aplicació. Amb tot, l’1 de juliol de 1975, el Ministeri publicava en el Butlletí Oficial de l’Estat un decret pel qual es regulava la incorporació de les “llengües natives” als programes dels Centres d’Educació Preescolar i General Bàsica, en desenvolupament de la llei educativa del 70. I el 15 de novembre de 1975 es publica el decret 2929/75 de 31 d’octubre pel qual es regula l’ús de les llengües regionals espanyoles, en el qual es recull: “Les llengües regionals són patrimoni cultural de la Nació espanyola i totes elles tenen la consideració de llengües nacionals. El seu coneixement i ús serà emparat i protegit per l’acció de l’Estat i altres Entitats i Corporacions de Dret Públic (…) Les llengües regionals podran ser utilitzades per tots els mitjans de difusió de la paraula oral i escrita, i especialment en els actes i reunions de caràcter cultural. Cinc dies més tard, la mort de Franco interromp aquest procés d’incorporació gradual de les llengües regionals, donant pas a un canvi de règim polític per mitjà d’una ràpida transició a un estat homologable amb les democràcies del nostre entorn. Per llavors, l’esquerra espanyola ja havia assumit majoritàriament els postulats del tradicionalisme, amb la seva obsessió pels fets diferencials i les llengües particulars, així com les falsedats històriques del separatisme. Però aquesta ja és una altra història.
