La batalla de Covadonga en els manuals escolars
Hem consultat alguns manuals escolars d’història del període franquista per a veure com s’aborda el tema de don Pelayo i la batalla de Covadonga. Naturalment, en cap d’ells es parla d’un exèrcit de prop de 200.000 sarraïns enfront d’un grapat d’homes capitanejats per don Pelayo, encara que es diuen altres coses… En el manual de Geografia i Història de 2n de Batxillerat del pla de 1938 (Geografia i Història, Editorial Luis Vives, Saragossa, 1944), es diu que els cristians refugiats a les muntanyes cantàbriques van triar per rei a Pelayo, que va establir la seva cort en Cangas de Onís. El “petit exèrcit” de Pelayo, perseguit per Alkama, es va refugiar en la cova de Covadonga i va implorar la “protecció i auxili de la Santíssima Verge”. El text es refereix així mateix a com les tropes de Pelayo van ocupar després les altures del congost, des d’on els van llançar sagetes i enormes pedres que van fer estralls entre les “compactes files infidels”. I afegia que, segons “la tradició”, es va desprendre la muntanya que trepitjaven i la majoria va quedar sepultada en el fons de la vall per on corre el riu Deva. Aquest èxit guerrer hauria donat ànims en el “naixent Estat”. Com es veu, el text fa al·lusió al fet que Pelayo va implorar l’auxili de la Verge Maria, i, per al relat que la majoria dels enemics van quedar sepultats a la vall, es recorre a la tradició. En aquest manual, la manera d’exposar els fets atribueix a la tradició el caràcter miraculós de la victòria, la qual cosa constitueix una forma de no implicar-se en la visió mítica, sense tampoc negar-la.
El mateix relat trobem en altres manuals escolars de l’era franquista, com en Elements d’Història d’Espanya (Editorial Bosch, Barcelona, 1950), l’autor del qual José Luis Peña, catedràtic en l’Institut Balmes de Barcelona, ho és així mateix de nombrosos manuals escolars d’aquest període. El que ens ocupa, per a nens de 2n curs de Batxillerat, és a dir, d’uns 12 anys, s’expressa més o menys en els mateixos termes que l’anterior. Després de referir-se a com Alkama i el seu exèrcit es van endinsar per estretes goles i congostos, havien estat derrotats en la batalla de Covadonga que, a la importància dels “fets extraordinaris ocorreguts en ella uneix el valor simbòlic de ser la primera de la Reconquesta”. Sense especificar quins van ser aquests “fets extraordinaris”, s’assenyala que aquesta victòria enfront d’un enemic superior va infondre ànims als petits “estats cristians”, que van veure en aquest triomf la intervenció de la Providència”. El text no diu que els cristians vencessin gràcies a la Providència, sinó que aquests el creien. Quant a l’expressió “estats cristians”, ens sembla inadequada en aquest context. A tot estirar caldria parlar de focus o nuclis de resistència a la invasió musulmana, i, així i tot, l’únic que existia en el segle VIII era el d’Astúries. Els altres daten ja del segle IX: Navarra, amb Íñigo Arista, rei de Pamplona, Aragó, que començaria sent un comtat, i els comtats dels Pirineus orientals, el més important dels quals, el de Barcelona, acabaria imposant-se als altres.
Més que la narració dels fets són els comentaris que els acompanyen els que revelen el pensament que es volia inculcar i transmetre als alumnes. “Durant la Reconquesta”- deia un dels comentaris- “es va formant la nostra personalitat nacional. Es conserva al principi bastant del romà i una mica del germànic, però lentament es va elaborant l’element essencial: l’hispà (en cursives en l’original), que va prenent cos a la calor de la lluita i del contacte que ella implica”.
Els mites fundacionals de Catalunya: Guifré el Pilós
Els nuclis cristians de les zones muntanyenques dels Pirineus van passar sota la dependència i protecció dels reis francs Carlemany i Ludovic Píus. Era la zona que es coneixia com la Marca Hispànica, un territori situat entre el regne franc i l’Espanya musulmana, en la qual els nombrosos comtats d’un costat i un altre dels Pirineus gaudien d’alguna autonomia, però depenien del regne dels francs. Va ser en aquest context en el qual va sorgir la figura de Guifré el Pilós, investit en 870 per Carles el Calb comte de Urgell i Cerdanya. En les lluites intestines que es van succeir entre els senyors feudals partidaris de Carles el Calb i després el seu fill, Lluis el Tartamut, i Bernard de Gothia, Guifré el Pilós va saber hàbilment posar-se del costat del vencedor, és a dir, Carles el Calb, que el va recompensar llavors amb alguns dels comtats dels quals havia estat despullat el de Gothia, com eren els de Barcelona, Osona, Girona i Besalú.
Wifredo el Vellós va aprofitar la desintegració de la monarquia carolíngia, particularment després de la mort de Carlos la Grossa en 888 i les lluites intestines que van seguir, per a instaurar la transmissió hereditària dels comtats, en comptes de ser per designació règia. Des de finals del segle IX, els comtes no eren ja els delegats dels reis, sinó que actuaven amb total independència en els seus dominis.
Al Guifré el Pilós històric es va superposar la imatge mítica d’un Guifré el Pilós, pare de la pàtria catalana, que va tenir el seu origen en la Gesta comitum barchinonensium (Gesta dels comtes de Barcelona), escrita pels monjos de Ripoll en el segle XII, en la qual, per a justificar la transmissió hereditària dels comtats, s’exalta la figura de Guifré el Pilós com a fundador de la casa comtal de Barcelona. Comptat i debatut, gràcies a la seva lluita, d’una banda, contra els musulmans, i, contra els reis francs, per un altre, hauria aconseguit la independència del comtat de Barcelona i dels quals d’ell depenien. El nom de Catalunya, que no existia fins llavors, va sorgir així mateix en el segle XII. A Guifré el Pilós se li atribueix també ser el creador de la bandera catalana de les quatre barres vermelles.
Segons aquesta llegenda, sorgida molt més tard, en el segle XVI, havent resultat ferit Guifré el Pilós en una batalla contra els musulmans, l’emperador carolingi va mullar la seva mà dreta en la sang que rajava de la ferida del comte, col·locant després els quatre dits ensangonats damunt de l’escut daurat. Així naixeria la trucada capdavantera, que va passar a ser l’escut del Regne d’Aragó, després de la unió personal del comtat de Barcelona amb el regne d’Aragó pel matrimoni en 1150 de Peronella, filla del rei aragonès Ramir II, amb el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. Aquesta unió personal o dinàstica només seria, no obstant això, efectiva a partir de 1164, que el fill de tots dos, Alfons II, per renúncia de la seva mare, Peronella, a la Corona d’Aragó, va reunir, al costat d’aquesta, el comtat de Barcelona.
Tots els mites creats entorn del personatge de Guifré el Pilós pels monjos de Ripoll en el segle XII serien represos pels ideòlegs de la Renaixença en el segle XIX, que farien d’aquest personatge un heroi llegendari, com a capdavanter de la independència de Catalunya de l’Imperi carolingi. Enfront d’aquesta versió manipuladora de la història, el relat que fa l’historiador Rafael Altamira de Guifré el Pilós i els orígens del comtat de Barcelona es basa en una interpretació rigorosa i racional dels fets, sense concessions a la llegenda o el mite.
Maria Rosa de Madariaga
Historiadora
La incisión de los mitos en los relatos nacionales es una realidad que quizás debamos atribuir más a las fórmulas de transmisión oral; escrita a posterior, de la cultura y conocimiento de la época que a la manipulación intencionada. Fenómeno desbocado a partir de interpretaciones de construcción y reivindicación nacional a partir del siglo XVII-XVIII. Quizás los casos más paradigmáticos de la época puedan ser los de Guifré “el Pilós” y Fernando III en Castilla. La problemática del caso de Guifré no es sólo la construcción nacional a partir del mito, cuestión que con un poco de razón y rigor puede corregirse, sino la cuestión conceptual de los hechos. Hablar de términos como “independencia” en la gestión de los condados de la Marca en el siglo IX tras la muerte de Carlos “el Calvo” sea atrevido, distorsionado así como anacrónico. Bien las fuentes nos refieren el mantenimiento de los vínculos vasalláticos y la aprobación de Aquisgrán hasta bien entrado el siglo X, funcionando la Marca y los condados que la integran de manera autónoma a causa de una descentralización flagrante y no intencionada por parte de la monarquía carolingia . El mismo término (independencia) se aplica a la cristalización de las relaciones entre el conde Borrell II y las élites carolingias tras la campaña de castigo de Al-Mansor en el año 985. Hecho que condujo al condado de Barcelona a mirar a Roma como nuevo socio vasallático y romper relaciones definitivamente con los Capetos en el Tratado de Corbeil de 1258.