Si volguéssim fer una ucronia de la Guerra de Successió a Catalunya i ens poséssim a rastrejar com seria el punt de divergència ideal per canviar-ho i reconstruir un relat imaginat, ens sorprendria el poc heroic del tal esdeveniment.
El fet, el factor desencadenant ben podria datar-se al 27 d’agost de 1703. Aquest dia, l’ajuntament de Manlleu va comprar la facultat de construir molins trencant amb el monopoli de Josep de Regàs que aleshores posseïa els dos únics molins del poble. Com era d’esperar Regàs no es quedo de braços plegats i va intentar defensar els seus interessos en els tribunals davant l’evident oposició de bona part dels manlleuenses.
Al poc temps es van ser articulant dos bàndols, un format per les famílies Regàs i Tallada, amb forts llaços familiars amb altres famílies influents de Vic i l’altre pels Erm i els Vila, que es van posicionar al costat dels interessos del municipi. Una batussa durant un partit de pilota pocs mesos després entre membres de les quatre famílies va enrarir encara més l’ambient, passant a majors quan poc després va morir assassinat un dels criats de Regàs.
Lenta, però inexorablement es van anar formant dues forces bandoleres similars a les quals van actuar al Principat durant el segle XVII. Amb la comarca de Vic en armes, el virrei Velasco no va saber o no va poder contenir tots dos bàndols perdent el control sobre l’ordre públic.
A mesura que passaven els dies, la situació va ser empitjorant. El 17 de març de 1705 els de Manlleu van atacar les possessions de Regàs, que contraatacà amb forces arribades de Vic reunides per parents i amics (uns 600) arribant a atacar el poble.
Malgrat els intents de mediació perquè tots dos contendents arribessin a un acord, la situació en els plans de Vic era explosiva, i els intents del Virrei Velasco de cridar a Barcelona als nobles involucrats per imposar la llei, solament van aconseguir empitjorar la situació donant un gir inesperat a un tumult que s’havia iniciat per un assumpte tan banal.
Temorosos de ser empresonats, i el que és pitjor, aterrits davant la possibilitat de veure els seus béns confiscats, els nobles “vigatans” van decidir salvar les seves hisendes posant-se sota el jou del candidat austríac. De com una baralla bandolera entre oligarques va acabar facilitant l’“aixecament” austracista de 1705 a Catalunya és una altra història que no té desaprofitament.
Com és lògic, el relat romàntic d’uns fets tan transcendentals per a la història de Catalunya i la crua realitat passada disten fins a tal punt, que es fa imprescindible la difusió d’un relat històric renovat. Una història de la Guerra de Successió allunyada d’intoxicacions ideològiques, eximeix de maniqueismes, alliberada de presentismes i per contra; orientada al coneixement i explicació de la nostra realitat passat sigui com sigui, agradi o no agradi, amb l’objectiu d’entendre el passat i no a construir el futur.
