La legitimitat d’una nació passa sempre per remuntar la seva existència a l’Edat Mitjana, on presumiblement se situa la seva època daurada nacional. Els estats moderns, nascuts al segle XIX, han intentat demostrar la seva continuïtat des dels temps medievals per explicar la seva presència ininterrompuda, sempre incorrent en un error diacrònic perquè en aquests temps no existien ni els estats ni les nacions en la seva concepció actual. Així mateix, el nacionalisme català va fer el mateix en defensar un passat nacional i construir un nou relat històric i mitològic, acompanyat també de la reconstrucció d’elements arquitectònics que demostraran materialment aquest gloriós passat.
En aquesta labor reconstructiva, començada a la fi del segle XIX, la ciutat de Barcelona va ser un dels principals objectius. La burgesia catalanista al capdavant de l’Ajuntament va voler convertir Barcelona en una ciutat cosmopolita i això passava per modernitzar el seu nucli històric perquè fos més salubre, més habitable i més segur. La transformació implicava la destrucció del traçat urbà medieval, conservat fins a aquest moment, amb l’obertura de nous carrers com a Via Laietana o la destrucció del seu perímetre emmurallat per millorar la comunicació. L’objectiu era convertir Barcelona en ciutat de referència del turisme urbà, però no només això, sinó també reivindicar la identitat catalana a través dels monuments que, com la majoria havien estat esfondrats en aquesta mateixa reforma urbana, van haver de reconstruir fent creure als visitants que estaven davant veritables vestigis de la ciutat.
El fals barri gòtic que actualment atreu a una infinitat de turistes es va crear a principis del segle XX. Fins i tot el nom es va inventar, ja que anteriorment era conegut com el barri de la Catedral. En aquestes reformes urbanes, a més a més de l’obertura de Via Laietana, es va acabar la façana de la catedral que havia quedat interrompuda al segle XV; es van eliminar les voreres i el tràfic; es van reconstruir edificis afegint elements neogòtics que imitaven el gòtic medieval com els de el carrer Montcada; i molts palauets en ruïnes es van convertir en monuments històrics com el palau de Requesens. Tot això per garantir un barri medieval complet, donant-li una falsa aparença d’antiguitat i demostrar així la continuïtat històrica.
Aquestes reformes urbanístiques responien a una necessitat turística, però també a la d’ensenyar al món la identitat cultural pròpia dels catalans. No és casualitat que els polítics i arquitectes impulsors de les reformes formessin part de l’esperit cultural de la Renaixença que volia retornar a la cultura catalana aquesta esplendor del passat que feia segles que havia perdut. I tampoc és cap casualitat que volguessin recrear l’entorn històric del centre de la ciutat inspirant-se justament en l’Edat Mitjana i no en uns altres temps. Sens dubte, tant la reconstrucció històrica com arquitectònica responien a una mateixa intencionalitat: construir una història i un art nacional, propi, que pogués demostrar al món l’antiguitat de la nació catalana.
Molts arquitectes modernistes amb fortes conviccions nacionalistes van ocupar càrrecs polítics i van promoure construccions, intentant buscar un símbol nacional en l’art. Entre ells, Puig i Cadafalch, que formava part del partit de la Lliga Regionalista i va ocupar la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. Sentia una gran enyorança pel passat medieval català: “l’edat mitjana, de la qual només ens aparta un parèntesi que romp la continuïtat de la nostra història, i de la qual ens deriva tot el que el regionalisme enyora”. El seu discurs centra en el període medieval la plenitud cultural catalana i culpa de la seva decadència a la seva unió amb Castella. Un deixeble seu, Joaquim Folch i Torres, afirmava que la reconstrucció monumental era com la reconstrucció de la pàtria: “hi ha tantes paralelitats entre un edifici i la va néixer hont s’aixeca que ja quasi en el nostre moviment ho mateix vol dir reconstruir els tremps que reconstruir la pàtria”. Pretenen aglutinar el sentiment nacional amb l’arquitectura, de manera que els edificis serveixin també per evocar a la pàtria.
La recreació d’un fals barri gòtic forma part d’aquest projecte vuitcentista de crear un nou relat històric, il·lustrat per mitjà dels seus monuments i edificis, que recordés el moment de màxima esplendor dels catalans. Aquest moment és l’Edat Mitjana, un temps al que anhelen tornar, on creuen que podran tornar a viure en plenitud. No obstant això, no són més que somnis camuflats en un argumentari al que li pretenen donar una justificació històrica que, sens dubte, ha d’acompanyar-se de certa falsedat perquè es pugui adaptar a les seves necessitats. Aquesta obsessió nascuda al segle XIX de remarcar constantment la diferència de la identitat nacional ha aconseguit viciar el veritable relat històric i monumental del nostre passat.
No obstant això, i malgrat les falsedats i reconstruccions, el barri gòtic de Barcelona mereix una visita perquè en ell encara s’amaguen racons i elements que transporten directament als temps medievals en el qual els comerciants i els artistes enriquien la ciutat. Com bé va descriure el Quixot, passada ja l’Edat Mitjana: “Barcelona, arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única”. Així és Barcelona i no és necessari somiar-la.
Vera-Cruz Miranda
Doctora en Història
