DEL ROSER Al FOSSAR DE LES MORERES
El “Fossar de les Moreres”, situat al barri del Born, al costat de la basílica de Santa María del Mar de Barcelona, és un altre d’aquests llocs emblemàtics per al nacionalisme català. En aquest cementiri, fossar, segons el relat històric oficial, estan enterrats aquells que van donar la seva vida en la derrota del setge de Barcelona per les tropes de Felipe V al final de la guerra de Successió en 1714. Un lloc, on s’intenta recordar l’esperit d’aquests “herois nacionals” que van donar la seva vida pel poble català. I per commemorar aquesta derrota, que han transformat en victòria moral, es va construir la plaça en els anys vuitanta com a monument en memòria als caiguts en el setge, amb el sòl vermell, simbolitzant la sang abocada, i una flama sempre encesa del peveter en honor a uns herois anònims. I uns versos de Frederic Soler Pitarra acompanyen l’escenari:
‘Al fossar dels moreres no s’hi enterra captraïdor;
fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor’.
No obstant això, estem davant un altre dels molts llocs creats pel relat nacionalista català, en ple segle XIX, com a símbol emocional de les seves reivindicacions com a poble. Aquest lloc, certament, va anar un cementiri. Es tractava del cementiri pertanyent a Santa María del Mar, com totes les esglésies que disposaven d’un en les seves sagreres, doncs era costum enterrar als morts dins del recinte urbà, a les esglésies i a la seva al voltant. A partir de 1787, Carlos III va prohibir aquesta pràctica per qüestions de salut i higiene per prevenir epidèmies i altres malalties i va obligar a situar els cementiris extramurs. Per tant, en aquest fossar, com en els altres, es va enterrar gent, molta. Segons les excavacions arqueològiques allí es troben ossos des de temps medievals, així com alguns posteriors, que podrien coincidir amb els de 1714, però sense dades concloents. Sí queda clar que allí descansen barcelonins des de diversos segles enrere i fins a dècades posteriors a la derrota en qüestió, però no es tracta d’una fossa amb herois nacionals, ni molt menys. Una de les claus és que no s’ha trobat una fossa comuna de tipus militar, l’única acumulació d’ossos és de pocs membres i de diverses èpoques coincidint amb un diposito o ossera.
Per tant, convertir aquest lloc en un símbol nacional suposa certa tergiversació de la realitat, doncs resulta impensable que els 5.458 morts, segons xifra el cronista Castellví, estiguessin tots allí enterrats, simplement per qüestions d’espai. Però el poema de Soler Pitarra va ajudar, i molt, a crear aquest mite a principis del segle XX. Un mite que ha de ser desmitificat.
