Resulta sorprenent, sobretot tenint en compte els fastos del passat Tricentenari de 1714, com una guerra de successió dinàstica ha passat a constituir el fet històric de referència per a l’independentisme català, quan realment sí va existir una guerra de la “independència” catalana a mitjan segle XVII. És lògic preguntar-se doncs, perquè la diada és l’11 de setembre i no el 7 de juny, sent a priori aquesta ultima data més d’acord amb el projecte secessionista… o tal vegada no?
L’aixecament del 7 de juny de 1640 passaria a la història com el Corpus de Sang. Els segadors concentrats a Barcelona es van aixecar en armes passant a degolla a tot representant de la corona que van poder trobar, incloent al virrei Conde de Santa Coloma. Sense necessitat d’interpretacions forçades, els paral·lelismes entre aquella crisi catalana i l’actual són evidents: Una crisi institucional que s’arrossegava per dècades entre l’Estat representat pel Comte-Duc d’Olivares i les institucions catalanes i que va acabar esclatant en el context d’una greu crisi econòmica i social. Sens dubte les similituds són indubtables però llavors Per què córrer un atapeït vel sobre la “Guerra dels Segadors”? La resposta és senzilla; perquè l’aventura secessionista de 1640 no va poder sortir pitjor.
Com dèiem, les institucions catalanes i el Comte-Duc portaven dues dècades a la grenya. El Principat es negava a participar en la Unió d’Armes, ja que contravenia les lleis catalanes que impedien participar en operacions militars anés de les seves fronteres (Princeps Namque), obligava a la mobilització militar i a més, costava una fortuna. Les malmeses i inacabades Corts de 1626 i 1632 tampoc van ajudar a millorar el clima de tensió entre tots dos poders. D’una banda, la monarquia necessitava recursos extres davant la cada vegada més extenuada Castella i per l’altre, l’oligarquia catalana no volia involucrar-se en les guerres de la Corona.
Aquest estira-i-arronsa va continuar fins a l’esclat de la guerra Franco-espanyola en 1635. El Principat va passar a convertir-se en línia de front, però davant la relativa calma del mateix la implicació en l’esforç bèl·lic va continuar sent gairebé nul·la. Amb la finalitat de forçar la situació, en 1637 Olivares va decidir atacar la petita fortalesa francesa de Leucata just a la frontera del Rosselló. Aquesta vegada sí es van mobilitzar tropes catalanes que van participar en una campanya desastrosa que va acabar en retirada. Dos anys després els francesos contraatacaren prenent la fortalesa de Salces al Rosselló i ja a aquestes altures, la mobilització militar era generalitzada i els allotjaments en el nord de Catalunya cada vegada més onerosos amb una població fortament armada que no estava acostumada a patir els excessos militars típics dels exèrcits d’aquella època.
Els incidents entre camperols i soldats no van trigar a aparèixer, barrejant-se les algarades del front amb els tumults que van esclatar a Barcelona protagonitzats per segadors que feia dies que es reunien a la capital buscant treball sense èxit. El 7 de juny l’ordre públic va desaparèixer i els carrers de Barcelona es banyaren de sang amenaçant no solament a la Corona, sinó a tot signe de poder. A poc a poc les autoritats catalanes liderades pel diputat eclesiàstic de la Generalitat Pau Claris van aprofitar la conjuntura per trencar amb el rei i de pas intentar canalitzar la frustració dels revoltats únicament cap a l’Estat.
Molt ràpid van ser conscients que un Principat regirat i sense exèrcit que mereixés d’aquest nom no era rival per als terços i els contactes amb França no van trigar a arribar. Al Cardenal Richelieu li venia de perles allunyar fins a l’Ebre el seu front sud contra Espanya, però tampoc estava disposat a ficar-se en el vesper català sense les suficients garanties.
El 17 de gener de 1641, la Junta de Braços (Corts sense rei) va declarar la República Catalana que no va arribar ni tan sols a organitzar-se, ja que una setmana més tard, el 23 de gener, es va nomenar comte de Barcelona al Borbó Luis XIII de França. El motiu era molt senzill. Els francesos no anaven a involucrar-se tret que Catalunya passés a sobirania del rei francès. Amb els terços del Marquès dels Vélez a les portes de la capital, Claris va convèncer a la resta de revoltats que l’únic camí era sotmetre’s a les exigències gal·les. Tres dies més tard Dels Vélez seria derrotat per una coalició de catalans i francesos a Montjuïc. L’ofensiva va fracassar i va començar una guerra que duraria dues dècades.
A partir del desastre de Montjuïc i sobretot, després de la derrota del Marquès de Leganés en Quatre Pilans (Lleida, 1642), la política de Felipe IV va variar, engegant-se un model que li portaria finalment a la recuperació del Principat, participant personalment en la resolució del conflicte desplaçant la Cort al capdavant. No es veia un rei espanyol enfront de les seves tropes des de Sant Quintín en 1557.
La nova política es va sustentar en dos pilars: d’una banda va usar la força mitjançant un exèrcit relativament petit però millor preparat i finançat que la mitjana del regne amb la finalitat d’evitar excessos amb la població civil i per l’altre, va posar en pràctica una política de perdó general, un perdó que va excloure als instigadors de la secessió, però que va garantir la conservació del sistema polític català si es tornava a l’ordre.
La primera prova de foc de la nova política felipista va tenir lloc en 1644, quan els terços van recuperar Lleida. El rei va fer una entrada triomfal sota pal·li portat pels quatre paeres(regidors) de la ciutat com manava el protocol, celebrant corregudes de toros i focs artificials. Abans de la presa de la ciutat, la Paeria (govern municipal) es va alçar en armes contra els francesos farts dels continus abusos de la soldadesca i dels seus comandaments. No és d’estranyar llavors, que quan el rei Felipe va entrar a la ciutat enfront de les seves tropes ho fes com a llibertador, jurant a la Seu Vella respectar els Privilegis de la ciutat i les Constitucions (Furs) de Catalunya.
La coronela o regiment de la ciutat de Lleida va lluitar a partir de llavors braç a braç amb els terços acantonats a la ciutat, repel·lint dos setges francesos. Un en 1646 amb una modesta participació del Batalló català aixecat pels revoltats, i un altre en 1647 dirigit pel Príncep de Condé, que rebria una garrotada considerable després de la seva ininterrompuda cadena d’èxits després de la batalla de Rocroi quatre anys abans.
El viscut a Lleida es repetiria a Barcelona en 1652: capitulació, perdó, obediència i furs. Finalment, el conflicte va acabar en 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va suposar la pèrdua del Rosselló, deixant un Principat devastat i amputat.
No hi ha dubte que l’aventura de 1640 suposa un mal precedent per a l’anomenat “procés”, que a alguns convé enterrar en l’oblit, no només perquè va ser rematadament malament, sinó perquè marca el camí per a la solució del conflicte quan ja són massa els que es nodreixen d’aquest.
