Des de certs sectors es nega l’existència d’adoctrinament dins les aules catalanes, a pesar que consten nombroses proves de que succeeix justament el contrari. Fa diverses setmanes vam presentar un informe, elaborat pel sindicat ESTIMIS, sobre l’adoctrinament en els llibres de text de Geografia i Història que s’utilitzen als col·legis catalans als cursos de segon, tercer i quart de l’ESO d’aquest any. La conclusió a la qual s’ha arribat és que efectivament la informació dels llibres d’història a Catalunya està tergiversada, manipulada i, en certs casos, també silenciada.
S’han analitzat setze llibres de text de diferents editorials, més de cent pàgines on es detalla cadascun dels casos de manipulació històrica exposats. Per descomptat, no existeix el mateix nivell d’adoctrinament en tots ells, però en la majoria es donen uns components comuns que no haurien d’estar presents perquè la història ha de tractar-se amb objectivitat i no pot explicar-se de manera trossejada, com s’acostuma a fer. En aquestes línies solament anem a fer un petit esbós del que es pot trobar en l’informe; per això animo a llegir-ho ja que sorprèn l’alt grau de manipulació del relat històric que corre pels llibres amb els quals estudien els nostres fills.
En primer lloc tots els llibres presenten una extensió major i desproporcionada sobre història de Catalunya, un 80% del contingut, mentre que la resta desenvolupa la història dels altres regnes peninsulars. Tenint en compte que, segons la llei, els continguts haurien de ser d’Espanya i Europa, seria miraculós que els alumnes catalans, seguint el relat dels llibres de text, poguessin adquirir una visió global de la història d’Espanya amb aquest repartiment dels continguts. Al màxim que pot aspirar l’alumnat és a creure’s que Catalunya té una història pròpia, a la qual amb prou feines va interactuar amb els altres regnes de la Corona d’Aragó, com si es tractés d’un territori autònom a tots els nivells. Aquesta desproporció en els continguts ja suposa una tergiversació, ja que solament es pot obtenir una visió esbiaixada de la nostra història.
La dedicació gairebé exclusiva a la història de Catalunya ve acompanyada de la utilització d’una terminologia pròpia del relat històric nacionalista els orígens del qual daten del segle XIX i van néixer amb una intencionalitat merament política. Per això es repeteixen termes com a “estat” o “nació” en uns temps on no existien, tal com els coneixem actualment. Així podem llegir frases tan incoherents com “és va reconèixer legalment la independènciade Catalunya” al segle XIII o “com si és tractès d’un estat independent” en l’Edat Mitjana, que no deixen cap dubte de la seva pretensió. Per descomptat, un dels termes més repetits és el de la inventada “Corona catalanoaragonesa” en lloc d’utilitzar el de “Corona d’Aragó” com a conjunt de regnes sota la potestat del sobirà aragonès. Aquest terme porta implícit l’acceptació de el “regne de Catalunya” i produeix disbarats tals com els “reis de Catalunya-Aragó”. Ara Carlos I d’Espanya passa a ser Carlos I de Catalunya-Aragó. Aquest últim exemple posa de manifest un altre element que es repeteix constantment: la fòbia a utilitzar la paraula “Espanya”. Això obliga a realitzar certs malabarismes per evitar el seu ús i reemplaçar-ho per “monarquia hispànica” o “Estat espanyol” arribant a protagonitzar incongruències en els mapes al no utilitzar-se el nom del país, mentre sí es parla de França o d’Alemanya.
No obstant això, la paraula “Espanya” s’empra quan es pretén marcar algun aspecte negatiu, igual que “Castella” que es mostra com a cruel en la conquesta d’Amèrica. I d’aquí es presenta la Guerra de Successió com una guerra entre Castella i Catalunya en lloc d’explicar la realitat del conflicte que no era més que un problema successori pel tron d’Espanya. Així mateix, en la part de Geografia s’empra el terme “Espanya”, però sempre al costat de el de “Catalunya” com si es tractessin de dues entitats totalment diferents, així s’estudia “la població d’Espanya i Catalunya”, sense incidir a cap moment en què Catalunya forma part d’Espanya.
Aquests són uns brevíssims exemples de tergiversacions, falsedats i manipulacions exposades en els llibres de text, però negar adoctrinament és negar una realitat existent. Des de l’any 2002 els llibres de text no necessiten autorització prèvia per part de l’Administració, de manera que no es revisa el seu contingut. Per això, exigim que es recuperi l’autorització prèvia per a qualsevol llibre de text o material didàctic utilitzat als centres educatius, a més de mecanismes per controlar que només s’ensenyi el que està establert per les lleis generals d’educació. El Ministeri és còmplice del que succeeix a les nostres aules, ja que ho permet, ja sigui per no voler adonar-se o per desconeixement. L’educació és un tema seriós i s’ha d’explicar la mateixa història a tots els alumnes espanyols. Com és possible que tinguem disset maneres diferents d’explicar la història en aquest país? Com és possible que segons el lloc de naixement tinguis la sort, o la desgràcia, d’estudiar una història manipulada o no? Ja és hora que tot això canviï, doncs portem molts anys aguantant.
(L’informe complet es troba en www.ames-fps.com/)
Vera-Cruz Miranda
Doctora en Història
