La Guerra pel Mezzogiorno (1860-1870)
de Carmine Pinto
En 1861 la guerra pel Mezzogiorno va ser la primera guerra de la Itàlia unida. Dos anys abans, la política el comte di Cavour havia canviat per sempre l’equilibri de la península. En 1860 el triomf de Garibaldi a Sicília va completar la revolució risorgimentale. Quan el jove rei de Nàpols, Francesc II, va deixar la capital de Regne de les Dues Sicilias, la pàtria semblava acabada. La victòria garibaldina en Volturno, amb el plebiscit i l’arribada de Vittorio Emanuele II, van semblar consentir una ràpida transició per a conformar el nou Estat. En canvi, no va anar així. A les províncies napolitanes va continuar un llarg i sagnant conflicte, que no va tenir parangó amb cap dels antics estats italians, ni tan sols a Sicília (ni en Lazio i Veneto en les fases successives de la unificació).
En el Mezzogiorno el moviment nacional italià va combatre una guerra política, militar i ideològica en contra del borbonisme i el brigantaggio. Es tractava en realitat, i principalment, de l’última etapa de l’antic conflicte civil que per més de mig segle havia dividit l’antic regne. En 1799 a les províncies napolitanes havien combatut la més feroç de les guerres civils en la història del Risorgimento. Des d’aquest llavors, fins a 1860, van mesurar les seves forces projectes d’estat, organitzacions polítiques i programes de sobirania alternatius, que van fragmentar l’estat meridional i la societat sencera.
Revolucions i contrarevolucions van tenir continu desenvolupament sense una mediació entre la monarquia borbònica i l’oposició política (constitucional napolitana i liberal-autonomista siciliana). En el 1849 va morir l’últim temptatiu constitucional del regne. Va ser així que en el 1860 la revolució nacional va trobar i va absorbir el conflicte civil meridional. En la península, el moviment risorgimentale italià íntegrament (amb un fort component meridional) va xocar amb el component borbònic-legitimista de les províncies napolitanes en una intensa guerra d’idees i de propaganda, en la qual els aspectes polítics i ideològics van ser més rellevants, respecte d’aquells militars.
La guerra pel Mezzogiorno va mobilitzar també aliats en la península i a Europa, involucrant nacions, intel·lectuals, grups polítics i institucions religioses, entrellaçant alhora la questione romana amb l’ampli disseny que perseguia com a objectiu últim la consolidació de la unitat. A nivell operatiu, en canvi, el xoc es va transformar en una complicada i sagnant guerra de brigantaggio. Les bandes conformades per borbònics i per grups criminals que es van unir a ells, van ser afrontats pel nou exèrcit italià i per les forces civils unitàries meridionals. Fins al 1865 el brigantaggio va mantenir els elements de politització, sostinguts per la conspiració borbònica. En la fase següent, per contra, es va multiplicar el seu caràcter criminal. El moviment unitari, dividit per la competència entre moderats i garibaldins, es va mantenir compacte en contra de borbònics i brigants, determinant així la derrota decisiva i radical de l’enemic. La guerra pel Mezzogiorno va establir, d’aquesta manera, les originals i complicades condicions de l’ingrés de l’antic regne de Nàpols a la nació italiana.
La guerra pel Mezzogiorno és un llibre:
Carmine Pinto, La guerra per il Mezzogiorno. Italiani, borbonici e briganti (1860-1870)
https://www.ibs.it/guerra-per-mezzogiorno-italiani-borbonici-libro-carmine-pinto/e/9788858135310
