EL TERÇ DE MONTSERRAT: ELS CATALANS DE FRANCO
Des dels primers compassos de la guerra, els partits polítics que van donar suport a la revolta van cridar a la lluita a les seves milícies. A partir de desembre de 1936 ja estaven plenament incorporades, sotmeses al Codi de Justícia Militar i manades per oficials de l’Exèrcit. Falange va mobilitzar a uns 200.000 homes i els carlistes, o requetés, a uns 60.000, que van agrupar en unitats homogènies. Els primers van organitzar 116 banderes i els segons 35 terços que, aproximadament, equivalien a un batalló. Entre les unitats tradicionalistes va destacar l’únic terç format per catalans, l’anomenat Terç de La nostra Senyora de Montserrat i que va ser, dins del bàndol revoltat, una de les unitats més castigades en tota la contesa.
L’origen del Terç de Montserrat
La causa carlista a Catalunya va tenir important pes des del segle XIX, i, en les vespres de la Guerra Civil, eren diversos els milers que estaven disposats a sumar-se al cop del 19 de juliol de 1936, després d’haver estret els llaços amb els militars colpistes de la Unió Militar Espanyola, dirigida pel general Emilio Mola des de Pamplona. Però davant el fracàs del cop, tots els que no van ser detinguts o executats van haver de passar a la clandestinitat. Molts altres, al cap d’unes setmanes o mesos, van aconseguir evadir-se i passar-se a la zona revoltada. Una vegada allí, i juntament amb els carlistes catalans que l’inici de la guerra els havia sorprès en zona rebel, van passar a organitzar-se com a milícies autònomes, en un intent de marcar la seva identitat ideològica tradicionalista i tractar d’influir al màxim en la configuració del nou estat franquista. Es van formar terços navarresos, bascos, castellans, etc. la qual cosa era normal perquè gran part de les seves regions estaven dins de la zona revoltada. Però el cas estrany és que es constituís un format només per catalans, quan tota Catalunya era republicana. Certament els carlistes catalans no ho van tenir fàcil, però contra les resistències que tinguessin una unitat pròpia, al final es va imposar l’interès polític i propagandístic. Sens dubte, una unitat que lluités en el bàndol revoltat i que fes gala de catalanitat podia fer mal entre els catalanistes republicans. Després de les gestions dels seus dirigents polítics, al desembre de 1936 es va constituir el Terç. Eren només 182 homes sota el comandament provisional del capità de la Guàrdia Civil de Manresa, Alfonso Fenollera.
El seu primer destí va ser Colze, a Aragó, el 20 de gener de 1937. Era un front tranquil fins que, inesperadament, van haver de fer front a l’ofensiva republicana que a l’agost es va desencadenar per a distreure l’ofensiva de Franco sobre el nord, i que donaria lloc a la batalla de Belchite. Els 182 homes que formaven el terç estaven com a guarnició al poble, al costat d’unes desenes de falangistes, civils i membres de la Guàrdia Civil que, com a màxim, aconseguien els 280 homes. Allí, la matinada del 24 d’agost, van ser sorpresos per l’atac republicà i, malgrat la seva tenaç resistència i davant la falta de mitjans, al cap de dia i mig van haver de retirar-se. Però el preu pagat va ser terrible i la unitat va quedar pràcticament aniquilada. Només es van salvar 44 dels seus membres (un alferes, dos caps i 41 soldats), diversos dels quals estaven ferits. Com recompensa a la seva meritòria acció, després de la guerra, en 1943, van ser condecorats amb la Llorejada de Sant Ferran a títol col·lectiu. A la fi de 1937 va ser reconstruït després d’incorporar nous reclutes. Va continuar sent un Terç format exclusivament per catalans, però va ser portat a rereguarda i, en 1938, a fronts secundaris com el d’Extremadura.
Una pistoresca illa dins de l’exèrcit de Franco
Fidels a la seva cultura, només parlaven en català, les ordres es donaven en aquest mateix idioma (tots els oficials excepte el comandant eren catalans) i en els dies de festa ballaven sardanes i aixecaven castells. La major part eren de Girona i Barcelona i va haver-hi casos de pares i fills que van servir junts. El mateix que altres unitats carlistes, es caracteritzaven per estar summament polititzats en els seus principis tradicionalistes i per tenir entre les seves files a voluntaris les edats dels quals depassaven els de les unitats regulars, arribant a estar enquadrats combatents de fins a 68 anys i de 16.
Com eren normal en una força de requetés, la unitat demostrava un catolicisme fervent i eren tots practicants, la qual cosa els motivava i ajudava a suportar la presència de la mort. Els capellans celebraven missa diària i eren omnipresents les estampes, els crucifixos, els rosaris i els “posseeixi bala”, escapularis de tela o metall amb forma del Cor de Jesús, que “protegien” de les bales enemigues. Molts portaven en la culata del fusell el lema de l’Àngel de l’Alcázar (un jove mort en halo de santedat en la defensa de l’alcàsser de Toledo): “Tireu molt i bé. però tireu sense odi!”. No és estrany que, acabada la guerra, 22 excombatents del Terç s’ordenessin sacerdots. Entre la seva tropa no faltaven pagesos i gents d’extracció humil, però abundaven els professionals, intel·lectuals, estudiants i fills d’industrials i propietaris agrícoles els béns dels quals havien estat confiscats per la revolució. Aquesta composició va suposar un nivell cultural molt elevat, que es reflecteix en les nombroses memòries, biografies i testimoniatges escrits que van deixar els seus antics membres.
Durant les nits sense combats, els requetés es reunien per a resar el rosari i entonar cançons populars catalanes com El Virolai (l’himne de la Verge de Montserrat), L’emigrant i L’Ampurdà. Si en les trinxeres enemigues també hi havia soldats catalans, era un problema per a la seva moral, per la qual cosa els comissaris polítics republicans improvisaven reunions, mítings i cançons per a contrarestar aquella propaganda inesperada. En els combats s’obstinaven a portar la seva boina vermella per a identificar-se orgullosament com requetés, encara que els incrementava en molt les seves baixes, perquè era un blanc perfecte per a l’enemic; el casc només el portaven per a protegir-se de la pluja.
El terç acudeix a l’Ebre
Quan es va conèixer l’encreuament de l’Ebre el 25 de juliol de 1938, la 74a Divisió de l’exèrcit franquista destinada a Extremadura va ser anomenada com a socors. D’ella formava part el Terç de Montserrat, que va arribar el 28 de juliol a defensar Villalba del Arcs, que estava a punt de ser presa per les forces republicanes. Eren 906 homes (un capità, 22 oficials, 33 sergents i 850 soldats) distribuïts en quatre companyies d’infanteria, una de metralladores i una força de xoc que portava una calavera cosida a la seva boina. Immediatament van passar a defensar el poble amb parapets aixecats a tot córrer, fent costat a legionaris allí desplegats, però sense tot just material pesat. Només comptaven amb un canó i tres tancs russos capturats, però per sort per a ells els seus enemics no tenien ni això. Durant 70 hores van lluitar sense descans, disparant 120.000 bales i llançant 3.600 magranes i 700 obusos de morter. En aquests tres dies van morir un tinent, quatre alferes, sis sergents i 50 soldats del Terç, mentre que altres 103 resultaven ferits. Al quart dia el front es va estabilitzar, encara que van continuar defensant el poble fins al 9 d’agost, quan van ser rellevats. Fins a aquest dia havien sofert ja un total de 241 baixes (58 morts i 183 ferits), més d’una quarta part del total dels seus efectius.
Es van retirar a Gandesa, però ho van fer a peu, amb tot l’equip a coll i enmig d’una calor sufocant. Però només quatre dies després, el 13 van tornar a Villaba, a formar part d’una força d’atac que es preparava en el sector; per sort aquesta vegada ho van fer en camions. Després d’uns dies de preparació, el dia 19 van atacar en el sector de Punta Targa, un pujol de 481 metres d’alt que els republicans havien fortificat a consciència. El comandant del Terç, el capità Manuel Martínez, l’únic que no era ni requeté ni català, els va animar a atacar amb decisió i els va dir que no necessitaven alicates per a tallar els filats, perquè els tancs s’encarregarien d’aixafar-les i que, a més, tenien els matxets per a obrir-se pas. Després del corresponent bombardeig artiller, a les 12 del migdia va avançar la infanteria, però es va trobar que les defenses enemigues havien estat molt poc danyades. A més, els tancs que havien d’obrir passo als homes del Terç eren només tres o quatre i van ser ràpidament avariats, per la qual cosa els carlistes es van trobar sense el seu suport. Només van poder avançar uns 300 metres davant el nodrit foc enemic i, a més, van comprovar amb estupor que la resta de les unitats que havien de flanquejar-los (el batalló de Ceuta núm. 7 i el de Bailèn núm. 131) no havien si més no pogut sortir de les seves trinxeres. Tampoc van tenir, incomprensiblement, el suport de les seves metralladores. No se sap amb certesa el motiu del seu sobtat aïllament, però va despertar tota sort de recels i especulacions i Martínez va ser objecte de totes les acusacions, arribant a insinuar que els havien deixat solos “per ser catalans”. No obstant això, i de moment, aquí estaven, aïllats, clavats al terreny, sense poder avançar ni retrocedir, a solo uns quaranta metres de les línies republicanes, tractant de camuflar-se com poguessin, encara que la seva boina vermella ho feia difícil. Així van estar diverses hores, mortificats pel sol i la set. En fosquejar van sentir que des de les línies enemigues els cridaven que podien recollir als seus morts i ferits sense temor, perquè no els dispararien. Dues hores van trigar a recollir a 58 morts i 174 ferits. De la secció de xoc, formada per 41 homes, van morir 24, entre ells el seu alferes, i 14 van resultar ferits; només tres van quedar il·lesos. Els ferits van ser evacuats a Batea, on algun va morir allí, mentre que els morts quedaven a cura dels resos dels capellans.
Encara que el Terç havia estat aniquilat, no va ser rellevat i va prosseguir combatent en els dies següents. El dia 21 va ocupar la cota 443, encara que per a la seva desgràcia la falta de coordinació va provocar que el “foc amic” de la seva artilleria els causés quatre morts i 26 ferits. El 22 va participar en l’ocupació d’altres tres cotes i el 23 van fer presonera a una companyia enemiga en prendre dues altures més. En les següents jornades van continuar combatent i sofrint un degoteig constant de baixes que, fins i tot, va afectar els seus capellans i, el dia 27, les metralladores es van quedar sense servidors, per la qual cosa van haver de ser transferides a una altra unitat. El dia 29 va caure l’últim sergent del qual encara disposaven, per la qual cosa es van quedar sense sotsoficials; els seus únics comandaments era el capità i tres alferes. Per a acabar amb els rumors que qüestionaven la seva capacitat de comandament i llanço, el capità Martínez va encapçalar un assalt i va resultar ferit, havent de lliurar el comandament de manera provisional del Terç a l’alferes José Daunís, el més antic dels tres que quedaven. Dels 906 homes que havien arribat d’Extremadura un mes abans, només estaven indemnes tres alferes i 109 soldats, un 15% del total. La resta eren baixes, entre ells 154 morts. Va ser la unitat en tota la batalla de l’Ebre que va sofrir més crebant, seguida de la 2a Bandera de Falange de Burgos, també enquadrada en la 74a Divisió, encara que amb menys de la meitat de pèrdues.
Dissolució del Terç
Els requetés supervivents van ser evacuats a Gandesa i, a poc a poc, els ferits i malalts que van anar sanant es van reincorporar, però no va ser possible tornar a fer operatiu el Terç. Així, quan van tornar al capdavant el 12 de setembre ho van fer en segona línia. A la fi de mes van rebre un nou comandant, Norberto Baturone, i 367 soldats més que es va tractar que fossin carlistes catalans o, almenys, catalanoparlants de València o Balears. Acabava la guerra a l’Ebre, van tornar a Extremadura on van participar en els últims combats que es van donar a la fi d’any en la zona i després en l’ofensiva final de març de 1939. Per fi, el 31 de juliol d’aquest any, el Terç va arribar a Barcelona i tres mesos després es va dissoldre. S’estima en uns 1.600 requetés els que van passar per les seves files durant tota la guerra.
Com no podia ser d’una altra manera el monestir de Monserrat va jugar un paper molt important en la seva identitat religiosa i en els seus rituals. Allí van dipositar les banderes en acabar la guerra i el 8 d’octubre de 1939 van iniciar la construcció d’una cripta, encara que l’obra no es va concloure fins a 1961. El mes d’abril van ser traslladats les restes trobades de tots els seus excombatents morts comptabilitzats en la guerra, 317 en total, sent consagrada per l’abat de llavors Aureli M. Escarré. Una escultura de bronze que representa un requeté moribund que contempla el monestir, situava en la cripta, va ser inaugurada l’1 de maig de 1963.
APARTATS
Martí de Riquer, l’excombatent més il·lustre
L’erudit i humanista Martí de Riquer Morera, VIII Conde de Casa Dávalos, va ser el combatent que va aconseguir més fama i merescut prestigi intel·lectual després de la Guerra Civil, arribant a ser senador per designació real i a col·leccionar premis i distincions diverses. Va col·laborar en la redacció de la lletra de l’himne del Terç i, dels seus dies a l’Ebre va deixar constància en un diari que va titular La meva campanya. En ell recull dures vivències, com l’horror que va experimentar en veure com a cossos caiguts de companys seus eren destrossats sota les cadenes dels tancs, o com va recollir emocionat la banderola abandonada de la secció de xoc en Punta Targa, dies després del desastre. També anècdotes, com quan la censura li va vigilar en demanar per correu una pipa nova que la hi havia trencat en un de cara a terra, en confondre-la amb una arma. Una ferida posterior, poc abans d’acabar la guerra, li va deixar inútil el braç dret.
L’impacte de la mort
Un dels 22 excombatents que es va ordenar sacerdot després de la guerra, explica així la seva vocació arran del succés que va viure el 2 d’agost de 1938, en una posició de Villalba dels Arcs: “L’impacte de l’obús de morter em va tirar damunt a l’alferes Fermín Hostench. La sang li sortia a raig del seu pit trencat. Les bombes queien pertot arreu i era impossible demanar ajuda. Respirava fatigosament, tenia els ulls en blanc i havia perdut el color de la cara. Se’m va ocórrer dir-li que, si per les mosques, reséssim junts l’acte de contrició i que només havia de seguir-me amb el pensament. Va assentir amb el cap i vaig començar el Senyor meu, Jesucrist… El ferit, amb la mirada girada a un costat de la barraca, repetia fatigosament les meves oracions mentre la seva veu s’anava apagant amb una ranera, cada vegada més llunyana. No va poder continuar i ja només movia els llavis ensangonats fins que vaig acabar l’oració. Al poc em vaig adonar que ja era només un cadàver, però vaig sentir el que mai abans havia sentit. Mai havia fet un acte tan gran i important com ajudar a morir a un home. Llavors vaig decidir fer-me sacerdot.”
