Durant molt de temps certs historiadors, periodistes i polítics han insistit que Catalunya abans de 1714 era un estat independent, i que Espanya no existia ni com a entitat política ni com a entitat espiritual o cultural, sinó que era un concepte merament geogràfic. L’estudi de la història i de molts documents ens diuen, però, que la realitat és ben diferent. Tot i que el títol oficial dels monarques hispànics era “reis de Castella, Lleó, Aragó, València, comtes de Barcelona, etc”, nombrosos documents, impresos i monedes certifiquen que ja des de finals del segle XV a aquesta entitat política se l’anomenava Espanya (o Espanyes com es deia aleshores). I tant els habitants d’aquests territoris, fossin castellans, catalans o aragonesos, com molts polítics i cronistes estrangers no dubtaven que Espanya existia com a subjecte polític a tots els efectes. Com a mostra només donarem alguns exemples. Quan Colom va tornar del primer viatge d’Amèrica a primers de 1493 va escriure la seva famosa carta, que va fer imprimir, on anunciava al món la seva gesta. Doncs bé, en el preludi es parlava del rei Ferran el Catòlic com a “Ferdinandi Hispaniarum Regis” (Ferran, rei de les Espanyes). El 1585 els dirigents municipals de Perpinyà, a l’actual Catalunya francesa, escrigueren a les corts de Montsó dient que “Entre les moltes províncies compreses en los regnes de Spanya esta província del comtat del Rosselló y la terra de Conflent (…) en la qual són més necessàries que en tot lo restant de Espanya, ço és en Perpinyà, frontera de França… dita vila, la qual és la primera de Espanya”. Si Espanya era només una idea geogràfica equivalent a la Península Ibèrica … ¿com podien afirmar els síndics que Perpinyà era la primera ciutat d’Espanya, quan aquesta es troba al nord dels Pirineus? Està clar que per als perpinyanesos Espanya era un subjecte polític del qual es consideraven integrants.
El 1600 el jesuïta de Reus, Pere Gil, va escriure l’obra “Història natural de Catalunya”, en la qual en començar afirmava: “per ser sols la nostra intenció de escriurer las cosas de Cathalunya, la qual com sia provincia de Espanya…”. O sigui, aquest erudit català considerava que el Principat era una provincia d’Espanya. Com podría haver afirmat això si Catalunya hagués estat un país independent i aliè al conjunt polític hispànic?. Més. A la Catalunya prèvia al 1714 ja es publicaven llibres en castellà i en alguns d’ells es parlava del rei d’Espanya, no pas del rei de Castella i Aragó. Per exemple, el 1625 es va imprimir a Barcelona, a la impremta de Sebastià de Cornellas el llibre “Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V, máximo, fortíssimo, rey cathólico de España y de las Indias, Islas y tierra firme del Mar Océano”. Hi ha un altre aspecte importantíssim i que sovint passa desapercebut. Es tracta de les llegendes que figuren a les monedes que emetien aquests monarques i que circulaven pels seus territoris. Doncs bé, resulta que algunes d’elles s’encunyaren a Barcelona, la qual cosa seria inimaginable si el Principat hagués estat un estat sobirà desvinculat de la corona espanyola. Per exemple, el 1596 s’encunyà a la ciutat Comtal una moneda de ½ croat, tipus 35. S’hi pot llegir la llegenda HISPANIAR(VM) en una cara i HISPANIA en un altra. Més exemples: monedes de 2 reals, tipus 5, encunyades a Barcelona entre 1707 i 1714. A l’anvers es veu l’escut de la monarquia espanyola (armes de Castella, Lleó, Aragó, etc) amb la llegenda CAROLVS III D.G. (DEO GRATIA) i al revers HISPANIARVM REX 1707. I per manca d’espai no seguim més, però els exemples són incomptables, inacabables i irrefutables.
