En aquests dies de confinaments i pandèmies els espanyols del carrer, entre els quals em trobo, estem veient i vivint escenes que mai haguéssim somiat. Carrers buits, prestatgeries més buides encara, carreteres sense cotxes, fronteres tancades i l’exèrcit als carrers. Una situació que el president Macron no ha dubtat a qualificar de guerra.
És una crisi global que ara està assotant Europa amb inusitada virulència però que no ha estat l’única que s’ha viscut a Espanya ni possiblement serà l’última. Hauran observat que l’operació de desplegament per part de les forces armades per a pal·liar la crisi sanitària rep el nom de “Operació Balmis”, en honor al metge de Carles IV que en 1803 va proposar, va organitzar i va liderar una expedició pionera en la història. L’expedició filantròpica de la vacuna.
Quan Balmis li va proposar al rei finançar una expedició per a vacunar contra la verola en els territoris d’ultramar, aquest no va dubtar a facilitar tot el necessari per a l’expedició. Una de les causes, amb tota probabilitat, va ser el fet que feia poc temps la seva filla María Teresa havia sucumbit a la verola. La Infanta tenia solament tres anys i molt probablement el rei va saber valorar en primera persona la proposta humanitària del seu metge.
L’alacantí Francisco Javier de Balmis, a més de ser mèdic del rei, era cirurgià castrense i va voler comptar com el seu segon a un jove metge militar, el català Josep Salvany i Lleopart, nascut a Cervera en 1778.
Salvany era un excel·lent cirurgià i un metge abnegat, però de feble salut. Malgrat tot, no va dubtar a acceptar l’oferta de Balmis embarcant-se en el port de La Corunya el 30 de novembre de 1803. Ja en la corbeta María Pita van posar rumb a les Amèriques amb un grup de monitores i orfes majoritàriament gallecs que van fer de portadors de la vacuna.
Com a subdirector de l’expedició i amb la intenció de vacunar el més ràpid i massivament possible, Salvany se separava de Balmis a l’abril de 1804 amb un grup de nens expòsits. Mentre alacantí es dirigia a Mèxic amb part de l’expedició, Salvany s’encarregaria de prosseguir en l’actual Colòmbia per a així anar abastant tota Sud-amèrica.
Ja en el continent van sofrir un naufragi que no va impedir que es dirigissin a Cartagena d’Índies per a començar la seva campanya d’inoculació. Les jornades de treball esgotadores, el clima i la feble salut del metge català van anar fent mossa en ell mentre prosseguia incansablement en el seu propòsit d’immunitzar el màxim possible de persones.
Des de 1805, quan va començar a emmalaltir, fins a la seva mort en Cochabamba el juliol de 1810, el nostre heroi va patir de febres, tuberculosis amb vòmits de sang, diftèria, malària, va perdre la visió d’un ull i la mobilitat en una mà, però així i tot va continuar vacunat fins que va deixar aquest món amb només 34 anys.
Aquest oblidat metge militar català (ni tant sols te un carrer a la seva Cervera natal) volia haver arribat a Buenos Aires quan la mort li va sobrevenir en l’actual Bolívia. No va aconseguir arribar a la seva destinació, però havia recorregut 18.000 quilòmetres, vacunat a centenars de milers de persones (197.004 només en l’alt Perú) i estimulat la vacunació d’un milió més salvant innombrables vides
